Recordeu “La caseta de sucre i xocolata” que us explicava la mare? I el ” Pulgarcito” que havíeu sentit a l’escola o a la “tele”? Doncs, amb moltes variants, és un dels tipus de contes més habitual en la rondallística marroquina , sempre canviant la bruixa per una o més ogresses. Aquí en teniu una treta de Contes Berbères N’Tifa du Maroc que s’allarga amb altres tipus.

Vet aquí que una vegada un caçador viu amb els seus tres fills i la madrastra. Aquesta, gelosa dels nens, intenta convèncer el seu marit que sense els infants tindrien molt més menjar. L’espòs, davant del primer suggeriment, accepta.

L’endemà s’enduu els nens al bosc amb l’excusa de fer-los joguines de fusta. La nena, espavilada, se’n malfia. Per això s’enduu panses i les va deixant caure pel camí. Arribats al mig del bosc, els nens s’entretenen jugant mentre el pare s’allunya una mica, puja dalt d’un arbre , on creua un altre bastó que quan el vent bufa, fa sonar. Els nens es distreuen amb aquest so i se senten acompanyats, cosa que aprofita el pare per desaparèixer.

Arriba el crepuscle i s’adonen que estan sols, però la nena els tranquil·litza explicant-los el seu estratagema gràcies al qual poden tornar cap a casa. Prudents, abans d’entrar, s’amaguen i senten la conversa entre el pare i la madrastra que simulen enyorança, moment que aprofiten per sortir.

L’endemà, sant tornemhi, i la nena torna a anar deixant les panses pel camí. El seu germà petit que és ruquerol, li diuen el Ximplet, se les va menjant. Així que a la nit no poden tornar. Passen tres dies perduts pel bosc fins que veuen una llumeta, s’hi acosten i veuen una caseta. Els dos grans, prudents, observen a distància i s’adonen que la mestressa és una ogressa que està fent pa, com que pràcticament és de nit i saben que la dona no hi veurà gaire, amb astúcia , s’esquitllen per prendre-li una mica de pa. Però en Ximplet no coneix l’astúcia i és descobert.

L’ogressa els acull com als “seus fills” i els ofereix una mica de llet, que fa bullir amb unes boletes que han de tenir l’efecte d’impedir que s’escapin. Els dos grans se’n malfien i dissimuladament aparten les boles, el petit no.

L’ogressa es confia, cosa que aprofita la nena per preguntar-li sobre les boles que hi ha a l’armari. N’hi ha de tres tipus: les primeres són per cobrir d’agulles allà on les llencis, les segones per cremar i les terceres escampen una boira espessa que impedeix trobar el camí.

És l’hora de dormir i l’ogressa, malfiada, posa els 3 nens al seu costat o damunt, ben agafats. La nena , amatent, espera que l’ogressa s’adormi, posa pedres allà on eren ells perquè la dona continuï notant el pes i no es desvetlli. S’escapen tot emportant-se un ocell màgic que parla.

Quan ja són força lluny, el petit que sí que s’havia empassat les boles de la llet, comença a defallir, la noia demana a l’ocell a veure si veu l’ogressa. Sí que la veu, ja s’ha despertat i intenta encalçar-los, però és lluny. A mesura que es va acostant, li van llançant les tres boles. La darrera, la de la boira, desorienta totalment l’ogressa, i creguda que han desaparegut, decideix tornar cap a casa. Just en aquell moment, en Ximplet, el beneït s’exclama perquè ha caigut en una mena de fossa ,abandonat pels seus germans. L’ogressa torna a fer de bona mare i se l’emporta cap a casa amb la promesa de fer-li una djellaba ben maca. Allà, el que hi haurà és un gran festí familiar, les tres filles de l’ogressa despullen el nen i en fan trossos que fiquen a la cassola.

Mentrestant els dos grans havien fet un llarg camí fins a la casa del “Chat enrichi”. Hi entren i s’amaguen a un cistell ple de figues. Aquest gat també té poders màgics, les coses l’obeeixen, la llenya entra a casa tota sola i s’encèn ella soleta també. Mentre dorm, els nens surten de l’amagatall i mengen pa i mantega. S’eixuguen les mans a la cua del gat, cosa que sembla que resultarà fatal perquè farà perdre els poders al gat. Al matí següent quan se n’adona, s’enfada molt, i sense voler es crema la cua. Llavors surten els nens i empenyen tot el gat a la foguera.

