Category Archives: Contes de les mil i una nits

Tot fent volar coloms

Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
– Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
– Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l’heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l’enllaç d’aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

La guineu afamada

Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d’anar bé.

Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
– Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
– No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
– Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
– Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

Dos gossos negres

Això era i no era un comerciant que anava pel camí amb dos gossos negres i un dia se li va asseure al costat un jove que es va interessar per aquesta estranya companyia.

– Doncs si vol saber la història dels gossos, pren-t’ho amb paciència i para atenció perquè és força llarga.
I va iniciar el relat:

“Has de saber que aquests dos gossos són els meus dos germans grans. El meu pare era un bon comerciant , que en morir, ens va deixar als 3 germans una quantitat respectable per començar els nostres negocis. Però vet aquí que el gran, un bon dia, va decidir aventurar-se, va tancar la botiga i es va llançar al camí a buscar fortuna. Al cap d’un any sense veure’l se’m va presentar brut i pollós, tant que em va costar reconèixer-lo:

– I doncs, germà, com t’han anat les teves empreses?- li vaig preguntar després d’haver-lo fet passar a la rerebotiga.
– Per què vols humiliar-me?- respongué amb posat ofès- Que no ho veus prou amb la meva indumentària?
Vaig tancar la botiga, vaig despullar-lo, li vaig oferir el meu bany i els meus vestits. Mentrestant vaig revisar el balanç del darrer any del meu comerç i com que havia estat molt bo, vaig decidir oferir-li la meitat al meu germà perquè pogués començar altre cop.

Va passar el temps i aleshores va ser el germà mitjà qui em va venir a explicar la seva dèria: volia tancar el seu negoci i embarcar-se amb nous projectes a l’estranger. Naturalment jo vaig intentar desenganyar-lo, però sense èxit. Després d’un any sencer sense tenir-ne noves, es va presentar com el germà gran, brut , espellifat i amb aspecte derrotat. Vaig acollir-lo de la mateixa que ho havia fet , i , com que crec que tots mereixem una segona oportunitat, li vaig oferir la meitat dels guanys d’aquell any.

Quina va ser la meva sorpresa, quan un any més tard em van comparèixer tots dos per intentar convèncer-me que els acompanyés en un nou projecte a l’estranger. M’hi vaig resistir tant com vaig poder, vaig aguantar cinc anys, però tant i tant van insistir que al final els vaig fer cas. Però les sorpreses no s’havien acabat: quan estàvem en plena preparació del viatge, em van confessar que tots dos estaven arruïnats! Vaig decidir ser generós i vaig tornar a dividir el meu capital en dues parts i els en vaig donar la meitat.

– Germans, no arrisquem tot el nostre capital. Us proposo que amaguem una part considerable a un lloc segur perquè si les coses no ens van bé, sempre ens quedi la possibilitat de tornar a començar.
Així ho vam fer, i acabats els preparatius, ens vam embarcar en direcció al Caire. Després d’un mes de navegació, vam arribar a bon port i vam mercadejar amb força èxit: jo vaig vendre tots els meus gèneres i vaig guanyar deu per un. Després vam comprar productes del país per transportar-los i vendre’ls al nostre.
Quan ja estàvem a punt d’embarcar per al retorn, em vaig trobar al port una dona molt bella pobrament vestida. Se’m va acostar, em va besar la mà i em va pregar que l’embarqués amb mi. Al principi tenia molts dubtes, però ella va fer servir arguments tan raonables que vaig acabar acceptant la seva proposta. La vaig fer rentar i vestir noblement i m’hi vaig casar. Durant la travessa vaig descobrir que tenia moltíssimes qualitats i me’n vaig anar enamorant. Els meus germans, però, es van engelosir . Ells no havien sabut negociar tan bé com jo, i no s’havien casat. La seva mala voluntat va anar creixent i van aprofitar una nit, quan dormíem per llançar-nos a la meva dona i a mi al mar.

