Autor: Eduard

Darrerament el futbol professional està exposat a realitzar unes temporades d’uns esforços físics i mentals dels jugadors descomunals; ja que se’n surten de tots els paràmetres fisiològics, trencant tots els seus mètodes de càlcul científic respecte a la seva duració, intensitat i recuperació. Els preparadors físics han de fer d’autèntics cuiners per crear receptes d’entrenament i recuperació cada cop més individualitzades, amb el factor temps com a rival més dur i sempre present.
És cert que actualment hi ha més tècniques destinades a afavorir la recuperació i el descans dels futbolistes: Massatges, crioteràpia, hidroteràpia, estiraments, electroestimulació, recuperació activa, la son, la nutrició i la cambra hiperbàrica, etc. Però, en l’actualitat la salut del jugador professional està exposada a una quantitat de situacions amb una alta probabilitat d’incórrer en una lesió esportiva. Diferents tipus de compromisos durant la temporada fan una elevada freqüència competitiva amb un nivell d’exigència proper al màxim de les seves possibilitats. En aquest sentit, havent menor temps de recuperació entre els partits.
Tanmateix, la Covid-19 ha estat el darrer factor que incideix amb escreix en aquesta càrrega de l’àmbit psíquic i emocional.
I és que el risc de compadir una lesió en la temporada present cada cop s’està expressant per més equips i cap d’ells queda exclòs; provocant una reinvenció del mateix futbol.
Fins i tot pot afectar el món de les apostes esportives; perquè, qui s’arrisca avui dia a vaticinar la victòria d’un equip o del campionat de lliga? Poder els que juguen a fer apostes…, però en tot cas, tothom hi pot jugar ni que sigui de paraula.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

De totes les variables que es manegen en un partit: La pilota, els jugadors, els entrenadors, els àrbitres, l’estat de la gespa… la més important ara és l’afició. Poder abans, l’aficionat no era del tot conscient de la seva influència en el desenvolupament d’un partit de futbol. Però la situació actual evidencia i immersa en un mar de silenci inusual per a l’espectador obligat a veure els partits per la televisió que semblen amistosos.

“El futbol és un estat d’ànim” (Jorge Valdano). Més enllà de la preparació dels futbolistes, del seu talent, de la feina diària, la part psicològica és potser la més fonamental d’aquest pòquer que engloba la preparació física, la tècnica i la tàctica en un equip de futbol. Senzillament perquè sense aquesta part crucial les altres no funcionen.

L’estat d’ànim influeix en el nostre comportament, que al seu torn està lligat a les emocions i d’això depenen les nostres decisions. Com també en el dia a dia de cada individu, el coratge afecta la nostra conducta i els futbolistes, com a persones que són, lògicament no són insensibles a això. A vegades no ens parem a pensar que no són màquines (per molts calés que cobrin alguns), i que el seu rendiment es veu afectat en menor o major mesura per les sensacions que els transmeten l’ambient i l’entorn (si no preguntem-li a Neymar quin és el seguici d’amics que s’emporta a viure amb ell cada cop que fitxa per un nou Club, tractant-los fins i tot com a germans). I aquí és on entra la part valuosa de l’afició que presencia un partit en directe al camp de futbol. Tothom reconeix ara del que influeix la seva no presència als estadis i sense oblidar-nos del que també colpeja greument en l’àmbit econòmic (com a tots els sectors, vaja).

I per aquests motius, em resulta incomprensible que s’estigui plantejant la volta als tornejos de futbol a porta tancada, quan els estadis són oberts?! No entenc per què, de la mateixa manera que s’han obert cinemes i teatres, amb el límit d’aforament corresponent, així com per exemple el darrer “concert de Rafael”, no pot haver-hi públic en els estadis de futbol.
“La reacció de l’esport català en massa, no s’ha fet esperar més i ha plantat cara al Govern”: Federacions, clubs, empreses, gestors d’instal·lacions, l’esport universitari i els col·legis professionals fet arribar el seu manifest per reivindicar que l’esport és fonamental a Catalunya i que són “part de la solució i no del problema”. A més, han reiterat que la mesura és totalment desproporcionada, reivindicant-se com un servei essencial més.
Què i com faria possible que es jugui amb públic en els estadis? Per la mort de Déu, posem-li mans a l’assumpte!: Amb un aforament reduït, localitats numerades, mantenint la distància requerida, fins i tot amb mascaretes i amb guants, desinfecció individual i sensors per mesurar la temperatura, si cal. La gent entrant i sortint de manera ordenada. D’aquesta manera tallaríem en sec la sanguina que s’està acumulant en els deutes de totes les entitats esportives.

