CONTE D’EN TABALET I EL PI

CONTE D’EN TABALET I EL PI

-On vas Tabalet?

– A reposar una mica. – I el conillet es va apartar dels seus companys de joc per acomodar-se sota l’ombra d’un petit Pi. S’hi quedà adormit. Passada una estoneta al despertà quelcom que li fregà el seu llom pelut.

– Cara’m han estat les branques d’aquest arbre que m’han despertat, però no fa gens d’aire.- Es plantà davant de l’arbret i se’l mirà tot intrigat.

– Has estat tu qui m’ha tret el son, oi? – el Pi no contestà.

– No dius res? – I el conillet, amb aquesta sensiblitat que només tenen els més menuts, entengué que el Pi no podia parlar.

– Ja ho entenc, no pots parlar. Bé, m’has fet una carícia, això m’ha agradat. Podem ser amics, oi? – notà que les branques de l’arbre es movien i deduï que també ell ho volia així.

– Anem a jugar. A veure si m’atrapes? – Però el pinet tampoc es va moure.

– Ah, que no pots correr?. Bé, donçs buscarem quelcom que podem fer junts.

El conillet va tornar a seure sota l’ombra del seu bon amic, i li explicà com era on ell vivia, que hi havia, com eren els seus amics, li explicà les olors, els sabors, els colors, i així se’n adonà que ho vivia una altra vegada i d’una altra manera, posant uns altres sentits que les presses ens neguen. El Pi l’escoltava. Les seves fulles tenien un color verd especial.

YOLANDA SOLÉ

(Mare de l’Anna Classe de les trompetes)

Febrer 2000