Els dos germans es queden a la casa, el noi pastura el ramat i la noia s’ocupa de les tasques domèstiques fins que un dia passen per allà els caçadors del rei. Vénen assedegats i demanen aigua, la noia, temerosa, no es deixa veure, només la cua del cabell d’una gran bellesa. Els caçadors, intrigats, estiren fort de la cua per poder-la veure bé, però ella la talla. Arribats a palau, ensenyen al rei el seu botí i aquest s’enamora perdudament de la propietària d’aquella cabellera i promet una recompensa a qui li porti. Només s’hi atreveix un Jueu que es disfressa de viatjant i quan arriba a la casa simula que té medicaments per tots els mals. La noia, que tenia mal d’esquena, no se’n malfia perquè és jueu i es deixa atrapar. Arribats a palau, es casen.

Mentrestant el germà torna a casa i se sorprèn de trobar la porta tancada. Crida però ningú no respon. Demana a un boc que forci la porta i aquest no només l’entén sinó que li contesta. Després demana a tots els altres bens que es transformin en monedes d’or. El noi crida les formigues i també els demana una cosa: que enfilin cada moneda d’or com si fos un botó i les cusin al pèl de la pell del boc que havia matat a la nit i se l’havia menjat. Així ho fan, el noi es carrega la pell, es vesteix pobrament i se’n va a la recerca de la seva germana.

El noi troba unes dones rentant a la vora d’un riu, una d’elles és negra, i resulta ser la minyona de la germana, ara reina. El noi intenta confondre-la tot dient-li que la pell que porta al damunt és la de la germana desapareguda. La serventa ho explica a la seva senyora que reconeix immediatament la tàctica del germà. Demana a la serventa que li porti el germà i l’amaguen. El rei acaba descobrint-lo i no entén perquè la seva esposa no li ha explicat la veritat. Tot seguit va a buscar les seves tres filles ( d’una relació anterior) i els proposa que alguna es casi amb el seu cunyat. Com que va brut i pobrament vestit, només el vol una, a qui anomenaven “Fregona”. L’endemà se celebra una mena de torneig i el germà es cobreix amb la pell daurada i mostra a tothom la seva bellesa i valentia. Aleshores totes el volen, però ell es queda amb la Fregona.

Els contes populars del Marroc estan plens d’ogres (ghouls) que amenacen els humans. L’ogressa ( Tamza, en tarifit , el dialecte amazic de la zona del Rif) és el personatge no humà més habitual, però també trobem ogres ( Amzeu, en el mateix dialecte amazic) amb els seus fills o filles. De vegades senten pietat per l’heroi o heroïna i es traeixen per salvar-lo. Aquest conte , traduït del francès del llibre Contes berbères N’ Tifa du Maroc , és una mica especial quant a les relacions entre els humans i els ogres…..

Vet aquí una vegada una noia va anar a buscar llenya al bosc amb les seves companyes . Entre els arbres va trobar una filosa i se la va endur cap a casa, però com que pesava molt el feix de llenya , de tant en tant , s’anava parant. Al final , les companyes la van deixar enrera i llavors la filosa es va transformar en ogre:
-Has de triar, noia: què vols que et mengi o que ens casem?
– Doncs si no tinc cap més opció, prefereixo que ens casem- va respondre la noia molt espantada.
– D’acord, vés cap a casa, però no oblidis que vindré a buscar-te un dia amb tempesta, molt de vent i trombes d’aigua.
Va volar cap a casa , tot deixant-se bona part de la llenya pel camí. Quan va arribar-hi, els pares la van renyar pel retard i per la poca llenya, però ella no va saber què dir.

Van passar els dies i les nits, i ella no parava de plorar i plorar. Fins que va arribar una nit de tempesta i l’ogre va venir a buscar-la tal com havia avisat. Ningú de casa seva se’n va adonar i l’endemà al matí van contemplar amb sorpresa que la germana no hi era.

L’ogre se l’havia endut a la cova on vivia, l’alimentava amb la carn de xai que li sobrava i de vegades fins i tot amb carn humana. El temps va passar i la noia va tenir dos fills sense que hagués pogut sortir mai de la cova.