Si per evitar aglomeracions cal limitar més l’aforament i reduir-lo al 20 o al 10%, sempre serà millor que hi hagi deu o quinze mil aficionats d’un i d’un altre equip, que, mantenir totalment buides les grades, el que genera una fredor que es transmet en el terreny de joc als mateixos jugadors, i que fins i tot traspassa les pantalles dels televisors.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

El Big Data és el fet que tot allò que fem deixa rastre digital (o no) que es pot recollir, transformar i analitzar per a prendre decisions. Un fenomen que està produint beneficis en moltes àrees i que ja forma part de la rutina de qualsevol analista de futbol o “scouting”.
Tot el que fem en la vida real, empresarial o en l’àmbit esportiu sempre ha deixat rastre, però ara, amb el boom tecnològic, els avenços en sensors, Internet, el Núvol i les noves habilitats informàtiques de la gent han permès que es puguin recollir per al seu ús posterior…
Fa uns anys, quan només existien eines ofimàtiques, s’emmagatzemaven la informació estructurada en fulls d’Excel (gols, minuts jugats, assistències, targetes …), informes en Word amb resums de partits o jugadors, o fins i tot rarament en bases de dades (a falta d’aquest recurs, alguns encara ho practiquem, vaja). Ara els analistes poden emmagatzemar i organitzar informació desestructurada, com vídeos de partits on trobar patrons.
Per tant, s’ha convertit en l’últim fitxatge dels equips de futbol del segle XXI que volen apuntar-se a l’ús d’aquesta eina tecnològica; sobretot per a detectar talent a bon preu, així com prevenir danys.
Doncs, una de les moltes possibles aplicacions, i una de les que està agafant molt de pes està relacionada amb el rendiment físic. L’alta competició obliga els esportistes a anar al límit, obligant a sobreesforços, augmentant la possibilitat de patir lesions, o baixar rendiment. Una bona anàlisi del Big Data amb la informació d’esportistes que realitzen el mateix esforç i avaluant desgastos físics serviria per adaptar la preparació física i evitar mals majors.
Si ens centrem en la part física: Els jugadors entrenen amb unes armilles GPS que monitoritzen tots els seus paràmetres. Al cap de poques hores, els tècnics tenen un informe complet de cada un d’ells. Això permet individualitzar els exercicis per a cada jugador en funció del seu estat i anticipar-se a situacions de risc.
A tall d’exemple: Hi ha una dada molt significativa sobre el Getafe, sent l’equip que menys problemes musculars va patir la temporada passada, tot just vuit, quan Reial Madrid i Atlètic van superar els 30! L’empresa especialitzada Zone7, assegura que des que col·labora amb el conjunt dels “azulones”, ha aconseguit reduir un 70% les lesions, disminuir un 65% els dies de baixa dels jugadors per aquest motiu i detectar un 80% de possibles lesions.
En conclusió, les lesions en l’esport professional costen milions als clubs cada any. Però en l’era del Big Data, ja no hauria de ser així.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

Aquest aparell de videoarbitratge està en boca de tothom, perquè no s’acaba d’entendre el seu sistema d’impartir justícia en les mateixes jugades o semblants, puix que no s’interpreten igual. Sabem del seu origen, es remunta el març del 2016, però clarament va venir per a quedar-se; poder serà per molts interessos que hi ha al darrere?…
El fet és que el quartet arbitral d’abans, s’ha ampliat a 2 o 3 àrbitres més (en funció de la competició), sense deixar de sembrar dubtes i incomoditats tant durant el desenvolupament dels partits com posteriorment. És a dir, la finalitat de poder apropar-lo a la gent i deixar clar el seu funcionament, no s’està cometent.
D’una banda, l’equip arbitral representa una despesa econòmica descomunal, si tenim en compte el que cobren per partit (aproximat del 2.020): L’àrbitre principal 12.500 € mensuals i fixes, arbitrin algun partit o no, a més de 4.200 € si n’arbitren algun; 1.600 € el VAR i 800 € per assistent o AVAR. Però clar, tampoc hem d’emprar aquests arguments de forma unilateral, com si els àrbitres no es poguessin equivocar en res. Si no hauríem de fer el mateix vers els i les futbolistes, els dies que no guanyin o no corrin per a res, ja que com cobren tant…
D’altra banda, aquesta digitalització ens aporta un litigi nou, “el temps mort per txequejar o desfragmentar una jugada”; havent-se d’esperar per celebrar qualsevol gol, fins que no sigui verificat com a legal.
I per acabar-ho d’adobar, actualment ha sorgit un altre conflicte, entre les emissions de Mediapro i les imatges que li interessin veure i analitzar al VAR; propagant encara més la incertesa. Però tranquils/les que per això també existeix un reglament per a la retransmissió televisiva.
En fi, adeptes o detractors n’hi haurà sempre, tanmateix el futbol fa temps que s’està modernitzant, és canviant i el que sí no serveix ja és la mítica frase d’aquells entrenadors que n’he sentit algun cop parlar: – a mi no m’has d’explicar o no cal que m’expliques res del futbol que ja està tot inventat! (mals mestres)
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

