El Barroc(finals del segle XVI i i tot el XVII) fou un moviment que es caracteritzà per una oposició al moviment anterior, el Renaixement. Els models d’aquest havien entrat en crisi i ja no eren válids per a la societat del moment. Aquesta oposició va donar lloc a un pessimisme i un desengany que van substituir la confiança en l’individu i la joia de viure pròpies del Renaixement.
Els temes de les composicions poètiques estaven lligats a aquesta concepció del món: la fugacitat de la vida, el pas del temps que destrueix la bellesa, van ser dos dels temes més destacats. El poema de Fontanella és un clar exemple d’aquest pessimisme i desengany davant la vida.
DESENGANY DEL MÓN
Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal•lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.
Plora la font al nàixer
lo breu de son camí,
del bressol d’esmeralda
a l’urna de safir,
quan ab agenes aigües
inunda lo jardí,
si riu no la sepulta,
se precipita al riu.
Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
tan prest com lo perill.
A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella bella
en son primer matí.
A la viola dèbil,
al girasol altiu,
mortalla són comuna
los tendres gessamins.
És en florida esfera
fragant emperatriç
efímera de nacre,
cometa de carmí.
Ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir
a la invisible Parca
de sa verdor lo fil.
Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
sols de l’haver florit.
Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
pus que venja lo dia
les mengües de la nit.
No canten la victòria
los ocellets festius,
si causa son eclipse
qui la fa resplendir.
Del temps lo gran monarca,
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
exemple de morir.
D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
pus són los que no tinc.
Si per los que passaren
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
los altres de l’olvit.
Mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
aumenten lo perill.
Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
mudats tots los perfils.
Tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
qui la pot corregir.
Anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
i de cuidados vius.
Del llum resten les ombres,
del foc la cendra vil,
del cos lo tronc inútil
i del cor lo patir.
Mes, pus la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
que és nostra fi sens fi.
El 
La poesia del Renaixement va seguir tres línies bàsiques: 
La producció literària a Catalunya el segle XVI va estar marcada per una sèrie d’esdeveniments molt peculiars. D’una banda, la situació política als Països Catalanas va influir en l’ús de la llengua. El català ja no era la llengua de la cort i l’aristocràcia, i alguns autors es castellanitzen. D’altra banda, la literatura en llengua castellana oferirà un model brillant i modern, que incitarà a la imitació i a la substitució lingüística.