Estimats Crispetaires,
Així d’astorats us quedareu si feu un passeig pels cinemes de Tarragona aquests dies. Hi ha tal varietat de plats exquisits que no sabreu per on començar a clavar queixalada. Jo mateixa, he deixat d’escriure aquesta secció per fer deconstruccions després d’haver gaudit d’alguna de les especialitats que, ara, us passo a comentar.
Comencem amb un autèntic carpaccio italià: un plat que se serveix cru com el tema que presenta Antonello Grimaldi. Com afrontar la pèrdua de la parella i mare de la teva filla? Doncs, seient en un banc i veient passar la vida i descobrint que, molts cops, quant menys capficats estem en els atzucacs de la quotidianitat, més interès despertem en els altres.
Caos Calmo -mai un títol ha estat tan ben trobat- avança sense estridències, amb girs humorístics i mà ferma. Quan sortim de la sala de cinema haurem constatat que, com a El incidente, les coses passen i no podem fer res més que esperar perquè, molts cops, les respostes venen soles i per camins insospitats.
Els sabors francesos vénen, de la cuina de Jacques Rivette , que agafa el relleu del seu vell company de la Nouvelle Vague, Claude Chabrol que, les darreres setmanes, ens havia partit una xicota en dues.
La Duchese de Langeois és la posta en escena de la novel·la homònima de Balzac. Naturalisme sense destil·lar: fred, sec i descarnat. Passió despullada de tot romanticisme i radicalitat en el desenllaç. Història explicada a través d’un flashback que comença i acaba en un convent de l’illa de Mallorca.
L’altre plat és americà i és l’aposta d’un cuiner experimental. Noah Baumbach que ja ens havia servit altres propostes d’aires radicals com Una historia de Brooklin. Margot i la boda és, sens dubte, una història que no agradarà als que us deliu menjant amb la família perquè es tracta d’un torpede en la línia de flotació de la digna institució social.
Dels actors podem dir que Nicole Kidman és un monstre quan es posa davant la càmera: capaç de transformar-se en el que convingui i, en aquest cas, perfecta com a histèrica, egocèntrica, desorientada, impulsiva, mare amant i saturnal a la vegada -pareu atenció a les ulleres de sol que regala al seu fill-. I el fill…, un jovenet anomenat Zane Pais, que en sentireu parlar amb la seva fina intuïció actoral. Jack Black, impecablement fastigós, Jennifer Jason Leigh al límit de la desintegració, gràcies al seu marit i director Noah Boumbach, en fi, una altra cuina americana que ens fa tenir esperances en el futur.
Si creieu en algun Déu de les penombres i la foscor, ja podeu començar a resar perquè la propera setmana tinguem la sort de poder veure, a Tarragona, Aliento de Kim Ki-duk -aquell coreà petitet, que porta una gorreta i que no deixa que els actors parlin-. Jo, ja la vaig veure al BAFF i és la resposta al que tots esperem del director que sempre és capaç de donar una mica més.
QUE TINGUEM SORT!
RATATOUILLE
Esther,
perquè vegis que hi ha adeptes i fervorosos entusiastes de la darrera de Shyamalan, llegeix l’article de Juan Manuel de Padra en XLSemanal de “El Periódico”. Cap de setmana passat. Si et connectes al seu web segur que ho entendràs.
Aniré a veure Caos Calmo i et diré el què.
Dolors
Hola Crispeta del meu cor,
Casualment un altre crispetaire, Frederic Recasens, en va enviar el mateix article però via e-mail. El cert és que quan hi ha alguna cosa que encén el nostre cervell, hem de dir que ben vinguda sigui. El més curiós de tot és que J M de Prada, ho justifica tot per la fe i jo penso que el que hem de fer és viure mirant la vida com una gran pregunta, despullada de tota mena de deïtats que es poden anomenar ciència, Alà o Yahvé. A mi m’omple més la via de plantar cara a la incertesa i tirar endavant sense mirar massa enrere.
En una altra línia un dels meus crítics de capçalera, en Xavier Pérez, que només escriu quan té alguna cosa molt important a dir, té un article a Cahiers de Cinéma del mes de juny titulat “Dos cineastas mirando al cielo” on compara Spielberg i Shyamalan, com si es tractés de les dues cares d’una mateixa moneda. Carlos Reviriego, en la mateixa revista parla de “aterrorizar sanriendo”. Ja fa temps que deixo la lectura de les crítiques de les grans estrenes per després d’haver-les vist per tal que no em condicionin. Potser sigui perquè en Pérez és un dels meus mestres o perquè senzillament Shyamalan és realment un gran director però estem d’acord.
L’important però, i l’objectiu d’aquest bloc és que hi hagi diàleg i que parlem de cinema i tot parlant de cinema, de la vida, dels grans perquès i …. de tot el que vulgueu.
La Rateta
he vist Caos Calmo amb dues dones i un home més. a tots ens va encantar.tot i ser força diferetns tots tres, tenim una maduresa suficient per ser “calmos” dins d’un “caos”.
el prota és aquell que t’agradaria trobar-te al banc del parc, hi tindries una conversa com si res.
vaig comentar que presenta una situació una mica irreal, m’explico: això que els caps i companys de feina, li vagin al banc a consultar no sé si ho faria ningú. Però després vaig pensar que si es sortís del lloc de treball, les coses es veurien sempre d’una altra manera, amb una altra perspectiva. és original.
Hola dolça crispeta,
Quina raó que tens! amb això de l’edat “calma” per capejar el “caos”. Hi ha dues joies més a la cartellera que no pots deixar de veure.
La primera per ordre de prioritats és “Las chicas de la lenceria”. Veuràs com és porten les ganes de viure als 80 i t’agafaran ganes d’arribar-hi. L’altra, la segona, és Prométeme d’Emir Kusturika: una bogeria surealista que amb tendresa, rialles i desbarrades a dojo.
A les Gavarres en passa alguna, mai s’havia vist res igual.
Ratatuille