Quan un equip de futbol travessa una mala ratxa, no guanya partits ni obté els resultats que l’afició espera, el primer a ser assenyalat és l’entrenador; una circumstància que va implícita en ocupar aquest càrrec. Els castellans li’n diuen “gafes del oficio”. I com que els mals vicis s’agafen de seguida, el futbol més modest no en queda exempt.
Abans de signar, un fet molt desvetllador del que podria esdevenir si t’ocorregués alguna cosa semblant, seria si notessis aquella pressa… sobre els objectius proposats o a pactar; però també n’hi pot haver d’altres, no menys importants, com si et diguessin sí a gairebé tot o empressin molt la paraula tranquil, etc. En fi, la mateixa experiència de vegades et pot ser poca com per saber si estàs encertant al 100% en fitxar per aquell club; per bé que és un joc a dues bandes.
És a dir, has de saber on et poses i informar-te’n d’on vas el millor possible (referències que ells també en buscaran de tu, clar), independentment al nivell que competeixis; perquè un cop estampada la firma és molt més difícil tornar a renegociar allò que ja s’hagi emparaulat abans (a no sé què et vagi la pell i necessitis signar com sigui, evidentment). Per tant, és bo ja anar marcant els tempos en les primeres converses o intercanvi d’impressions. Això sí, amb tot plegat, si has d’emprendre el projecte, ho hauràs de fer amb la màxima il·lusió, si no millor aparcar-ho i optar per altres que de veritat t’il·lusionin més; perquè tot tampoc t’ho donaran en cap entitat, més aviat t’esperarà un repte (s) en el que t’hauràs de guanyar tota mena de confiances.
Ara bé, què passa quan les expectatives comencen a no acomplir-se i a crear-te incomoditats?… Doncs, poden ser un preludi a una allau d’interferències vàries que et trontollaran el teu comès. Hi haurà aspectes futbolístics que els veuràs, tindràs intuïcions o notaràs coses diferents de les habituals i d’altres que te les contaran o llegiràs als diversos mitjans de comunicació. D’entrada trauràs pilotes fora, analitzaràs constantment què o qui et falla; però “al tanto”, evitant al màxim prendre cap decisió en calent, per mirar de ser el més objectiu possible (aparcant els sentiments durant un temps necessari).
Si més endavant la situació perdurés, ens podríem trobar en aquell punt fatídic en el qual “pres tu la decisió o deixes que els altres la prenguin per tu?”; un dilema que no saps mai que és pitjor.
Entenc com tantes vegades que la intel·ligència ha de prevaldre per sobre de tot; doncs, d’aquesta decisió dependrà la teva línia a seguir en el món del futbol.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!

Avui dia, els “mass media” tenen una capacitat incontestable d’influir sobre l’opinió i/o manifestació de la societat. Es diu que són el tercer poder, després del financer i el polític. Sorgeixen com a complement perfecte per a difondre, massivament i sense discriminació de públic, qualsevol missatge important o rellevant respecte a una estratègia…
A tall d’exemple, només cal veure com se n’aprofita la televisió mostrant permanentment imatges dels tècnics de futbol en diferents gestos, crits, insults, indicacions, protestes, mentre es desenvolupa el joc. Aquestes actituds són recollides pels medis televisius, cosa que demostra l’interès que representa al públic veure com actua el conductor d’un equip.
I seguint en l’àmbit futbolístic, a les rodes de premsa en acabar un partit és molt més que una roda de premsa qualsevol. Són minuts claus que els entrenadors han d’intentar preparar a consciència, perquè aquests moments són més guiats per la passió i l’emoció del moment que no pas per l’objectivitat o la racionalitat que requereixen. Aquesta posada en escena és l’altar on situa ambdues parts per disputar un segon partit. I compte, perquè fins aquí tots amics; però un cop comença el torn de preguntes, cadascú defensa el seu partit.
El míster pot exposar diverses postures: a mode impulsiu o reflexiu, gestionant l’èxit o fracàs, assumint la responsabilitat o traient excuses sobre el que ha passat, mostrant elegància i respecte o tot el contrari. Llavors, a propòsit d’això, la premsa reacciona i treu a la llum tot allò que més li interessa vendre.
Per tant, com que és un espai de temps interessat per tots dos equips, l’entrenador pot treure’n més profit si evita el divorci dialèctic, connectant amb els periodistes, amb l’afició i inclús amb els mateixos jugadors. De fet, aquest terreny pot convertir-se en pantanós, ja que sol descobrir-hi la part més sincera de l’entrenador, i amb això les seves debilitats i fortaleses.
Què ens pot ajudar?:
– No respondre com si algú t’estigués atacant.
– Parlar amb un to conversacional, sense aixecar la veu.
– Mantenir el contacte visual amb la persona que et pregunti.
– Fer pauses quan hagis de comunicar alguna cosa important.
– No jugar amb la ironia.
– Parlar de futbol i sobretot del que depèn de tu mateix i del teu equip.
– Expressió facial somrient.
– Mostrar seguretat i optimisme.
– Donar les gràcies sinceres (encara que no ens hagin agradat les preguntes).
– No perdre mai les formes o l’educació.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!