Monthly Archives: April 2008

Crispetes del 25 a l’1 de maig


Estimats Crispetaires,

Estic ben segura que la setmana passada tots us vàreu esporuguir pensant que si cada setmana us servia la mateixa quantitat de plats, i tots tant deliciosos, us agafaria un empatx. Doncs, ho sento, ja us podeu dosificar perquè les properes setmanes tornarem a passar gana.

És el cas d’aquesta que, de set estrenes, només en puc recomanar dues. Ja veieu que, com deien les àvies: “Qui no guarda quan té, no menja quan vol”.

Suposo que, malgrat tot, estareu encantats de poder veure en gran format una de les dones més suggeridores de Hollywood: Halle Berry. Recordeu Monter’s Ball, recordeu aquella escena de sexe descarnat amb Billy Bob Thornton? Doncs en aquesta ocasió el company és Benicio del Toro; una mena de mascle amb moltes dosi d’animalitat, a l’estil Javier Bardem.

La directora és una filla del “Dogma 95”, Susan Bier, que s’ha venut al capital (jo per fer una peli també ho faria) i la pel·lícula és Cosas que perdimos en el fuego . Narra la història d’una dona que quan perd el seu marit no sap com continuar i demana ajuda a una amic drogadicte del difunt. Aquest pretén fer de pare dels seus fills mentre intenta deixar la droga.

Malgrat el pas a la indústria americana hem de recordar que la directora va ser la responsable de la molt lloable Después de la boda i que si tenim en compte el repartiment segur que el producte serà, si menys no, digne.

L’altra pel·lícula està servida pel molt gamberro José Corbacho i “l’amiguete” Juan Cruz que es van estrenar amb Tapas: un retrat costumista de barri perifèric de Barcelona. Ara ens presenten un plat que fàcilment pot “sentar” malament en funció de les espècies que li posin perquè, ja de per sí, és molt picant. L’ assetjament entre iguals o bullying que tantes pàgines de diari ha omplert en els darrers anys. Cobardes vol explicar-nos la vida als IES, el patiment dels més febles, la desatenció dels pares o la impossibilitat de comprendre els fills…. En fi, moltes coses, molt complexes i sobre les que no es pot dogmatitzar mai. Veurem què passa. Esperaré els vostres comentaris, especialment els dels que ja heu tastat aquest plat en alguna ocasió.

Finalment recodar-vos que acaba el REC (l’espineta amb cargolins de Tarragona) i comença el BAFF que us obligarà a introduir-vos en la cuina del “wok” d’una vegada per totes. Només dir-vos que a mi cada any em surten quatre orelles i quatre ulls i em converteixo en una rateta esquizofrènica perquè m’he de desdoblar per poder atendre a tot (no entenc perquè els del REC s’entesten en encavalcar-se am el BAFF amb 365 dies que té el moviment de translació de la Terra).

Per acabar el menú us poso unes postres d’imatges perquè penseu en les especialitats asiàtiques que us podreu engolir…. ummm!!!!

PRIMERES CRISPETES AL MEU LLOC

Finalment aquesta setmana una de les millors cuineres d’imatges catalana estrena un plat cent per cent internacional perquè, quan es tracta d’imatges, el món de Coixet no té pàtria ni bandera i més si fem cas al nom de guerra de la nostra realitzadora: Mis Wasabi

No volia obrir aquest lloc amb una altra setmana famèlica de de queixes i laments i el fet que Isabel Coixet estreni aquest divendres em permet servir-vos un dels plats que més m’agraden. Ens submergirem en els territoris pantanosos de l’amor sense concessions: l’amor que fa patir. Recordeu com estimava Olalla Moreno, la protagonista de A los que aman i com la feia patir la pèrfida Mònica Belluci o com Sara Polley feia llistes sobre les coses que cal fer abans de morir a Mi vida sin mi?

Elegy és la meva aposta personal de la setmana que està basada en la novel·la homònima de Philip Roth. És una pel·lícula d’encàrrec que Coixet ha sabut fer seva perquè lliga perfectament amb els seus interessos i que, segurament, la catapultarà internacionalment. Els estudis van imposar la Pe Cruz i Nicholas Mayer com a guionista però Isabel Coixet va triar Dennis Hopper de secundari i Ben Kingsley per al protagonista masculí i la va encertar plenament perquè aquest ens regala un paper bordat, ple de sentiment contingut que és el que més costa d’interpretar.

La pel·lícula ens mostra un David Kepesh molt més suau que el de Roth, si més no pel que toca a la seva vida sexual. Sembla que el puritanisme del que parla la pel·lícula ha entrat en el contracte amb els estudis. Tot plegat fa que la Coixet, que manté el pols prou ferm tot el metratge, rellisqui en l’últim moment: els títols de crèdit. Llàstima!!! En fi és una romàntica empedreïda i no se n’amaga.

Com sempre fotografia impecable, algun llibre de capçalera de la directora com Modos de ver de John Berger, deixat caure descuidadament, planificació clàssica i una banda sonora, perfectament escollida, especialment totes les peces de Erik Satie que donen el toc elegant a la relació amorosa entre un home gran i una dona jove que sempre pot semblar poc afortunada.

La següent delicatessen és cuina asiàtica feta als USA. Es tracta de Mil años de oración de Wayne Wang. La pel·lícula va rebre la Conxa d’Or a Donosti, el premi al millor actor a Enry O -els pare- i va afavorir el retrobament de dos amics distanciats: el director del jurat Paul Auster i el director Wang que havien col·laborat anys abans a l’extraordinària Smoke. Es tracta de contraposar un pare i una filla, orient i occident. El senyor viatja als USA per consolar la seva filla que s’ha divorciat recentment i descobreix que la infelicitat i l’aïllament d’ella va més enllà del seu divorci i que, entre ambdós, la comunicació és molt difícil, i no només pel fet que la filla ja no vulgui usar el xinés -idioma que associa a temps de penúries-, sinó perquè la distància física, temporal i emocional els ha ferit. Serà en el banc d’un parc on establirà una relació amb una dona iraniana que, evidentment, no parla xinés. En fi sushi del millor, fins i tot pels que no els agrada el peix cru.

La cuina del TCC tanca aquesta setmana amb dues delícies molt diferents. El divendres ens serveixen una especialitat asiàtica de la ma de Naomi Kawase que passa amb El bosque del luto, del documental a la ficció però que segueix amb els seus temes preferits: la pèrdua i l’abandó. En aquest cas ens presenta dos ésser ferits per les pèrdues dels éssers que estimaven que faran un itinerari necessari per concloure el seu dol. Història profunda de sensacions on la natura esdevé metàfora.

Finalment, el diumenge, La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck que tot i la seva joventut va saber cuinar un plat difícil que el va catapultar al reconeixement mundial. Ens descriu amb molta correcció la RDA dels 8O, abans de la reunificació, quan mig país espiava l’altre mig i assistirem a un procés de transformació descrit a la perfecció: el d’un oficial de la STASI que comença segur de la tasca perfecta que ha desenvolupat durant anys i acaba instal·lat en el dubte i l’expiació dels seus pecats.

I per acabar recordar-vos que s’acosta el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona que celebra la seva desena edició. Si heu començat a necessitar menjar suhi, sashimi, maki i esteu pensant en llençar la paella i canviar-la per un wook, no ho dubteu heu d’anar al