Escenes aparentment quotidianes

– És l’únic Estat que parla català, Andorra -discerneixen extensament els dos senyors grans, elegantment pentinats, de la taula del costat.

Des de l’interior de la pastisseria-cafeteria Girbal de Palafrugell, observo relaxadament la Plaça Nova, dolçament acaronada pel sol tímid de mig matí. Tres grupets de cadires metàl·liques brillants reclamen, des del centre de la Plaça, l’atenció d’algun vianant disposat a sentir la frescor d’un dilluns de finals de febrer sobre les seves espatlles.

L’amplitud del local permet observar desenes d’escenes aparentment quotidianes, però especials, alhora. A la meva part posterior dreta, “Puc ser jo” de Wiskin’s, m’estén la mà des de la pantalla plana. Una senyora rossa, de cabell llis, torna La Vanguardia a un dels dos senyors elegants de la taula contigua, que, de manera atractivament gentil, li havia cedit un quart d’hora abans.

La imatge fugaç que acaba de fugir (permeteu-me la voluntària redundància dels mots) a través de les portes de vidre de la pastisseria-cafeteria ha esquerdat el meu cervell: un infant tocat de mort, amb només tres anys d’edat, cap pelat i esblanqueït, passeja el seu fràgil cos malaltís, de la mà de l’àvia, cap a un camí incert.

Una punxant bola de foc carbonitza els mots que retronen dins meu. Premo els llavis per reprimir el vòmit d’impotència que vol sortir del cervell.

Són les onze i deu minuts del matí. Acabo aquí! Vaig a la barra a pagar el cafè amb llet i el biquini abans que aquest calfred cruel continuï posseint-me cada cop més.

 

Carme Ramilo i Martínez

Palafrugell, 23 febrer 2009

5 comentaris a “

  1. És trist. És cru. Aquesta tristesa i crueltat malauradament existeix. L’he sentit molt a prop i, encara que no sapigueu el per què, Andorra, per a mi, en aquest escrit, vol dir-hi molt.

  2. S’ha trencat més d’una peça dins meu en veure l’escena. No hi ha paraules per descriure la duresa de les imatges!

  3. No obstant això, l’escrit és preciós.
    M’encanten les descripcions que fas: ultrapassen la realitat per arribar a aquell lloc incert on només arriben els sentiments.

  4. Moltes gràcies, Salvador. M’ha agradat molt l’expressió que has utilitzat: “fotografia feta de paraules”.
    La veritat és que encara tinc la visió del nen amb l’àvia i el cor se’m constreny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *