Estimats Crispetaires,

Així d’astorats us quedareu si feu un passeig pels cinemes de Tarragona aquests dies. Hi ha tal varietat de plats exquisits que no sabreu per on començar a clavar queixalada. Jo mateixa, he deixat d’escriure aquesta secció per fer deconstruccions després d’haver gaudit d’alguna de les especialitats que, ara, us passo a comentar.

Comencem amb un autèntic carpaccio italià: un plat que se serveix cru com el tema que presenta Antonello Grimaldi. Com afrontar la pèrdua de la parella i mare de la teva filla? Doncs, seient en un banc i veient passar la vida i descobrint que, molts cops, quant menys capficats estem en els atzucacs de la quotidianitat, més interès despertem en els altres.

Caos Calmo -mai un títol ha estat tan ben trobat- avança sense estridències, amb girs humorístics i mà ferma. Quan sortim de la sala de cinema haurem constatat que, com a El incidente, les coses passen i no podem fer res més que esperar perquè, molts cops, les respostes venen soles i per camins insospitats.

Els sabors francesos vénen, de la cuina de Jacques Rivette , que agafa el relleu del seu vell company de la Nouvelle Vague, Claude Chabrol que, les darreres setmanes, ens havia partit una xicota en dues.

La Duchese de Langeois és la posta en escena de la novel·la homònima de Balzac. Naturalisme sense destil·lar: fred, sec i descarnat. Passió despullada de tot romanticisme i radicalitat en el desenllaç. Història explicada a través d’un flashback que comença i acaba en un convent de l’illa de Mallorca.

L’altre plat és americà i és l’aposta d’un cuiner experimental. Noah Baumbach que ja ens havia servit altres propostes d’aires radicals com Una historia de Brooklin.  Margot i la boda és, sens dubte, una història que no agradarà als que us deliu menjant amb la família perquè es tracta d’un torpede en la línia de flotació de la digna institució social.

Dels actors podem dir que Nicole Kidman és un monstre quan es posa davant la càmera: capaç de transformar-se en el que convingui i, en aquest cas, perfecta com a histèrica, egocèntrica, desorientada, impulsiva, mare amant i saturnal a la vegada -pareu atenció a les ulleres de sol que regala al seu fill-. I el fill…, un jovenet anomenat Zane Pais, que en sentireu parlar amb la seva fina intuïció actoral. Jack Black, impecablement fastigós, Jennifer Jason Leigh al límit de la desintegració, gràcies al seu marit i director Noah Boumbach, en fi, una altra cuina americana que ens fa tenir esperances en el futur.

Si creieu en algun Déu de les penombres i la foscor, ja podeu començar a resar perquè la propera setmana tinguem la sort de poder veure, a Tarragona, Aliento de Kim Ki-duk -aquell coreà petitet, que porta una gorreta i que no deixa que els actors parlin-. Jo, ja la vaig veure al BAFF i és la resposta al que tots esperem del director que sempre és capaç de donar una mica més.

QUE TINGUEM SORT!

RATATOUILLE

Estimats Crispetairs,

De vegades, de tant desitjar, els desigs es converteixen en realitat i, llavors, és quan ens trobem amb un problema fregant-nos el nas (proverbi xinés d’algun segle o altre)

El problema d’aquesta setmana és la dieta. Durant tant temps, hem desitjat viandes saboroses que, ara que passem de la penúria més absoluta a l’abundància desbocada, haurem de combinar els excessos en els àpats amb l’esport o acabarem amb el cul ben quadrat.

Aquesta setmana comencem amb un plat de dieta mediterrània però, no es tracta d’unes postres dolces tipus menjar blanc, no; es tracta, més aviat, d’un xató amb gust fort. Sílvia Munt serveix el seu segon llarg, Pretextos que ens presenta una història creuada entre la narrativa que cuinava Chejov i Les històries d’un matrimoni de Ingmar Bergman. Pel·lícula d’actors (Ramon Madaula, Laia Marull i Àlex Brendemühl) en el seu punt i una història com la vida mateixa sobre l’amor, el desencís i els “pretextos” que tots necessitem per continuar vivint.

