Categoria: Futbol Formatiu i/o Amateur

Certament, una manera de comprovar-ho és mirant els diversos partits dels caps de setmana, i/o sobretot als mateixos entrenaments d’arreu; difícilment veuràs algun equip que reflexi dedicar-li un temps prudencial, donant-li l’èmfasi o temps necessari d’entrenament.
Hors Wein -un dels pioners del futbol infantil (“Futbol a la medida del niño”, R.F.E.F. CEDIF 2.000)-, advoca per un entrenament multidisciplinar en les primeres edats amb circuïts i jocs polivalents que abasteixin la major part de les formes fonamentals del moviment, com córrer, saltar, enxampar, atreure, empènyer, etc. Durant la seva pràctica l’infant aprenen a executar combinacions senzilles de moviment, per exemple: rebre-llençar una pilota; i a correspondre mitjançant reaccions ràpides a requeriments de moviments imprevistos/sobtats, provocats per una situació de joc que es modifica permanentment. Això requereix decisions rapidíssimes, accions immediates i una alta capacitat coordinativa.
Així doncs, una formació complerta de les capacitats condicionals, avantatja les diverses resolucions que pren el futbolista en la relació amb els factors del joc. Ja que combinant intel•ligentment els jocs, s’evita així l’exercici unilateral de determinades parts de l’organisme, s’aconsegueix més bé una influència equilibrada per regla general, de la constitució total del cos.
En la mesura que el nivell tècnic-tàctic de l’esportista millori, disminuirem el temps dedicat a la diversificació lúdica o pluridisciplinar en els entrenaments (sense excloure-la mai del tot); mentre que progressivament augmentarem la formació específica. Tot plegat, per donar un gran ventall d’estímuls i conseqüentment moviments, fonamentals per aconseguir amb el temps un millor/alt nivell de rendiment.
La importància d’aquests tipus d’activitats físiques és tan pel desenvolupament de les habilitats motrius, com per a motivar al nen/a en la seva continuïtat de la pràctica del futbol, assegurant varietat, intensitat i diversió en cada entrenament. (ECP)

Un Event conegut globalment que ja compta amb 14 edicions. Amb un èxit total que parla per sí mateix, i que pot seguir-se per diferents canals d’emissió (MIC Live, GOL T, Canal +, Esport3, …). Avalat tan per l’entitat dels equips participants (aquest any 200), com per tot el desplegament humà (250 persones –prop de 70, ebrencs-) que dirigeix l’ebrenc Juanjo Rovira i Berengué.Tots plegats tenen assenyalada la Pasqua -a Palamós-, com a seu anual del futbol.
L’àmbit social i professional que empeny té una envergadura d’elit, difícil de quantificar, certament. Tothom qui estima aquest esport, té cabuda. Des dels propis jugadors/res, respectius familiars, amistats, a tot un sequi de diversos professionals relacionats amb el móndel futbol i de l’esport en general.
Prèviament a la seva inauguració, s’instauren xerrades/jornades mèdiques; a les que pot assistir tothom, per assabentar-se del què cal fer, tan per prevenir com per intervenir en qualsevol contratemps patològic. A més, de què es convoca el Premi de Periodisme Esportiu “Dani Montesinos”, per a joves periodistes.
La cirera d’aquest graaan pastís l’acompleix el “MIC Integra!”:Torneig paral•lel i plenament integrat, dirigit a persones amb discapacitats; sent ja la 2a. edició amb 14 equips participants, tots formats per esportistes que entrenen i competeixen habitualment entre les seves associacions, centres o entitats. És realment espectacular presenciar-ho, poder apreciar com rendeixen i demostren unes habilitats difícils d’aconseguir, sense convenciment, amor propi, superació i molt d’entrenament, òbviament. Aquests sí que són uns autèntics cracs per resoldre des de accions individuals, a jugades entrellaçades amb una velocitat resolutiva fascinant.
Aquest torneig constata una evolució sense sostre, doncs el que sí té són uns grans fonaments socials; els qui regeixen i fan créixer de forma transversal, donant de sí moltes amistats, aprenentatges, canvis d’impressions, enriquiments personals, contactes, etc. En fi, t’obre tota una xarxa de socialització, comparable a la d’un “Facebook MIC” i qui va, fàcilment s’hi connecta. (ECP)
– Dedicat especialment a gent nostra que se’n va, però queda per sempre els seus relats,la seva història: Gerard Vergés i Príncep (escriptor i poeta tortosí), als seus familiars i amistats. Descansi en pau i amb un infinit versat -.