Sort en vaig tenir de la meva esposa! Va resultar que era una fada que em va salvar i portar a una illa.

– Espòs meu, salvant-te la vida he pogut recompensar tot el bé que m’has fet!- em confessà- Quan et vaig veure al port , em vaig enamorar bojament de tu; vaig voler provar la teva vàlua i per això em vaig disfressar de pobra. Tu et vas mostrar molt generós en acceptar-me, però ben aviat em vaig adonar de la maldat dels teus germans. No em sentiré tranquil.la fins que no els hagi castigat amb la mort.
Vaig escoltar meravellat les seves paraules, però quan va arribar al càstig no vaig poder evitar de protestar.
– Senyora, segurament teniu raó pel que fa als meus germans. Però us suplico que els perdoneu, per molts motius que tingui per voler-los mal, no puc arribar a desitjar la seva mort.
Ella no hi estava d’acord, volia enfonsar el seu vaixell i deixar que morissin ofegats. Al final vaig aconseguir calmar la seva ira i al cap d’uns instants em vaig trobar transportat al terra de casa meva, ella m’acompanyava, però va desaparèixer de forma sobtada. Vaig baixar a la plaça on hi havia la meva botiga, i la vaig obrir com si es tractés d’un dia normal i corrent. Els veïns van venir a saludar-me i es van interessar pel meu viatge, però com que no sabia què dir-los vaig respondre amb evasives. Vaig baixar a casa i allí vaig retrobar la meva esposa, la fada , i dos gossos negres que em seguien anés on anés.

– D’on han sortit aquests gossos negres ? –vaig preguntar.
– No t’estranyis- em va respondre la meva esposa- Aquests dos gossos negres són els teus germans. Una de les meves germanes els ha transformat i ha enfonsat el seu vaixell. Estan condemnats a viure així deu anys, aquesta és la penitència que mereix la seva perfídia.
Dit això va desaparèixer la fada i m’he passat aquests 10 anys sense veure-la. Avui és el darrer dia de la pena, i per això m’he posat en camí”

Tot seguit la Terra es va estremir i va aparèixer l’esposa del vell que va pronunciar unes paraules màgiques. Immediatament els gossos van recuperar la seva forma humana i es van abalançar damunt del seu germà , amb llàgrimes als ulls , tot implorant el perdó.
La seva pena semblava tan sincera que hauria estat injust no acceptar el seu penediment.
A partir d’aquell moment van viure tots quatre en pau, harmonia i felicitat.

El càstig sovint és indispensable per salvar de la perdició a alguns nens i a molts homes.

El collaret de diamants

Aquest conte està dedicat al meu fill Adrià , a qui no espanten les cordes i els claus, tant sigui per escalar, com per fer espeleologia.

Vet aquí una vegada tres germans sabaters que vivien a Egipte, a oïdes dels quals havia arribat la notícia que havien desaparegut les tres filles del rei. Deien que estaven amagades a una torre encantada i que el monarca havia promès que qui fos capaç de treure-les de la seva presó s’hi podria casar. Ai, las, però si els temeraris no tenien èxit , ho pagarien amb la vida!

Els tres sabaters, engrescats pel més petit, van sol.licitar una audiència reial.

– Ja teniu ben present a què us exposeu?- va dir el rei- perquè si no us en sortiu, us costarà la vida!
– Senyor- va respondre el petit dels tres germans- coneixem els termes del nostre compromís, i hi estem disposats? L’únic problema és de recursos: nosaltres som tan pobres que fins i tot el més bàsic ens fa falta!
El rei es va mostrar generós quan aquest germà li va demanar una quantitat important. Quan la van rebre van sortir a buscar la torre. No era molt lluny, però sí que semblava inexpugnable:tenia forma circular, no hi havia ni portes , ni finestres i s’acostava als 300 metres.
Els dos germans més grans es van desanimar i van acusar l’altre d’haver acceptat un repte massa difícil que els costaria la vida
-No us desanimeu, ben aviat descobrireu que allò que sembla difícil, es pot tornar fàcil si teniu paciència i bon cor.
Van tornar a ciutat i van comprar totes les cordes que hi van poder trobar, les van carregar a deu carros diferents i també van adquirir claus de 25 centímetres de llarg que van situar a uns altres cinc carros.

