Estimats,

Encara em deleixo amb el gust de les dolces crispetes de coloraines que em vaig menjar dijous passat tot veient l’Indy IV però, la vida continua i el fonament d’una alimentació sana, com ja deien les àvies, és la variació.

Així doncs, aquesta setmana us proposo un plat típic de Ferran Adrià -ara que és atacat per l’ala “retro” de la cuina catalana-, en la seva línia de les flaires de bolet, de meló o de qualsevol cosa que es pugui liquar, esferificar  o “flairar”. Es tracta de The mist (La boira) que és una pel·lícula de Frank Darabont basada en la novel·la homònima de Stephen King.

Terror pur, sa i natural com la boira mateixa amb un argument que parteix del fet que una espesa boira fa desaparèixer tot el que se li acosta. Aviat descobrirem que el perill no és la boira sinó com es transformen els suposats “éssers humans” quan senten que estan en perill. En fi, que “l’home és un llop per l’home”.

Com que ja compto amb que la setmana passada vàreu fer un festí crispetaire, si aquesta us heu de conformar amb flaires, no patiu que no us aprimareu, només perfilareu les vostres gracioses siluetes.

Ara bé, si voleu fer un tastet de cinema europeu del que no es pot veure mai, i no precisament per culpa de la boira, haureu de posar-vos en acció i anar al MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu) que torna gràcies a la tenacitat d’una sèrie de personatges com Domènec Font i altres professors de l’UPF per oferir-nos debats d’alçada al CCCB i bon cinema als Renoir Floridablanca.

Estimats Crispetaires,

Aquesta setmana sí, definitivament, aneu al cinema, compreu un bon pot de crispetes de coloraines i gaudiu com a cosacs de les noves aventures de Henry Jones II, àlies Indy.

Ja sabíem que era tot un repte afrontar la continuació d’una saga 19 anys després de la tercera tramesa, i més, quan la Marvel ha posat tota la carn a la graella en la creuada de vendre els seus herois que, si segueixen l’estela de Iron Man, donaran molta guerra. Però per no desesperar-vos més amb divagacions, diguem-ho d’una vegada: la joguina de Spielberg i Lucas funciona al cent per cent.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall està farcida de referents cinèfils de la pròpia saga i també d’altres pel·lícules dels seus creadors per construir un plat cuinat a base de les velles receptes de l’àvia. Tot l’aparell està construït a partir de la metàfora interna d’excavar en les pròpies restes arqueològiques. Comença dins el magatzem on es va amagar l’Arca -al final de A la recerca de l’Arca perduda- i a partir d’aquest moment, el dos indiscutibles mags de l’aventura comencen a fer arqueologia de la seva pròpia filmografia desenterrant tots els personatges de la saga i també de la mítica ET.

Tot funciona com un engranatge perfecte que no perd el ritme ni un sol moment i que obre una nova etapa quan el mateix Indy contradiu les paraules dites A la recerca de l’Arca perduda, responent a un alumne una mica “rateta de biblioteca” que: “L’arquelogia no es fa a la bibilioteca“. Des d’aquest moment, queda clar, si algú pensava que Indy es jubilaria dins una piràmide de llibres, estava molt equivocat.

Si després de tot el que s’ha dit penseu anar a veure el nostre aventurer preferit, us recomano un passeig per Indiana Jones: Comunidad Fan Española, on trobareu fins els més petits detalls de la saga, referents històrics i arqueològics i tota mena de detalls sobre la indumentària de l’heroi a més dels llocs web on podeu encarregar un fuet, un barret o una caçadora original.

Harrison Ford és un dels homes més afortunats d’Hollywood perquè ha tingut la sort de poder estar en dues de les sagues més mítiques i productores de dòlars de la història del cinema com són: La Guerra de les Galaxies, la mateixa saga d’Indiana i haver interpretat el paper de Rick Deckard a Blade Runner.

La història està feta de coincidències i atzars perquè l’actor escollit per al paper d’Indy era Tom Selleck però com que havia signat per fer el protagonista de la serie Magnum, Spielberg i Lucas es va quedar sense el seu actor. Van fer un càsting de 6 mesos i no van trobar l’home adequat fins que, un dia, veien el muntatge final de L’imperi contraataca es van adonar que havien tingut davant seu el protagonista, des del primer dia, i no havien estat capaços de veure-ho.

L’altre plat que s’estrena aquesta setmana i que no podeu deixar de tastar és la darrera aportació de Sidney Lumet amb tocs de cuina russa, per les flaires dostoievskianes que s’endevinen, a Antes de que el diablo sepa que has muerto.

