Seguint el fil del primer article de la sèrie, després de prendre un ferri des de Cherbourg (França, Normandia) fins a Rosslare (República d’Irlanda, Comtat de Wexford), ja ens trobàvem situats en el destí principal del nostre viatge: l’illa d’Irlanda. La veritat és que els vestigis de cultura grega i romana no són, ni de lluny, tan abundants com a França o d’altres indrets d’Europa. Ara bé, com que l’illa és profundament catòlica, la llengua llatina hi és present, sobretot a través de l’església. Els evangelitzadors, Sant Patrici i Sant Columbà, són els introductors del cristianisme catòlic a Irlanda. Aquest va arrelar fortament entre els habitants i, quan Enric VIII d’Anglaterra va proclamar l’anglicanisme, els irlandesos hi van fer front amb la bandera de la seva fe catòlica. Com que el fet religiós també és cultural i, per tant, lingüístic, hem trobat moltes mostres de llatí medieval escampades arreu de l’illa.

Comencem per un espai natural preciós, la badia de Gougane Barra, adscrita a la població de Ballingeary, en el comtat de Cork. Es tracta d’un escenari natural, amb un llac i muntanyes verdes que l’envolten.

En una de les ribes del llac, hi ha una església del segle XIX, molt coneguda i visitada pels habitants de la zona, i les restes d’un monestir del XVIII, tot i que es parla d’un primitiu assentament religiós en el segle VI, obra de Sant Finbarr. Precisament la traducció de l’irlandès Gougane Barra és “la roca de Finbarr”.

Del monestir en queda poca cosa, tret d’un cementiri amb les tombes dels darrers monjos que van viure i morir en aquest indret. En les tombes, podem llegir les inscripcions del Via Crucis en gaèlic irlandès; els sepulcres estan distribuïts en forma de cercle i, enmig, hi trobem una creu de fusta amb una llegenda trilingüe: llengua llatina, irlandesa i anglesa. Reprodueixo la primera:

Hic saeculo sexto stetit cella Sancti Barrii qui Corcagiae primus sedit episcopus.

Anàlisi gramatical: Oració composta. Trobem una oració principal: Hic saeculo sexto stetit cella Sancti Barrii; i una oració subordinada adjectiva, encapçalada pel pronom relatiu qui.

El verb principal és stetit, i, el de l’oració subordinada, sedit. El subjecte del primer verb (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind.; sto, steti, stantum), és cella Sancti Barrii. El nucli del subjecte és el nominatiu cella i el seu complement, en genitiu, és Sancti Barrii. En l’oració principal hi ha, també, dos CC: un de lloc, l’adverbi hic; i un altre de temps, saeculo sexto, en ablatiu singular.

L’oració subordinada comença amb el relatiu qui, pronom que substitueix l’antecedent Sancti Barrii; aquest pronom actua com a subjecte de sedit (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind; sedeo, sedi, sessum: 2a conj.). Veiem un altre sintagma en nominatiu masculí singular, concordant amb el subjecte, és un complement predicatiu: primus episcopus. El genitiu Corcagiae és complement nominal del sintagma anterior.

Traducció completa: Aquí, en el segle sisè, hi va haver la cel·la de Sant Finbarr, el qual va seure (va ocupar la càtedra) com a primer bisbe de Cork.

Vam seguir la nostra ruta cap al comtat de Galway, on jo havia d’investigar a fons la pervivència de l’irlandès a la zona de Connemara. Pel camí vam fer parada a la ciutat de Limerick. És una de les més importants d’Irlanda; volíem visitar la catedral de Santa Maria i el castell del rei Joan. Per cert, fixeu-vos com és la paraula rei en irlandès gaèlic: rí.

Ja veieu que l’origen celta d’aquesta llengua antiga la situa com una branca descendent del tronc indoeuropeu. Doncs bé, tot just havíem acabat d’aparcar el cotxe -conduint per l’esquerra, que era força estrany per a tots, especialment per al meu pare, el xofer de la família-, quan vaig llegir aquesta inscripció, corresponent a l’escut de la ciutat:

Font: wikipedia.org

Urbs antiqua fuit studiisque asperrima belli.

Anàlisi gramatical: Es tracta d’una oració simple; el verb és fuit (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind. V. sum). Els seu subjecte és urbs, nominatiu singular femení. Coincidint en cas, gènere i nombre, trobem dos adjectius que, en l’oració, fan d’atributs: antiqua i asperrima; estan units per la conjunció que, darrere d’studiis. Aquest mot està en ablatiu plural i és complement de l’adjectiu en grau superlatiu asperrima (asper, -a,- um); per la seva banda, studiis està complementat per un genitiu singular, belli.

Traducció completa: Va existir una ciutat antiga i molt entrenada en les arts de la guerra.

