Aquest conte ha estat recollit per Joaquim Vilar gràcies al relat de dos joves amazics, en Jamal i la Toucha, que viuen entre nosaltres. El podeu trobar a la pàgina Contes per compartir

Això era i no era un dia que l’Oxba va anar a recollir llenya al bosc, i en va anar recollint, recollint, recollint fins al vespre que es va fer fosc. Quan va veure la lluna , es va pensar que era el sol i quan va distingir dues llumetes al fons del bosc, es va pensar que era el seu pare que l’anava a buscar amb la llanterna. Però en realitat eren els ulls de l’Amzeu.

L’ Oxba va començar a cridar-lo:

– Sóc aquí, pare!
– Sóc aquí, pare!

Ell va contestar-li:

– Sóc aquí, filla meva!
– Sóc aquí, filla meva!
Quan l’Amzeu va ser al seu costat li va dir:

– Oxba, tens dues sortides: o et menjo ara mateix o véns cap a casa i et cases amb mi.
Ella va contestar-li que d’acord, que es casava amb ell i l’Amzeu li va dir:

– Quan vegis que plou molt i molt i faci molt i molt de vent, sabràs que en aquest dia et vindré a buscar.
Dit això, la va agafar a coll, amb tota la llenya que havia recollit, i la va dur a casa d’ella.

L’Oxba, un cop a casa, plora que ploraràs. Si treu la pols, plora; si renta els plats, plora; si frega, plora; si renta la roba, plora. La seva mare, molt preocupada, li va preguntar:
– Oxba, per què plores?
I ella li va contestar:

– Perquè vindrà l’Amzeu, me n’hauré d’anar cap a casa seva i casar-me amb ell.
– Oxba, amb jo , set germans i el teu pare, encara tens por de l’Amzeu?

Malgrat el que li deia la mare, l’Oxba va continuar tenint por perquè sabia segur que l’Amzeu la vindria a buscar.

Va arribar un dia que feia molt mal temps: feia vent i plovia a bots i barrals. Va arribar l’Amzeu i va començar a cridar:

– Oxba, Oxba!
Van sortir tots els germans, el pare i la mare i els va dir que venia a buscar l’Oxba. Ells van fer una rotllana i la van fer posar al bell mig per a què l’Amzeu no pogués agafar-la.
Quan l’Amzeu ho va veure, va aspirar molt fort , se la va endur dins del nas i se’n va anar corrents.

Un cop a casa l’Amzeu la va escridassar:

– Per què no volies venir si havíem fet un tracte?
L’Oxba li va contestar:
– Jo prou volia venir, però ells no em deixaven sortir a veure’t.
L’Amzeu va dir:

– Doncs ja està. Aquí tens la casa i escolta’m bé perquè en aquestes dues habitacions no hi pots entrar per res.

Ell se’n va anar a buscar menjar i quan va ser ben lluny, l’Oxba no va poder més i va entrar a les habitacions prohibides. Hi va trobar de tot i força: gent morta, animals morts, ossos per tot arreu i es va posar a plorar perquè tenia molta por.

Quan l’Amzeu va tornar i va veure que la noia estava tan malament es va pensar que havia entrat a les habitacions i la va tornar a escridassar:
– Per què hi has entrat?
Ella li va contestar:
– Amzeu, jo em pensava que no hi hauria res. És la darrera vegada que ho faig.

I van començar a menjar ben avinguts.

Al cap d’un temps va venir el germà gran amb un cavall a buscar-la. Li havia costat molt de trobar la casa. Havia preguntat i preguntat a molta gent:

– Heu vist l’Amzeu? El que obre portes de ferro i va agafar una noia entre set germans?
Els uns no volien dir res de tan espantats com estaven. Els altres li deien , cap enllà, cap enllà. Finalment un li va dir:

– Allà, en aquella muntanya, viu l’Amzeu.
Quan hi va arribar, va trucar a la porta, li va sortir l’Amzeu que li va dir:

– Benvingut cunyat meu!
I el va rebre amb un xai rostit i una plata molt gran de cuscús.
Amzeu li va dir:

– Donaré set voltes a la meva casa , si quan torno encara no t’has menjat tota la teca, et menjaré jo.

Així ho va fer. Quan va tornar, el noi encara no havia menjat ni una culleradeta de cuscús , així que se’l va menjar.

L’endemà va arribar el segon germà amb les mateixes dificultats per trobar la casa de l’Amzeu. Va tenir la mateixa rebuda i el mateix tracte. També se’l va menjar. I així va passar també amb el germà tercer, quart, cinquè i sisè, fins que va arribar el petit amb un cavall i una espasa. Tenia molt coratge i era molt intel.ligent.

Quan va arribar a la casa, l’Oxba el va escridassar i li va dir:

– Per què has vingut? Ets l’únic germà que em queda! L’Amzeu se’t mejarà!

El noi li va dir si hi havia un pou per allà a la vora. Quan l’Amzeu se’n va anar a donar les set voltes, ell va llençar el xai i el cuscús al pou. Només es va quedar amb el plat i els ossos.

L’Amzeu va quedar ben sorprès i aleshores el noi li va dir:

– Fem una baralla i si et guanyo, vomitaràs els meus sis germans.
L’Amzeu li va dir:

– Els vomitaré cecs!
El noi va dir:
-No, amb ulls i tot!
L’Amzeu va respondre:
– Els vomitaré coixos o mànxols.
– No, sencers, amb braços i cames.
L’Amzeu es va comprometre a fer-ho en cas que perdés la baralla.

Quan el germà petit li va clavar l’espasa els va vomitar tots, sencers però bruts. El noi va demanar a Déu que plogués perquè els seus germans poguessin quedar ben nets. I va ploure a bots i barrals. Després va demanar a Déu que sortís el sol perquè es poguessin eixugar. I el sol va sortir i els va escalfar.

Després va agafar la mà de la seva germana i tots vuit se’n van anar cap a casa.

I conte contat, conte acabat.

Àïxa Kandixa

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moha arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa.Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força claror. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina deia el meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moha, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? … no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or…

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar… tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida…”

Tot i que en Moha havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moha, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moha, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moha encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna….Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moha no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le…

Aïsha Kandisha

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moh arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa, Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força llum. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina em cridava pel meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Aïsha Kandisha, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moh, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? … no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrada però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant.Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or.

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar… tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida…”

Tot i que en Moh havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moh, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moh, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moh encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna….Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moh no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le…