Un bon dia, un dels seus germans era de cacera quan va veure l’ogre que sortia de la cova. Valent i encuriosit , s’hi va acostar tot simulant que era un captaire:

– En nom de Déu el generós, què podríeu ajudar-me amb alguna almoina ?- deia.
– Allunya’t, siguis qui siguis- va respondre la germana- Aquí hi viu el meu marit, l’ogre. Si no te’n vas , et menjarà.
El jove va reconèixer la veu de la seva germana i va insistir:
– Acosta’t que et pugui veure, estic segur que estic sentit la veu de la meva germana desapareguda….
Era una situació del tot inesperada i la noia va tenir una alegria tan gran que va esborrar la por durant uns instants. El germà va entrar a la cova i tot van ser festes i alegries. Però en aquell moment van sentir les passes de l’ogre i van córrer a amagar-lo. Malgrat tot l’ogre va notar alguna cosa estranya:
– Aquí fa olor de carn humana, esposa meva.
– No, et confons, l’única humana que hi ha aquí sóc jo i ja t’hauries d’haver acostumat a la meva olor.
L’ogre es va deixar convèncer , va passar la nit i a l’endemà va tornar a sortir, com feia cada dia. Va ser aleshores que la noia va fer sortir el germà del seu amagatall, li va omplir la djellaba de monedes d’or ( perquè heu de saber que sovint els ogres amaguen a casa seva grans tresors) i el va acomiadar tot dient-li:
– Vés-te’n germà meu, i no tornis fins que arribi el dia en què el sol i els núvols es barregin . Aquests dies , el meu marit, l’ogre, els passa dormint , pots portar alguna cosa per carregar més monedes d’or.

Quan el germà va arribar a casa, va explicar a tota la família que la seva germana era viva i ben viva, que l’havia segrestada un ogre de set caps a la seva cova , que era plena de riqueses.
-T’ho suplico, fill meu, porta-m’hi! Vull tornar a veure la meva filla!.

Entre tots la van convèncer que era molt perillós i que calia seguir les instruccions de la noia: no hi tornarien fins al dia en què el sol i els núvols es barregessin. I així ho van fer.

Aquest cop el germà va poder carregar molt més d’or. La noia li va dir:

– No tornis més. Jo intentaré que el meu marit em deixi venir a visitar-vos.
Després de molt d’insistir, ho va aconseguir, però l’ogre va voler acompanyar-la. Es va vestir amb djellaba, babutxes i turbant, per semblar un home i es van encaminar amb els seus dos fills a la casa dels pares de la noia. Allà van ser molt ben acollits, no cal dir-ho, però amb força temor a ser devorats per l’ogre, encara que la noia els va assegurar que no hi havia perill. El dia de la partença, la noia estava tan trista que l’ogre va acceptar que es quedés ella i els nens uns quants dies més a la casa dels avis i se’n va anar tot sol.
En el camí de retorn cap a la cova, el germà gran duia damunt les espatlles un dels seus nebots, que, fill com era d’un ogre, va començar a rosegar-li les orelles.
– Com?- va cridar la seva mare, enfurismada- Aquesta és l’educació que t’he donat?
Però, és clar, de seguida va comprendre que el nen era un digne fill del seu pare!
Arribats a l’entrada de la cova , es van separar. Quan el germà va tornar a casa, el pare va decidir que calia matar l’ogre per poder alliberar la seva filla i els seus néts. Va avisar tota la gent del poble i també el rei que van estar contents d’ajudar-lo i alliberar-se d’aquell perill. Com que coneixien l’entrada de la cova, el van poder agafar per sorpresa i, entre tots, tallar-li els set caps.

El pare de la noia es va repartir el tresor de l’ogre amb el rei que l’havia ajudat i van fer grans festes. Van passar els anys i els nens es van fer grans, quan un dia el pare es va adonar que el seu nét gran es mirava amb golafreria la seva mà. Va reunir el consell familiar per decidir què havien de fer i tothom va estar d’acord que no hi hauria altre remei que matar els dos fills de l’ogre.
– De cap de les maneres – va protestar la noia- No els tocareu pas! Deixeu-me marxar amb ells , si voleu evitar els perills. A més a més, el petit no us ha fet res.

Finalment van decidir que el petit, que s’assemblava a la seva mare, es quedés amb ells. En canvi, l’altre el van fer fora i deu continuar vagarejant per aquests móns, nodrint-se, com el seu pare, de carn humana.