Protagonitzada per Philip Seymour Hoffman (Capote) que se supera a sí mateix a cada fotograma, Ethan Hawke (Antes del amanecer), Marisa Tomei (En la habitación) i l’incombustible Albert Finney (Big Fish) .

En fi estimats que la setmana està com per abandonar la família i tancar-se al cinema fins haver devorat tot el menú però, per apaivagar les queixes de la prole, us proposo que els poseu a veure L’última creuada en versió Lego.

Bon profit i salut!!!

Estimats Crispetaires,

Els que ja tenim una edat estem pletòrics pel retorn d’Indiana Jones. L’home ja està maduret però nosaltres també i el seu valor fonamental és que encara lluita al peu del canó.

L’altra bona notícia és que, finalment, les sales Oscar de Les Gavarres, que tan ens fan patir, es llancen amb una nova proposta que ja començava a ser imprescindible: projectaran determinades pel·lícules en català, castellà i en VO amb subtítols. Han decidit que Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall sigui l’estrena que obri aquesta nova etapa. Així que ja podeu escalfar motors clicant sobre el títol que us portarà a la web oficial o veient el tràiler, perquè el DIJOUS 22 és el gran dia.

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Aquesta és la setmana de l’hamburguesa greixosa. Si no esteu disposats a consumir aquesta delícia “made in USA”, ja podeu anar pensant en altres activitats alternatives que van de l’esport a la compra compulsiva en uns grans magatzems o, per als més radicals, posar-se una peli com Aliento, la darrera de Kim Ki-duk, que parla d’una dona menystinguda pel seu marit que decideix donar sentit a la vida d’un pres que ha de morir ajusticiat o After life de Hirokesazu Koreeda, que planteja amb quina imatge o record de la nostra vida ens quedaríem abans de morir i, que alguns privilegiats, vam poder gaudir al BAFF 08.

El cert és que després de veure la bona cuina que es va presentar al BAFF fins el cap de setmana passat, tinc molt clar que si les grans majors no segueixen posant límits a la distribució dels films asiàtics, el cinema USA està ben mort i enterrat.

No penseu que això del cinema asiàtic és només plans llargs i gent que parla poc, no. Vaig poder veure The Mission una de les pel·lícules de Johnnie To, -director de la saga Election I i II- que es presentaven i, francament, va ser tota una lliçó per al cinema d’acció del país de l’hamburguesa. Sens dubte!! En síntesi, el que us vull dir, estimats Crispetaires, és que els xefs d’ulls ametllats cuinen de tot i per a tots els paladars.

I per les nostres contrades, a part de no estrenar pel·lícules com La duquesa de Langeais, darrera pel·lícula del “nouvellevaguià” xef francès, Jacques Rivette, basada en una novel·la de Balzac, el que se’ns serveix a taula són greixos i més greixos -dels insaturats-. Per començar un divertiment per a jovenets anomenat Speed Racer dels Matrix-germans Wachowski, amb Emile Hirsch, (aquell noi que moria de inanició en terres d’Alaska a l’extraordinària pel·lícula de Sean Penn, Hacia rutas salvages) Christina Ricci i Susan Sharandon, en un deliri visual a tot gas molt, adient per a adolescents hiperactius (no se si sabeu que als hiperactius se’ls donen estimulants per neutralitzar-los).

Algo pasa en las Vegas, que ben bé sembla la darrera oportunitat de fer riure, de la que comença a estar madureta Cameron Díaz -ara ja no li prendria el nuvi a la Julia Roberts-, que després d’una nit de bogeria i alcohol, acaba casada amb un tipus d’allò més guapo però amb el que, fixeu-vos bé, només se sent unida pel fet que els han tocat 3 milions de dòlars en una maquineta d’un casino de Las Vegas.

Casual Day, és el plat espanyol que ve a ser com una mena de truita de patates deconstruïda perquè no se li noti que és un plat de tasca -i que consti que en algunes tasques es menja molt bé-. L’acció transcorre -una mica a l’estela de l’obra de teatre El cas Grondholm- entre una sèrie de pobres treballadors que a més d’aguantar-se de dilluns a divendres, han de passar un cap de setmana “divertit” per tal de crear equip de treball, en mans d’especialistes en gestió de recursos humans. No us ho vulgueu ni imaginar!!!!

Per cert!!! Al final  de cada article del bloc hi ha un espai on diu “sense comentaris”, animeu-vos i digueu-me cosetes, o bé deixeu-me un formatget.

RATATOUILLE