El segon plat és un calze amarg que ens costarà d’empassar en un primer moment però que, després, ens retornarà imatges que haurem d’anar paint lentament. An American Crime és una història basada en fets reals que parla d’abusos a menors i violència, també d’indignitat i abjecció i que Tommy O´Haver ha sabut dirigir esplèndidament, tot i la seva joventut. No fa sang i fetge, només narra amb tota l’objectivitat possible uns fets que durant mesos va documentar,  llegint-los i rellegint-los en les actes del judici del cas que va commoure els USA dels anys 60 i que posa damunt la taula una pregunta cabdal sobre l’origen i la reproducció del mal, quan la impunitat de la privadesa d’una llar serveix en safata la possibilitat de perpetrar una d’indignitat sense nom.

Catherine Keener (Capote) i Ellen Page (Hard Candy y Juno) duen a terme un autèntic duel interpretatiu que no es pot obviar. Ja penso en les nominacions als Oscars.

Night Shyamalan, és un home fosc, críptic i la seva darrera proposta ho és més encara perquè de El incidente, no se’n sap res de res. Només que canvia el perfil d’heroi amb Marc Wahlberg de protagonista i que alguna cosa terrible està a punt d’acabar amb la vida a la terra. Catàstrofe ecològica, guerra nuclear, virus mutants, armes biològiques descontrolades, “qui lo sa?”. Això sí, cuina sense additius i ens presenta una mena de recreació dels clàssics de ciència ficció de sèrie B, a pèl, sense efectes especials.

I per acabar, unes crepes suzette, molt franceses, cuinades pel mestre Claude Chabrol amb Cognac, Cointreau i una taronja ben fresca. La fille coupée en deux és un triangle amorós, servit sota l’embolcall d’una crêpe que és, no us enganyeu per les aparences, una àcida crítica a l’alta burgesia i les classes dominants  com La fleur du mal o L’ivresse du pouvoir. Tema recurrent en un director que, als 78 anys, segueix com Woody Allen, fent una pel·lícula per any.

Com en el cas de An American Crime està basada en els fets reals d’un assassinat perpetrat en el sí d’un triangle amorós, entre una jove i els seus dos amants: un vell escriptor d’èxit i prestigi i un jove benestant i capriciós.

I per si encara no estàveu prou estorats us presento un penúltim plat que és una especialitat russa: oladi (truites de fetge), servides per Nikita Mikhalkov , un dels referents del cinema rus que va ser premiat a Venècia 2007 amb el Lleó d’Or a una carrera cinematogràfica. Es tracta d’un revisió de la clàssica 12 homes sense pietat    de  Sidney Lumet  ( Antes de que el diablo sepa que has muerto)  que porta per títol 12.

Finalment us presento uns fruits secs a l’estil postres de music que ens serveixen INTERMON OXFAM. Es tracta del Festival de Curts ACTÚA 08 que presentarà el director tarragoní Jesús Monlleó i que tracten diverses temàtiques com el consum sostenible, el canvi climàtic o el comerç just. La cita és a l’Antiga Audiència, el divendres dia 13 a partir de la 19h.

Per cert, la setmana passada ja us vaig començar a deixar caure, com molletes al  cami, receptes del món per tal que, a més d’assaborir nous plats, gaudiu també cuinant-los.

Bon profit estimats i a reveure,

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Avui us faré contents amb una notícia que tots esperàveu de fa temps. Amb la incorporació de Josep Eduard com a Gerent dels cinemes Oscar Les Gavarres arriben èpoques millors pels nostres trastornats estomacs. Finalment podrem tastar cuines del món en versió original i, al·lucineu encara més, en llengua vernacla, sí, en la llengua de la calçotada, els canelons i el menjar blanc.

Ens ho va confirmar el mateix Eduard en una entrevista concedida al Ja tardes de Tarragona Ràdio, el passat dijous dia 3 juny. Una data històrica pels devoradors d’ombres que aspiren a menjar-se-les sense adulteracions, en la línia Santi Santamaria.