Aquest conte ha estat recopilat per Yasmina Sarhrouny, de la Universitat de Rabat. El podeu trobar a aquesta pàgina web

Smimie’ennda, el fill de la serp

Vet aquí una vegada una noia que vivia amb el seu germà petit, la seva madrastra i el seu pare, que era caçador. Aquest acostumava a portar cada nit un parell de perdius per sopar. La seva dona sempre es queixava perquè calia partir-les en quatre trossos en lloc de dos.
– Si ens lliuréssim dels nanos, tindríem una perdiu per cadascun!

Ella no parava d’insistir-hi, gairebé fins a l’assetjament, així que el pobre home un dia boirós va decidir endur-se la canalla amb ell al bosc. La seva filla, que no acabava de veure clar el motiu d’aquesta sortida, va agafar uns branquillons de freixe i mentre caminaven anava marcant un senyal al terra fins que van arribar al mig del bosc. Llavors el seu pare va desaparèixer entre la boira, i se’n va tornar a casa, tot deixant els nois al bosc. El germà, que no era gaire llest, de seguida es va descontrolar, però la nena el va tranquil.litzar amb aquestes paraules:
– No pateixis, no estem pas perduts. Sé el camí per tornar cap a casa.
Així, els dos nens, van seguir la línia marcada fins a arribar a casa. Just en aquell moment, després que la madrastra hagués parat taula, el pare es lamentava:
– No veig pas els meus fills a taula !
– Som aquí, pare -van cridar els nanos- mentre travessaven la porta.
– Quina sort, Déu meu! M’he perdut enmig de la boira i ja no hi éreu- explicà el caçador- em pensava que no us tornaria a veure.
La seva esposa estava enfurismada i a la nit, quan eren al llit, va tornar a atacar:
– Si no et desfàs dels nois, me’n tornaré a casa dels meus pares!
Al dia següent el pare es va tornar a emportar els nois al bosc, amb un posat ben diferent al del dia anterior. La nena , previsora, havia amagat entre les seves robes un saquet amb grans de sègol que anava deixant caure per marcar el camí de retorn. El pare va tornar a desaparèixer entre els arbres, i els nens, apresa la lliçó van tornar cap a casa seguint la traça dels granets. Es van esperar a la porta fins que van sentir el lament del pare “No veig pas els meus fills a taula” i aleshores van tornar a entrar tot dient “Som aquí pare!”
Això ja va ser massa per a la madrastra, que tan bon punt va estar a soles amb el caçador , el va acusar de fer-li trampes i el va tornar a amenaçar.

Al dia següent va tornar altre cop al bosc tots tres. Aquest cop la nena havia agafat un grapat de dàtils que anava llençant de tant en tant. El germà no perdia de vista la nena, que anava unes passes endavant. Ell, però ruc com era, no se li va acudir altra cosa que anar agafant els dàtils i menjar-se’ls. Quan es van quedar sols, la nena va començar a buscar els dàtils, però en no trobar-los es va espantar molt. Mentre mirava entre els arbustos, el nen li va dir:
-No deus pas tenir gana, no? Perquè jo no en tinc gens! No he parat de trobar-me dàtils pel camí i me n’he fet un tip.
– Què has fet estúpid? Aquests dàtils eren el senyal que ens marcava el camí de retorn cap a casa- el reprengué ella molt enfadada.

Així van comprendre que aquest cop sí que estaven ben perduts al mig del bosc. Finalment la nit va arribar i els nens vagaven pel bosc a la recerca d’un lloc on refugiar-se. Van veure un llum força lluny i s’hi van acostar, tot esperant trobar la casa d’un llenyataire, però no era la casa de l’ogressa Maghoula. Era horrible, grossa, lletja, antipàtica amb un sol ull. També hi havia un ramat d’ovelles, i vaques. En aquells moments l’ogressa estava enllestint el sopar al forn i feia molt bona olor. Els nens estaven espantats , però també tenien molta gana, així que es van amagar rera la porta i observaren què feia l’ogressa. La nena, astuta, de seguida va veure que a mesura que anava traient les llesques de pa del forn, les deixava darrere seu. Com que l’ogressa només tenia un ull, no s’hi veia gaire, així que la nena va entrar d’amagatotis a la cabana, va agafar el pa i se’l va endur. Tots dos van menjar i dormir vora uns arbustos que hi havia a fora.

