A una monja gravada de verola
Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta,
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
Francesc Vicent Garcia fou un poeta destacat del Barroc.Fou continuador d’un corrent literari català a imitació de la poesia castellana i presentà dues actituds literàries ben diferenciades: una d’elegant i retòrica, i una altra de satírica, burlesca i escatològica. El gust per la ironia i l’humor permeté la creació d’aquestes composicions i donà lloc al vallfogonisme, corrent que augmentà la fama del poeta. El sonet que es presenta és una exemple clar d’aquesta segona actitud.Es titula ” A una monja gravada de verola”.