CARA a) Brasil no és sols alegria i carnaval. Avui dia, mostra la seva cara demacrada amb uns carrers foscos, maltrets, rodejats d’una combinació d’edificis de luxe i “viles” repletes de faveles. Aquest contrast s’accentua encara més als barris on s’han/estan construint estadis futuristes: l’Arena do Gremio, l’estadi Beira Rio, … fins a 12; amb un cost que superarà en escreix els 3.000.000.000€. Superant la despesa que en el seu dia van fer Sud-àfrica i Alemanya juntes!.
Paral•lelament, la inseguretat, els furts i la violència s’incrementa a un ritme parell en el que creix la inflació i la impotència dels més necessitats que sobreviuen exempts de cap mena d’infraestructura, amb l’ànima ofegada per aquelles noves construccions en les quals van a exhibir-se els futbolistes més poderosos i milionaris del planeta.

CARA b) Si bé és cert que aquests indrets, progressivament estant tenint una altra cara. Em refereixo a “l’esport i la integració social” que des de la pròpia Confederació Brasilenya de Futbol (CBF) i clubs d’elit estant intervenint en la causa, per a intentar millorar les condicions de vida d’aquestes comunitats.
Es tracta d’emprar el futbol com una eina per a la integració social d’un dels col•lectius més vulnerables: els nens i adolescents. En qualsevol part del món el futbol ofereix grans possibilitats educatives; tot i que a Brasil, aquest potencial és encara major degut a la passió que deslliga aquest esport, convertit gaire en una religió. (ECP)

Font: http://1.bp.blogspot.com/_5V556EGU3VQ/TTQtWiOkO8I/AAAAAAAACyE/3R21JeaGOrY/s1600/IMG_1729.jpg

De vegades les simulacions o el voler ser com els professionals, ens poden desdibuixar en escreix la nostra realitat; fins al punt que fins i tot, la pròpia afició es desvinculi de qualsevol il.lusió o projecte.
És obvi que tots tindrem unes preferències/coneixements sobre el joc; però a més, cal plantejar-se a on vas i de què disposaràs a priori (tan a nivell tècnic, econòmic, com cultural). Qualsevol dels replantejaments posteriors -seran lícits-; sempre que estiguis a temps i tinguin una repercussió i adaptació adequada (encara que siguin conceptes ben diferents).
Sense aquestes premisses, entrem en una dependència econòmica i de resultats en escreix. La televisió estatal (per a qui sigui) o la de pagament és un món; i el nostre, senzillament és ben diferent.
En els darrers anys s’estan proliferant les acadèmies de futbol –vaja, com els repassos d’estudi-; oferint fins i tot l’aprenentatge d’una llegua estrangera, etc. Molt bé. Però tot i la millora d’aquest servei, per a fornir més la seva base i de les escoles de futbol; què està passant al futbol ebrenc que amb els dits de la mà podem comptar els jugadors del planter al 1r. Equip?!… Cap a on van aquests projectes, quan temps s’estima per esperar resultats.
Mantenir una història és un orgull, però tampoc té que ser un lastra permanent; ni un drama per entregar les claus/responsabilitat a un Ajuntament (que al final són els ciutadans/es qui paguen per un lloc o altre; hi ha coses de ben segur més urgents). Podent ocasionar un cúmul de circumstàncies i de deutes de tot tipus (fins i tot, personals).
És a dir. Partint de què som Amateurs (de moment), aquí el gran problema -ja m’ho va dir fa uns quants anyets, un entès en la matèria- és la Gestió que se’n fa i els beneficis permesos (només es copia i sembla que qui ho faci com aquell equip… de 1a. Divisió és el millor). Partir sobretot d’una filosofia o buscar-la que ja fàcilment sigui modelable pels temps existents; i/o redefinir objectius amb humilitat als despatxos (a ras de gespa en ambició i intel•ligència) d’acord a tot, i de dalt a baix. Què és difícil anar cap a enrere i que més quan arrossegues… “això ja passa també en la vida”, i el futbol és molt semblant.(ECP)