En la nostra estada a Connemara, vam visitar l’Abadia de Kylemore, un dels centres d’atracció principals de la zona. Es tracta d’un espai immens de bosc, jardins, llac, abadia, església i mausoleu. Actualment, l’abadia, que és al centre de Kylemore, està habitada per una comunitat de monges benedictines.

Ara bé, si s’ha convertit en focus de pelegrinatge per a tot el país és perquè l’envolta una història molt romàntica. El terreny va ser adquirit per Mitchell Henry a mitjans del segle XIX (concretament, el 1850). La compra va ser un regal que va fer a la seva dona, Margaret, que després de visitar la zona durant la lluna de mel, havia quedat impressionada per la bellesa del paisatge. El senyor Henry, que era industrial, magnat i pioner, va fer construir un castell en aquell parc immens i va engegar un seguit de reformes que van modernitzar enormement la zona. Va fer que el conjunt d’edificis (castell, cases dels treballadors i jardiners) generessin la seva pròpia electricitat amb l’energia provinent d’un llac situat a la part alta dels cims de Kylemore. Va organitzar una granja i va conrear jardins que donaven feina als veïns de la regió. El matrimoni es va establir en el castell i van arribar a tenir nou fills, però l’esposa de Henry va morir prematurament, el 1874, a causa d’una disenteria que va contreure en un viatge a Egipte. El seu espòs li va construir, a prop del castell, una església i un mausoleu perquè hi reposés eternament.

Ell també hi va ser enterrat, quan va morir el 1910. Pocs anys després va esclatar la primera guerra mundial i una comunitat de monges benedictines, que fugien de la ciutat belga d’Ypres, bombardejada pels alemanys, es va establir en el castell: és l’origen de l’actual abadia.

Aquesta explicació serveix com a context per al document que ara us presentaré. Es tracta de dos cantorals conservats a la Biblioteca de l’abadia, que segurament servien a les religioses per als seus oficis. Penseu que, a més de l’ora et labora, les benedictines de Kylemore van obrir una escola internat que va gaudir de gran prestigi a Irlanda: moltes filles de famílies nobles i benestants, tant del país com de l’estranger, hi venien a estudiar. Doncs bé, aquests són alguns dels cants religiosos de la comunitat:

• Timete Dominum sancti ejus: quoniam nihil deest timentibus eum. 33: 10

• Inquirentes autem Dominum, non deficient omni bono. 33: 11

Es tracta de dos salms; la numeració correspon al Llibre de Salms, de l’Antic Testament.

Anàlisi gramatical (33: 10): Trobem dues oracions, la principal i la subordinada adverbial de causa; el nexe és la conjunció causal quoniam (perquè). El verb de la principal és timete (2a pers. plur. Imperatiu; timeo, timui, timitum: 2a conj.). Dominum és l’acusatiu singular que fa funció de CD (Temeu el Senyor). El subjecte d’aquesta oració és un vocatiu plural (sancti) i el determinant possessiu que l’acompanya, en cas genitiu singular (ejus; de is, ea, id): els seus sants (referit a Dominum: sants del Senyor). El verb de l’oració subordinada és deest (3a pers. sing. Pres. Ind.; compost de sum: desum). El seu subjecte és el pronom indeclinable nihil. Després trobem un datiu plural, timentibus, amb funció de CI, que és un participi de present actiu, provinent de timeo (2a conj.; timens, -ntis). Per aquest darrer motiu, timentibus porta un complement verbal, un acusatiu singular, funció CD, eum: pronom demostratiu que es refereix novament a Dominum.

Traducció completa: Temeu el Senyor, els seus sants: perquè res no manca als que el temen.

Anàlisi gramatical (33: 11): Trobem un sol verb en forma personal: deficient (3a pers. plur. Futur imp.). El seu subjecte és un participi de present actiu que prové del verb inquiro (3a conj.; inquirens, -ntis). Aquest adjectiu (inquirens, -tis), en cas nominatiu plural, té el seu complement verbal, Dominum (els que busquen el Senyor). L’adverbi autem (també, per altra banda) completa aquesta primera clàusula, amb funció global de subjecte de deficient. Aquest verb és intransitiu i, per tant, trobem que el seu complement és un ablatiu singular, en funció de complement de règim, omni bono. El nucli del sintagma és bono, que aquí actua com un adjectiu substantivat. Hem de recordar que l’adverbi de negació non dóna sentit negatiu a l’oració; per tant, haurem de traduir omni no pas per tot, sinó per cap.

Traducció completa: D’altra banda, els que busquen el Senyor, no seran privats de cap cosa bona.

Vam seguir la nostra ruta, després d’aquesta visita, cap al comtat de Donegal, força al nord de l’illa, ja limitant amb Irlanda del Nord, territori anglès i de religió anglicana. No hi vaig trobar gaire senyals destacats de classicisme. Ara bé, la nostra darrera parada important, Dublín, la capital del país, sí que em va proporcionar algunes mostres de cultura clàssica.