Arribats a la torre, el petit va començar a fixar els claus al voltant , quan tenia fet un tomb, hi anusava la corda, i en feia un altre més amunt. Van continuar així fins a una alçada d’uns 100 metres, on van descobrir una finestra. Aleshores van canviar de tàctica: el germà petit va ordenar que es deixés caure cap a l’interior una corda tan llarga com calgués per arribar al terra. Es va fer lligar per la cintura i es despenjar ,amb l’advertiment que quan els germans notessin que ell tibava la corda, comencessin a recollir-la perquè les princeses poguessin sortir.

Quan el noi va arribar al terra d’aquell pou, es va trobar una cambra luxosament endreçada, amb les parets cobertes de marbre i de pòrfir; però el més curiós de tot era la claror que inundava la sala: semblava que les parets fossin de vidre. Va entrar a les cambres decorades amb un luxe que ell no havia vist mai de tant enlluernador com era. Finalment va veure una porta d’or que li barrava el pas. Hi va tustar i encara que amb prou feines l’havia tocada, va sonar de forma aterradora… i es va obrir.

– Com has gosat arribar fins aquí, desgraciat?- li va preguntar una de les Princeses segrestades- No saps que et pot costar la vida?
– He vingut a salvar-vos i encara que em costés no una vida, sinó cent, tornaria a fer el mateix, per tal de poder-vos tornar amb el vostre pare.
– Doncs aprofitem que el geni que guarda la torre no hi és: vine.
I el va portar a una sala on hi havia moltes armes.
– Veus totes aquestes espases? Doncs si el geni arriba abans que hàgim pogut escapar, tan aviat el vegis venir, agafa aquesta espasa rovellada i escantellada ,i amb ella procura tocar-lo. Sobretot , sobretot, vigila que ell no et toqui amb la seva llança; si fos així, estaries perdut.

Dit això va entrar a buscar les seves germanes i el jove va lligar la corda a la cintura de la primera , i va ser el senyal perquè la pugessin. I així amb les altres dues , sense problemes. Quan la més petita ja era a la finestra va dir al seu salvador:

– Té, pren aquest collaret, té uns diamants especials, que no poden ser falsificats, ni se’n pot trobar d’idèntics; gràcies a ell et reconeixeré , perquè no em vull casar amb cap altre. No oblidis els meus consells, evita el perill i quan estiguis a punt de pujar, lliga la corda a qualsevol d’aquests objectes i ja veuràs què passa.
Va pujar la Princesa i tot seguint les seves instruccions, va lligar la corda a un moble que deuria pesar més o menys el mateix que ell.

Just havia recorregut el moble la meitat de la distància necessària, quan la corda es va trencar i el moble va caure i es va esmicolar.

– Déu meu- va pensar el jove- quina una m’he estalviat! Com pot ser que els meus propis germans m’hagin traït tallant la corda !
I per si no n’hi havia prou, just en aquell moment, se li va presentar davant un gegant horrible. Feia uns catorze metres com a mínim, tenia el cap de voltor, el cos d’home, però en comptes de mans tenia urpes, i peülles de bou, per peus.
– Com has gosat venir fins aquí, home infame?- va grunyir el monstre- Moriràs ara mateix i el teu cos servirà de menjar als meus animals preferits!

El jove no es va espantar, va recordar les paraules de la Princesa i va anar reculant fins arribar a l’armeria. Un cop allà , d’un salt va agafar l’espasa rovellada i va ferir el geni, sense que aquest tingués temps de reaccionar. Només tocar-lo, el monstre va cridar i va caure esmorteït a terra.