De la mà i llegat, del nostre benvolgut -Sr. Otero- (fundador del DERTUSA Escola de Futbol, 1978); vos escric des d’aquell passat. Doncs, era un home avançat al seu temps amb una perspectiva a llarg plaç: “el futur d’abans, hauríem d’intentar que reflexés el present d’ara”.
Em refereixo als valors, al saber escoltar a les persones més grans o experimentades, a tenir admiració i il.lusió d’intentar fer el mateix que t’expliquen/exemplifiquen, els entrenadors també es canviaven amb els xiquets, a portar la samarreta per dins perquè és la del teu Club, a tallar-te bé les ungles dels peus (preferentment), etc. En definitiva, a sortir un jugador d’escola. Tot lo altre…, ve després; en major o menor accentuació –depenen de la teva disciplina esportiva/ambicions/casa/sort-.
A veam. Ningú diu que tots els entrenadors/res tinguin sempre la raó; però permeteu-me dir: – Era molt important creure amb ells i en el què feies; és a dir, sentir, i escoltar. Tot plegat, si erets capaç d’intentar-ho/voler-ho; després milloraves segur, guanyaves algunes partides (reptes esportius/personals), i fins i tot partits!.
Així és que ni aquells camps de terra, ni les seves pedres o clots, ni les poques pilotes i pelades o massa dures, ni els deures o exàmens, ni botes bones o dolentes, ni els horaris d’entrenament o si plovia una mica, si anàvem a peu o en cotxe, quan la majoria dels pares/mares i/o tutors/es ni anaven a vere la lliga (i menys els entrenaments), etc. Res era prou excusa com per no assistir o seguir als teus entrenaments (exceptuant l’està malalt). Era així, t’havia d’agradar i punt i pilota.
“In memoriam als qui crusaven el Pont de l’Estat” –menjant-se l’entrepà del dinar, de tornada; perquè llavors, a l’escola s’hi anaven més hores, i a la tarda, tothom cap a casa a berenar i a jugar al carrer o qui podia a repàs, a classes de piano, etc.
Aquesta filosofia roman tradicionalment, a països com Anglaterra; i aquí ho podríem millorar i molt. Perquè seria una forma més d’ajudar a la millora d’aquests futuribles jugadors/res i persones, fent-los pares dels adults que seran.
Per què vos penseu sinó > Com és que jugadors que tècnicament no destacaven o no era el seu fort, i en canvi arriben a ser professionals?. Perquè senzillament no s’equivoquen, o en tot cas ho fan ben poc, en la seva elecció de passe o execució, i d’allí, cap amunt.
Actualment, gaudim dels camps gairebé tots de gespa artificial, material divers i pilotes més lleugeres, alguns els hi porten la bossa i tot (mal fet), entrenaments integrals (físic amb pilota), vaiga un no parar constant de detalls que a la llarga surten -en bé, o en “balde”-.
Del més bonic de l’ensenyament/aprenentatge és la singularitat; i amb els temps, aquesta canvia, certament. Ara bé, poder caldria diagnosticar: a on estem, què volem o cap a on anem, i de quina forma volem aconseguir-ho.(ECP)

Font: http://www.futbol-tactico.com/thumb.php?file=%2Fdata%2Fedicion%2Ffutbol%2F61%2Fes%2Farticulo%2F61-Futbol-Espacio-Reducido-tit.jpg&x=350&y=280

