"M.E.F. + FUTBOL"

Il.lusions permanents al camp i als vestidors: Ja sigui als entrenaments, com a entrenadors, jugadors, àrbitres, o la pròpia afició que segueix acudint al camp per veure els seus, competint com sempre i jugant amb ganes.
El “Cruyff ebrenc” -un dels entrenadors professionals actuals, de les nostres terres-, em va dir farà 3 temporades que: “Els qui per sort encara gaudim jugant i competint (en el meu cas, porto més temps de veterà que com a amateur, certament), evitarem discutir al camp o fer entrades lletges que després ens pogués repercutir en el nostre quefer setmanal”, clarament.
Jo convergeixo en aquest podríem dir lema; així com també, en el seu futbol característic d’atac. És adir. N’estic totalment d’acord. Malgrat que a la pràctica sigui complicat mantenir-se cadascú amb les seves credencials, perquè senzillament, cadascú conté la seva base –tan personal, futbolística, com física (amb certes limitacions)-.
A partir d’aquí i en funció de l’equip al qui representes, et vas fent una idea d’on ets. Però poder, el més important sigui: Jugar amb el teu equip, el millor futbol possible (tenint en compte que la categoria pot dificultar fins i tot, el compromís de tothom envers als entrenaments i/o als partits); mantenir la pràctica -fent esport-; amistats; i xalar tot el que doni de sí.
D’altra banda, el to físic –individual- i les pròpies opcions de canvis d’un equip; repercuteix molt, tan en la seva convivència, com en els resultats finals. És clau, perquè a més prestació general, millor rendibilitat. Aquest exponent, sol acomplir-se gairebé sempre en esport; i en moltes facetes de la vida, també.
Aquesta lliga ens permet viure el futbol de més prop, gaudir-lo competitivament (organitzat i reglat), retrobar exjugadors i col•legiats de prestigi que segueixen deixant les seves petjades al camp. És important que seguim, encara que més des de l’experiència, perquè d’una manera o altra, tots sumem i donem exemple. Salut, i millor Any 2.015! (ECP)

L’esport, molts cops no és sinònim de salut. I precisament té riscos que els practicants hem d’assumir; com l’envelliment dels nostres mecanismes físics/psíquics. Com deia el meu germà Rafel: – El cos sempre passa factura (referint-se a què en funció de com el tractis, et donarà uns resultats, o uns altres). Hi ha molts camps per abordar en aquest sentit, i fàcilment interrelacionats –com una dieta equilibrada, l’osteoporosi, la flexibilitat, etc.-; però ara, em refereixo al muscular, a l’entrenament de la força.
Posar-se en forma i mantenir un cos sa és molt més que preocupar-se pel pes. La cultura que envolti a una persona pot influenciar molt sobre els seus objectius, en el moment d’inscriure’s al gimnàs, o de seguir un entrenament concret. Hi ha qui ho fa amb l’únic objectiu de perdre quilos, sense tenir en conte altres factors com la força física i la musculatura. Aquest darrer aspecte adquireix importància amb el pas del temps, ja que des del punt de vista fisiològic, l’envelliment del cos comença abans del que poguéssim pensar.
És a dir, a partir de certa edat (35) el múscul va perdent força i volum; pel que hem de procurar augmentar massa muscular quan encara s’està a temps, i després centrar els esforços en mantenir-la. Sovint trobem tipologies de cossos exageradament prims, plens de flaccideses com: Cames fofes, panxeta “cervesera”, pectorals petits o eixugats, etc. que fàcilment es tapen amb la roba o vestits poc cenyits; però sota, cadascú té la seva morfologia.
D’altra part, el manteniment d’una musculació compensada i individualitzada (característiques); si la realitzem, farem una prevenció a possibles lesions, o també afavoreix situacions de preoperatori/postoperatori, ja que la recuperació costa menys, donant seguretat i fermesa.
Per naturalesa, tendim al repòs -sigui pel mateix efecte de la gravetat, o perquè quan menys fas, menys ganes en tens-. Des de què hom entra en la industrialització, i genera una mà d’obra cada cop més tecnificada; aquest canvia, perquè la seva activitat física també ho fa. Amb una concatenació canviant d’hàbits primaris que abans requerien molta demanda d’energia. Moure peses al gimnàs és un recurs que dóna molt de sí (deixant de banda l’estètica personal), sobretot, perquè alimenta una bona consciència esportiva, garantint més qualitat de vida i prolongant-la. (ECP)

Des d’un enfocament democràtic, del dret a ser, a expressar-se lliurement amb uns colors i una senyera, la Federació Catalana també ve reivindicant-s’hi des de mitjans de la dècada del 1990: “Disputant regularment partits amistosos i oficials de caràcter internacional, per part de les seleccions absolutes, dels ja 21 esports reconeguts!”.
En un dels comentaris rebuts a través del Facebook, on també escric sobre aquesta mateixa columna nomenada: “A Tempo-L’ESTEL”, em titllaven aquest tema -“d’Adoctrinament a través de l’esport”-. La meva resposta fou: “L’adoctrinament -d’abans-, ara s’explica i es fonamenta, per a què tu optis en expressar-te en les properes urnes; no s’imposa franquicialment”.
D’entre d’altres plantejaments sortints, com de què si finalment el Barça jugaria a les respectives lligues del “reinado español”; -a dia d’avui- són de les opinions menys idealistes, encara que per molts, la història, la llengua, la cultura, els valors, els sentiments, … a tot plegat, els calers els traeix, els guanya, els hi pesen més diuen.
O, a nivell d’Ensenyament, quants cops ens estant canviant la Llei i la seva aplicació a les aules?!… Però si també tenim una escola amb competències educatives transferides i que queda regulada per la LEC!…
Darrerament, l’aprovació de la LOMCE, ha representat una nova retallada a la nostra autonomia, com en tants d’aspectes del dia a dia, aplicant unes determinacions en matèria d’ensenyament (llengua, història, currículums…), davant els quals el govern català ha de fer mans i mànigues per a poder-se’n sortir.
En fi. Ja vam estar prou temps callats; i els que no, rebien, i ben fort!. Aquelles situacions, per sort s’han diluït, però encara romanen d’altres formes i dimensions; i ARA SÍ que: “Mira quanta nit, quina extrema solitud se t’emporta, per la rialla, a l’home justificat i lliure que neix del teu silenci” (Espriu, Salvador. Fragment del poema: FINAL DEL LABERINT, 1955). Per un País Normal, Visca CATALUNYA!. (ECP)