I al lloc on havia caigut el geni va aparèixer una jove molt bella, que va dir al sabater:

– Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te en tot el que em demanis.
– Per començar, treu-me d’aquí; després dóna’m armes de cavaller, el millor cavall negre , i per acabar digues-me on són els meus germans.
Tal dit, tal fet: les dues primeres peticions concedides.
– Els teus germans- va dir aquella jove- es casen demà amb les dues Princeses més grans. Com que tothom creu que ells dos han estat els salvadors de les Princeses, el rei els ha omplert d’honors i demà se celebra un torneig amb motiu de les seves bodes. Encara que la petita no parava de plorar, el seu pare ha decidit que també es casi , ho farà amb un cavaller de la seva cort. Ella, però, no ho accepta i diu que només es casarà amb aquell que porta la meitat del collaret que ha perdut; com que ets tu , qui el té , doncs t’haurà d’esperar.

– Doncs necessito que facis endarrerir els casaments i també que facis que qualsevol argenter de la ciutat es presenti davant del rei dient que ell té un collaret semblant al de la Princesa.

– No et preocupis, que el que m’has demanat, ja està fet.

El jove va entrar a la ciutat, se’n va anar a un hostal i es va canviar de vestimenta. Després es va encaminar al carrer dels argenters, on aquests tenien els seus obradors. A la porta d’un d’aquests, va veure un home amb posat trist que li va preguntar:

– Què teniu senyor?
– Què he de tenir ? El dimoni de la supèrbia que m’ha pujat al cap i em porta a afirmar que jo tinc la meitat d’un collaret, del qual la princesa Inda en té l’altra, i no sé com sortir-me’n!
– Ui, qui pogués plorar amb els teus ulls! Això us preocupa?- l’intentà tranquil.litzar el jove sabater- jo en tinc un d’igual. No en tingueu cap dubte. Si voleu podem entrar a la vostra botiga i us l’ensenyaré.
Van entrar a l’obrador i el jove, mentre li mostrava el collaret que havia guardat amb primor, li digué:
– ¿És o no és com l’altra meitat de la joia que té la princesa Inda?
– En efecte!
– Doncs bé, aquest collaret el portareu demà , després del torneig que ha estat suspès avui per causes desconegudes.
Al dia següent el jove sabater va participar en les justes anunciades, i va vèncer els seus germans. Quan la princesa li anava a donar el premi, el jove va descobrir el seu rostre i li va dir en veu baixa:
– Aquesta tarda vindrà un argenter amb la meitat del collaret que vós em van donar. Desmentiu-lo davant de tots, expliqueu per quina raó va anar a parar a les meves mans; jo seré allà i si encara us ve de gust complir la paraula que em vau donar a la torre, podrem viure feliços fins al final de la nostra vida.
Tal com havia avisat, a la tarda, l’argenter es va presentar davant del rei amb la seva joia, i el monarca li digué:

– Teva és la meva filla, tal com ho havia promès.
– Perdoneu, pare i senyor- l’interrompé la princesa Inda- Aquest senyor no és l’autèntic amo del collaret. I per provar-ho, ara us n’explicaré les raons. Confio que em creureu.

Inda va relatar tota la història del seu desencantament i el de les seves germanes.

– És veritat el que dius?- va preguntar el rei.
– Tan cert com que els suposats salvadors són incapaços de desmentir el seu germà petit.
Llavors aquest es va avançar i, tot descobrint-se, va narrar totes les peripècies que havia hagut de viure d’ençà que havia salvat les princeses. Com a prova final, va presentar al rei l’espasa rovellada amb què havia matat el Geni segrestador.
Quan el rei va saber tot això, va decidir que havia de castigar els dos germans culpables i premiar , l’innocent. Va desterrar els dos traïdors, i va casar el jove sabater amb la princesa Inda. Però com que el petit era generós i gens rancorós, va pregar al rei que perdonés els seus germans . I des de llavors que són feliços i mengen anissos.