Calvo Serraller dedica un capítol interessantíssim de la seva obra “El arte contemporáneo” a parlar de les diverses causes que van portar al descrèdit de l’escultura tan bon punt s’inicià l’art de la nostra època- el contemporari. Per una banda, si tenim en compte que l’escultura va ser la forma artística més perfecta per a la doctrina clàssica, entendrem una mica el perquè d’aquest descrèdit. L’art contemporani neix precisament de la crisi de la doctrina clàssica i sempre hi adopta una posició en contra. Així doncs, no ens ha d’estranyar aquest acarnissament contra l’art escultòric.
Una altra de les causes podria ser la seva funció: en l’època clàssica l’escultura s’identificava amb l’estàtua, és a dir, la representació d’una figura humana, la majoria de les vegades de mida natural, situada sobre una base i dotada d’una funció simbòlica. Gairebé sempre representava un déu o un heroi al qual els habitants d’una ciutat li retien culte. Doncs bé, com es pregunta Charles Baudelaire, quina funció podien tenir aquestes escultures en una societat secularitzada com la contemporània per a la qual ja no hi ha déus o bé formen part d’un culte íntim i privat? Cap.