El meu primer objectiu va ser el Trinity College, on vaig comprovar el nivell de llengua irlandesa entre els estudiants universitaris.

Després vam visitar la Galeria nacional. Allí vaig trobar alguns elements interessants. Mireu aquest quadre de Giordano, un pintor napolità del XVII, que va representar els amors de Venus i Mart en un racó de la forja de Vulcà.

Ja sabeu que Vulcà era déu del foc; sovint és caracteritzat com un personatge vell, rude i brusc. Vulcà estava casat, per ordre de Júpiter, amb l’atractiva Venus. Aquesta, no gaire satisfeta del seu matrimoni, va deixar-se seduir pel déu guerrer Mart, molt més jove i atlètic que el seu marit. D’aquests amors en va néixer Cupido, que en el quadre està recolzat en el braç de Venus. Ja veieu que una història d’adulteri entre déus (una de tantes) va interessar Giordano per a la seva pintura. De fet, aquest tema mitològic ha estat molt tractat en la pintura de totes les èpoques.

L’estil, com podeu comprovar, és plenament barroc, amb presència de clarobscurs i jocs d’ombres (Mart queda gairebé ocult, mentre que el cos de Venus i l’esquena de Vulcà estan intensament il·luminats). També és molt del gust barroc el volum dels cossos, arrodonits i grassos, segons la moda de l’època (penseu en els quadres de Rubens, per exemple) i la decoració amb angelets puttis, que solen situar-se en algun angle de la tela (mireu la banda dreta).

Altres detalls interessants del quadre són els acompanyants dels déus. Fixeu-vos que Cupido, i un bon estol d’angelets acompanyen Venus en els seus amors adúlters amb Mart. Per la seva banda, Vulcà, en la forja, on elaborava trons, llamps i llampecs per a Júpiter, està acompanyat dels ciclops, que l’ajuden en la tasca. He utilitzat la terminologia romana per referir-me a les divinitats, ja que Giordano també ho va fer per donar títol al seu quadre: Venus, Mart i la forja de Vulcà (1660).

Seguint la visita, vaig veure una escultura molt bonica d’un artista neoclàssic, Antonio Canova, del segle XVIII, que representa un amoret (recordeu els que omplien el mosaic de la villa romana del jaciment de Càstulo, a prop d’Úbeda?)

És una figura molt delicada, de marbre blanc, que ens mostra un noi jove, de cabell arrissat i cos nu, molt proporcionat. A la mà porta un arc, i en un tronc proper ha dipositat el seu carcaix ple de fletxes: són els atributs d’Eros, la divinitat que propicia l’amor.

Finalment, passejant pels carrers de la ciutat, vaig poder admirar un edifici imponent, que és el que us mostro a la imatge. No és pas el Parlament, tot i que ho sembla, sinó la seu de l’Oficina Postal de Dublín.

La construcció és d’estil neoclàssic. Podeu observar-hi tots els elements característics: columnata, capitells jònics, fris decorat, cornisa, timpà. Els acroteris corresponen a imatges de diferents divinitats clàssiques: Hermes, Atena i Àrtemis. Fixeu-vos en la simbologia d’aquests déus: Hermes, divinitat del comerç i de l’intercanvi, ja que l’edifici és el de correus; la deessa Atena, en referència al combat dels irlandesos per la llibertat; finalment, Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, com a al·legoria d’Irlanda, país rural.

L’edifici sembla la rèplica d’un temple antic, però és conegut a tot el país i arreu del món perquè va ser l’escenari de la lluita dels irlandesos per la seva independència de l’imperi britànic. Aquí es van “atrinxerar” els seguidors d’Edmon de Valera i de Michel Collins la Pasqua de l’any 1916 per revoltar-se contra el domini britànic a Irlanda. Però l’exèrcit de Sa Graciosa Majestat va destruir l’edifici a canonades fins a deixar-lo en ruïnes. Per això, avui, un cop reconstruït, a la façana principal i ben a prop de l’entrada, es pot llegir una placa que proclama el dret del poble irlandès a regir els seus destins.

Nota: Les imatges que no tenen font són totes fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Qüestions:

• Coneixeu artistes que s’hagin inspirat en el mite de Venus i Mart per a les seves obres? Quins són? Com l’han tractat?
• Esmenteu edificis moderns que segueixin el model de l’arquitectura clàssica. Quins elements hi reconeixeu?
• En un moment de l’article he utilitzat una expressió llatina d’origen religiós, podeu dir-me quina és i definir-la? Potser podeu afegir el comentari a Llatinismes “in situ”.

Pau Molar Vilà. 2n batx.