-Fradua Uriondo, Luís. (2.013) DR. EN CIÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT. Granada. Incideix en un punt que crec clau: “les transferències”.
Els qui d’una forma, condició o altri -estem en aquest esport-; tenim la sort, de què quan entrem en qualsevol camp o recinte esportiu, podem establir el nostre ( ) o espai de temps, per practicar allò que més ens agrada. I per tant, si ja d’entrada pensem i parlem en positiu; tot allò, pot fer-se realitat a l’entrenament i/o joc/partit.
Un 1r. punt, perquè aquestes transferències siguin efectives, seria:
Explicar bé als jugadors > Per què fem aquell joc o exercici?; i, quina finalitat, té quan ho traslladem a les dimensions de joc real?.
P.e. Entrenant -la Pressió en espais reduïts-. Hem de vetllar, perquè el jugador sàpigue interpretar quan es donen les condicions per fer-la durant el partit, en quines zones l’hem de fer i en quines fases determinades del joc.
Paral•lelament aquest paràgraf -pot traduir-se-, als qui intentem a través d’un ensenyament amb valors: “A què la vida presenta realitats diverses; i el saber interpretar-les, és cabdal per tenir més o menys èxit”. És a dir, visió de joc, sempre; pel que diem de vegades: – Saborejar/viure els moments.
Però, quan tot plegat, se’ns pugui desmuntar; per les adversitats o per les fuetades de la pròpia existència. És llavors, quan hem d’aferrar-mo’s als components que més ens defineixen: La filosofia del Club o de l’escola provinent#formació acadèmica; companys d’equip#família; afició#amistats. És un paral•lelogram constant, existencial que experimentes amb el futbol, d’acord com ets i el que et va passant… O, dit d’una altra forma, ets el que menges, etc.
Per a quan l’entrenament a tot l’esmentat, no es revesteixi a la competició, en una intel•ligència tàctica poder insuficient com per guanyar partits d’un sofriment o pèrdua inesperada, o mentre ens anem trobant amb més adversitats incompressibles; mai en serà prou com per trencar el nostre vincle personal. I per això, la família del futbol clama: “Àlex estem amb tu, torna aviat”.

*Dedicat especialment a l’Àlex Curto, família i amistats. Descansi en Pau, el seu infant –Ferran-.

Font: http://espndeportes assets.espn.go.com/2003/photos2012/0730/g_vacios_576x324.jpg

Ens faríem un gran favor –i sobretot als propis Clubs-; si anéssim + a veure partits en directe, dels nostres equips ebrencs. Qualsevol categoria s’ho mereix i ens pot sorprendre. Tot plegat afavoriria la millora del seu espectacle (a + pressupost + nivell, a + nivell + ambició).

Avui dia, quan hi ha + esportistes federats que mai, d’escola, entrenadors/formadors i àrbitres amb carnet, camps de gespa artificial (o, ja pocs de terra), Juntes entregades fent tot l’inventable per mantenir-ho tot flotant, etc. > resulta que hi ha menys assistència de públic?. Òbviament “la crisi” en té culpa, però permeteu-me: –no tota, eh-.

Si l’afició voltés una mica + per les diverses canxes, segurament comprovaria “in situ” la gelor dels camps, provocada per la pobra afluència de públic que de vegades –durant l’escalfament o descans-, uns altaveus malsonants i en excés de so, almenys tal vegada desperten al més faltat d’una migdiada o de són. Tot depenent de l’hora que haguem tardat en decidir agafar el cotxe o anar a peu, per arribar a qualsevol de tants camps que tenim a tocar, he.

Simpatitzants meus, -la lliga, així, sense presència de gent-, certament, es fa mooolt llarga.

És ben diferent compartir un o més beures entre la teva gent i al bar o a casa; però sincerament: Algú dels que ho fem, està pendent mentre del partit?; realment els jugadors sentiran el vostre clamor des de la pantalla o a través de twitters/wasaps/facebook?. Es tracta de ser simplement un seguidor?; o un aficionat/da de debò que clama al camp pel seu equip (un de ben prop).

Deslliureu-vos de les perplexitats i merchandisings llunyans, o afegiu-los a l’armari amb el que ja tenim del “terreno” (des de samarretes, bufandes, calendaris, clauers, a llibres, etc.), perquè senzillament és el futbol de casa, l’ebrenc!.