La iniciativa és adreçada als estudiants d’idiomes, als hipoacúsics i als “llepafilms” impenitents. La propera setmana s’espera l’estrena d’una plat cuinat pel mestre Claude Chabrol (La fille coupée en deuxi ) que omplirà de sabors francesos les nostres taules.

També ens va comentar que la VO no anava pas malament, tenint present que el públic tarragoní no hi està gaire avesat però, el que encara no acaba d’arrancar, és la versió en català. Així doncs faig una crida als addictes a la crema catalana per tal que no deixeu d’assaborir-la sempre que ens la posin a taula, no sigui que es perdi la recepta i no la tastem mai més.

Com que sembla que, a partir d’ara, haurem de tenir present la programació dels Cinemes Oscar he vinculat la seva web al nostre  raconet culinari.

RATATOUILLE

Amants del moresc elevat a la categoria de núvol,

Quan tot ens feia pensar que, a les alçades de l’any en què ens trobàvem, ja no podríem assaborir viandes refinades, resulta que estem sortosament equivocats perquè els cinemes Òscar han decidit oferir-nos uns quants plats que ja no esperàvem degustar.

Aquesta setmana tenim cuina canadenca i turca. Una autèntica sorpresa! I, a més, la dosi de cuina americana però, en la línia de la graellada, tant típica als USA, amb bones matèries primeres.

Aritmètica emocional (Emotional Arithmetic ) és un plat que es va presentar en el darrer Festival de Donosti, en la Secció Oficial, i que va passar amb una certa discreció. Tanmateix, i seguint amb la línia de les bones matèries primeres, us he de dir que Gabriel Byrne, Susan Sarandon, Max von Sydow, Christopher Plummer i Roy Dupuis (Las invasiones bárbaras), estan en el seu punt. Actuacions impecables al servei d’un altre argument sobre el genocidi nazi, amb la novetat que, aquest cop, és recordat amb els ulls d’uns nens que ara ja són grans. Paolo Barzman, el director, és un home molt bregat en el camp dels telefilms (“The Dead Zone“, 2007), que presenta el seu primer plat com a xef de llargs.

El plat turc no és precisament unes postres dolces tipus baklava, sinó tot al contrari, s’assembla més a unes fulles de parra àcides “waraq el enab”, farcides a base de carns amb picant. Fatih Akin és un turc que viu i treballa a Alemanya i que en aquesta ocasió ens explica una història d’anades i vingudes traumàtiques entre aquest país d’acollida i Turquia. The edge of heaven, estrenada aquí amb el no massa encertat títol de Al otro lado, és una història de crims i càstigs, culpes i redempcions on, a més, el director destil·la, com un licor amarg, la seva relació d’amor odi amb Turquia. En fi, tots aquells que no vàreu poder provar la cuina fusió d’Akin a Cruzando el puente o Contra la pared, no deixeu passar l’oportunitat.

El plat més lleuger és el tercer. George Clooney torna a dirigir desprès de Good Night, and Good Luck. Aquest cop, en registre de comèdia lleugera, ens presenta Ella es el partido on, ell mateix i John Krasinski, es barallen (i no m’explico el motiu) per l’amor d’una -jove??- periodista esportiva encarnada per la seva amiga Renée Zellweger que fa el seguiment de la gira esportiva d’un equip de futbol americà, en declivi, que cal rellançar.

Ideal, després de les propostes anteriors, per tornar a pensar que el món és un lloc on val la pena viure-hi. Però, si seguiu entestats en la idea que la Terra no és un racó habitable de l’Univers conegut, no us perdeu La niebla, que ja us vaig recomanar la setmana passada, perquè, al marge dels bitxos, que ben bé es podien haver estalviat, si no fos perquè al públic d’USA se li ha d’explicar tot, té un dels millors finals que he vist en molt de temps i que em quedarà ben enregistrat en la retina i en ell paladar.

Per acabar, dir-vos que gaudiu del que es serveix aquesta setmana perquè el bon “llepafilms”, mai sap quan tornarà a tenir la taula ben parada.

Bon profit,

RATATOUILLE