DESTITUCIÓ O DIMISIÓ

Quan un equip de futbol travessa una mala ratxa, no guanya partits ni obté els resultats que l’afició espera, el primer a ser assenyalat és l’entrenador; una circumstància que va implícita en ocupar aquest càrrec. Els castellans li’n diuen “gafes del oficio”. I com que els mals vicis s’agafen de seguida, el futbol més modest no en queda exempt.
Abans de signar, un fet molt desvetllador del que podria esdevenir si t’ocorregués alguna cosa semblant, seria si notessis aquella pressa… sobre els objectius proposats o a pactar; però també n’hi pot haver d’altres, no menys importants, com si et diguessin sí a gairebé tot o empressin molt la paraula tranquil, etc. En fi, la mateixa experiència de vegades et pot ser poca com per saber si estàs encertant al 100% en fitxar per aquell club; per bé que és un joc a dues bandes.
És a dir, has de saber on et poses i informar-te’n d’on vas el millor possible (referències que ells també en buscaran de tu, clar), independentment al nivell que competeixis; perquè un cop estampada la firma és molt més difícil tornar a renegociar allò que ja s’hagi emparaulat abans (a no sé què et vagi la pell i necessitis signar com sigui, evidentment). Per tant, és bo ja anar marcant els tempos en les primeres converses o intercanvi d’impressions. Això sí, amb tot plegat, si has d’emprendre el projecte, ho hauràs de fer amb la màxima il·lusió, si no millor aparcar-ho i optar per altres que de veritat t’il·lusionin més; perquè tot tampoc t’ho donaran en cap entitat, més aviat t’esperarà un repte (s) en el que t’hauràs de guanyar tota mena de confiances.
Ara bé, què passa quan les expectatives comencen a no acomplir-se i a crear-te incomoditats?… Doncs, poden ser un preludi a una allau d’interferències vàries que et trontollaran el teu comès. Hi haurà aspectes futbolístics que els veuràs, tindràs intuïcions o notaràs coses diferents de les habituals i d’altres que te les contaran o llegiràs als diversos mitjans de comunicació. D’entrada trauràs pilotes fora, analitzaràs constantment què o qui et falla; però “al tanto”, evitant al màxim prendre cap decisió en calent, per mirar de ser el més objectiu possible (aparcant els sentiments durant un temps necessari).
Si més endavant la situació perdurés, ens podríem trobar en aquell punt fatídic en el qual “pres tu la decisió o deixes que els altres la prenguin per tu?”; un dilema que no saps mai que és pitjor.
Entenc com tantes vegades que la intel·ligència ha de prevaldre per sobre de tot; doncs, d’aquesta decisió dependrà la teva línia a seguir en el món del futbol.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

MATRIMONI DE CONVENIÈNCIA: Premsa & Entrenadors

Avui dia, els “mass media” tenen una capacitat incontestable d’influir sobre l’opinió i/o manifestació de la societat. Es diu que són el tercer poder, després del financer i el polític. Sorgeixen com a complement perfecte per a difondre, massivament i sense discriminació de públic, qualsevol missatge important o rellevant respecte a una estratègia…
A tall d’exemple, només cal veure com se n’aprofita la televisió mostrant permanentment imatges dels tècnics de futbol en diferents gestos, crits, insults, indicacions, protestes, mentre es desenvolupa el joc. Aquestes actituds són recollides pels medis televisius, cosa que demostra l’interès que representa al públic veure com actua el conductor d’un equip.
I seguint en l’àmbit futbolístic, a les rodes de premsa en acabar un partit és molt més que una roda de premsa qualsevol. Són minuts claus que els entrenadors han d’intentar preparar a consciència, perquè aquests moments són més guiats per la passió i l’emoció del moment que no pas per l’objectivitat o la racionalitat que requereixen. Aquesta posada en escena és l’altar on situa ambdues parts per disputar un segon partit. I compte, perquè fins aquí tots amics; però un cop comença el torn de preguntes, cadascú defensa el seu partit.
El míster pot exposar diverses postures: a mode impulsiu o reflexiu, gestionant l’èxit o fracàs, assumint la responsabilitat o traient excuses sobre el que ha passat, mostrant elegància i respecte o tot el contrari. Llavors, a propòsit d’això, la premsa reacciona i treu a la llum tot allò que més li interessa vendre.
Per tant, com que és un espai de temps interessat per tots dos equips, l’entrenador pot treure’n més profit si evita el divorci dialèctic, connectant amb els periodistes, amb l’afició i inclús amb els mateixos jugadors. De fet, aquest terreny pot convertir-se en pantanós, ja que sol descobrir-hi la part més sincera de l’entrenador, i amb això les seves debilitats i fortaleses.
Què ens pot ajudar?:
– No respondre com si algú t’estigués atacant.
– Parlar amb un to conversacional, sense aixecar la veu.
– Mantenir el contacte visual amb la persona que et pregunti.
– Fer pauses quan hagis de comunicar alguna cosa important.
– No jugar amb la ironia.
– Parlar de futbol i sobretot del que depèn de tu mateix i del teu equip.
– Expressió facial somrient.
– Mostrar seguretat i optimisme.
– Donar les gràcies sinceres (encara que no ens hagin agradat les preguntes).
– No perdre mai les formes o l’educació.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

TERRES DE L’EBRE, PARATGES IDONIS PER A ENTRENAR UN GRAN NOMBRE D’ESPORTS (“l’Estel”/març’15)

TERRES DE L'EBRE
És bestial la varietat d’orografia apta que disposem, per a qualsevol preparació d’un esportista; ja sigui de futbol, atletisme, triatló, ultrafons, rem, piragüisme, ciclisme, trial, pesca esportiva, escalada, canicross, rugby, … És a dir, “riu+muntanya+mar”; i tot a tocar!.
En aquesta terra de contrastos podem trobar des de l’altitud –apta bàsicament per a períodes de transició: pretemporada i/o descansos llargs-; a planícies arreu on vagis; anar a peu de platja, per exercitar-se a través de la sorra/aigua; entrar al riu que també ens ofereix les seves alternatives; o fins i tot, poder-ho combinar tot plegat.
Amb un increment de la dotació d’instal•lacions esportives, cada cop més freqüents en gran nombre de les nostres poblacions. Sense oblidar el clima i la cuina, tant heterogenis.
Una gama alta de detalls que t’obren expectatives diverses, en funció del moment i de l’especialitat/necessitats.
Quan t’agafa un dia de -vent de dalt- i volies fer ciclisme de carretera; canvies de ruta i vas per la costa, o agafes la “mountain bike”, per entremig de les valls o muntanyes. Si vols menjar a base de carbohidrats, arròòòs, diuen, te’n vas arreu pel delta; que prefereixes o necessites proteïna, cap als Ports si vas de carn o cap a la costa si vas de peix. Sent un pecat caure en el parany de cap monotonia.
Terra d’artistes, com En Gerard Vergés i Príncep quan ens deia: “Ni us descriuré el paisatge on he viscut: aquell riu ample, amb tarongers florits, i, més amunt, la terra roja i dura d’oliveres i vinya, el cel d’estiu com la fulla esmolada d’una espasa. I prop la mar…” (biografia feta per Subirats i Sebastià, Emigdi, Ed. Onada, 2.008); el ceramista internacional En Joan Panisello i Chavarria, amb el seu binomi arbre-home; el caçador d’imatges En Vicent Pellicer i Ollés; o les cançons de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, i tants d’altres que també s’impregnen del seu aire inspirador. Per tot plegat: ANEM QUE XALAREM, CUIDEM-LO SEMPRE, I AIXÍ EN PARLAREM. (ECP)