Dedicat especialment al nostre PEPE ROIG I BALART (familiars i amistats), a “Bovet”, qui:   < de forma exemplar, ensenyar com entregar-se a un club de futbol, l’UE Remolins-Bítem >.

Sona estrany, sentir parlar de fitxatges en l’àmbit formatiu (quan no es fa a nivell professional). Però, de fet,        -darrerament es produeixen molts moviments, en aquest àmbit, a les nostres terres; i molts cops, no de la forma convenient-. I la veritat és que la lògica diria que excepte en les entitats on la filosofia va per davant de la competició; “a la resta, estant sempre en fora de joc, fent-se amb els serveis de practicants d’altres clubs, si les finalitats no estant definides o tenen/volen un futbol purament amateur?!…”.

Curiosament, al món de l’esport d’aficionat, succeeixen contínuament “ofertes” d’unes entitats a jugadors d’altres que solen contribuir ben negativament en la relació entre ambdós clubs, i ben poc en millorar el rendiment del jugador en qüestió, per no parlar del seu entorn.

Són d’aquelles línies de passe que van pel mig i que qualsevol intercepció, pot repercutir en una pèrdua
de pilota prou perillosa; -tota aquesta metàfora-, aplicada als canvis o moviments d’equip d’un jugador, en plena etapa formativa, pot ser-li molt negatiu o determinant, per la vida d’esportista (referint-me a la suma del futbol + formació acadèmica i relacions afectis/socials). Sinó considerem aquests punts d’inflexió, i que a més existeixen professionals per orientar-los; estarem emprant persones com a fitxes de joc, per acontentar l’ego de cadascú, i no el del nen/a.

D’altra banda i d’afegit, si fem una previsió o preinscripció dels integrants de cada plantilla; evitarem
molts disgustos personals i possiblement també algunes fugues o descontents que són a més, la pitjor propaganda per a un club. I, sobretot, afavorirem a l’actuació amb criteri o d’acord a una filosofia concreta.

Quan comença una temporada venen les corredisses: tant dels que consideren que han de completar les seves
plantilles, com dels que corren desorientats darrera d’un club un mica més ben posicionat; pensant amb pocs o enganyosos arguments en molts casos, que si el seu crac practica tres quilòmetres més enllà del camp on fins ara ho feia, amb un entrenador diferent, serà aquell Messi que mai ha estat al club on fins ara jugava.
O el que encara és pitjor, -durant el transcurs d’aquesta-: com que els resultats, molts cops no acompanyen (els competitius, clar); llavors, els clubs qui els pot solucionar la papereta, desfan equips/il·lusions amb l’ajuda d’uns
“privilegiats” que corren entre entitats, passant per exemple un infantil d’un equip, a un altre, com si això fos la solució d’un gran mal que només significa quedar setè, enlloc de vuitè, o baixar d’una divisió ja fluixa, a un altra que encara ho és més.

I ja no parléssim del final de temporada, on cada pare enlluernat (en tots els respectes) del rendiment que
té el seu “jugadoràs” durant l’any; dedica el temps a creure’s tot allò que li han dit al club del poble (municipi) del costat és el què va a missa, i que la “joia” que té a casa, progressarà com una AVE, canviant-se els colors, perquè on fins ara li havien ensenyat tot el què sap, es veu que ja no en saben més, o necessita millorar el “gran” nivell que fins ara li demostra.

Sort que a l’escola no es canvien els nins d’un cantó a l’altre, cada cop que treuen un excel·lent; o,
els mestres ens passaríem la resta de la vida, fent sopars d’antics alumnes amb coneguts de tots els col·legis per on haurien pasturat…, je.

Una forma de ser més competitius seria: “cultivar entre tots el sentit de territori, mancomunant tot
aquest nivell, entre els equips ebrencs, per a crear-ne un altre”; és a dir, un C.F. TERRES DE L’EBRE, per llavors aspirar a fites més elevades (categories). A més, poder parlaríem d’una marca que vendria de tot…, amb guanys, de tot tipus. Ara bé, sense pressa, si us plau.