Ja havíem arribat a la frontera nord del Desert De La Fi del Món. En Lluc em va frenar, i va baixar. El senyor Tur Tur digué que des del lloc on ens trobàvem no es podia veure el Camí de les Roques Negres, també recomanà a en Jim i en Lluc que tanquessin hermèticament les meves portes, dit això va marxar, i cada vegada que feia una passa la seva figura esdevenia encara més gran.
Em van passar el forrellat ben fort a les meves portes, em van tancar curosament les finestres, i vam començar a fer camí.
En Jim, s’ocupava de la fogaina, i cada vegada m’havia de tirar carbó amb més freqüència.
Em parà i vaig fer un xisclet de por, sabia que estava a punt de caure al precipici, no em movia gens ni mica. El vapor de la meva xemeneia es gelava, i va començar a nevar, ens vam adonar del que teníem davant gràcies a la neu i vam poder continuar.
Quan havia passat molta estona vam parar a descansar!!!
Els meus amics estan ajudant a un mig-drac des de fa molta estona.
Ara sembla que ja han acabat i m’estan ficant carbó. Anem a sopar (jo sopo carbó).
Oh, quina idea que ha tingut en Jim, em convertiran en drac per entrar a la Ciutat dels Dracs!
Ara ja no semblo una locomotora. Estic coberta de lava i pintada de vermell !. Tinc un gran gep i escates. I tot això per entrar a la Ciutat dels Dracs! Espero que després m’ho treguin…
Ainhoa Campos. Roser Gómez.