Al dia següent van tornar a vagarejar pel bosc per veure si trobaven algú que els pogués ajudar, però no va ser així. No van tenir altre remei que refer el camí fins a la casa de Maghoula. La nena, que no es refiava del seu germà, el va advertir:

-Tu no et moguis d’aquí, ja aniré tota sola a robar el menjar, com ahir a la nit- i afegí- a tu se’ podria escapar el riure i l’ogressa ens descobriria

Però el nen va insistir tant que finalment la seva germana hi va consentir. I tal dit, tal fet, el nen es va posar a riure, l’ogressa els va descobrir, els va agafar tots dos amb els seus braços enormes i els va posar cadascun dins d’un gerro. El nen, dins d’un d’ametlles i la nena , dins d’un de nous. La intenció de l’ogressa era engreixar-los com a corders per després menjar-se´ls. La nena va esperar que Maghoula s’adormís per parlar amb el seu germà:

– Si l’ogressa et demana que li ensenyis un braç, tu mostra-li una agulla.
El nen, aquest cop , va fer cas a la seva germana, i quan una setmana després l’ogressa va voler comprovar si s’havien engreixat, la van enganyar. Maghoula va decidir que els havia de donar més menjar si volia que es fessin grossos.

Així van anar les coses durant un temps fins que un dia , el nen no va poder aguantar-se el riure i ho va acabar explicant tot a l’ogressa.

Aquesta, enfadada, va córrer a encendre el foc del forn. La nena no va perdre l’esperança malgrat tot. Va esperar tranquil.lament que els tragués dels gerros i la va seguir ,però quan estaven a la vora del foc, tal com havien acordat amb el seu germà, la hi van empènyer. La seva sort va ser doble: d’una banda, l’ogressa es va cremar del tot, de l’altra , la seva casa es va omplir d’objectes d’or i de tota mena de regals. Així que s’havien convertit en els hereus de les seves riqueses i també del bestiar.

No obstant a la casa hi havia un altre hoste, una serp que es va casar amb la noia . Al cap d’un temps van tenir un fill sobrenatural a qui van anomenar Smimie’ennda Ould Lehnech .Un dia la serp-pare es fica dins del gerro dels dàtils amb la intenció de mossegar el seu cunyat:
Un dia la germana diu:
– Per favor, em podries portar els dàtils que hi ha al pot, germà?
El fill, malfiat, l’interromp:
– No ho facis , oncle, ja hi vaig jo!
Va agafar el pot i en obrir-lo, va descobrir que a dins hi havia el seu pare:
– Què hi fas aquí, pare? –va preguntar atònit.
– És que fa tanta calor, que m’hi he posat buscant una mica de fresca.
Aleshores la dona va proposar al marit-serp que s’amagués a un sac on hi havia la llana per cardar i va demanar al seu germà:
-Podries agafar el sac i portar la llana a rentar al riu?

El fill, desconfiat, va oferir-se a acompanyar-lo.Com que el germà no era gaire llest, com deveu recordar, no es malfiava de res. Per sort, va optar per seguir les instruccions del seu nebot per rentar la llana: va introduir el sac ben lligat dins del riu i el va sacsejar amb molta força. En acabar el va portar a la seva germana. Quan aquesta el va obrir, va trobar-hi el cadàver del seu espòs-serp i es va enfadar moltíssim. Va acusar-lo d’assassí i el va fer fora de casa .Smimie’ennda va decidir seguir el seu oncle i van arribar just a l’entrada del bosc.

-Oncle estimat, ens hem de separar. Tu has d’anar a buscar una feina, pots treballar per qui vulguis excepte per l’home dels ulls blaus. Mai amb l’home dels ulls blaus. Si jo torno aquí, a aquest arbre abans que tu i veig que està ufanós, voldrà dir que estàs bé, però si no és així, significarà que tens problemes. Que Al.la t’acompanyi, oncle!

Es va separar i cadascú va seguir el seu camí.

L’oncle va trobar un mercat amb molta gent, tot just sortir del bosc. Allà hi havia l’home dels ulls blaus que li va oferir feina. Ell, seguint les instruccions del nebot, no l’acceptà. Però l’home dels ulls blaus es va disfressar i ho va tornar a intentar, sense resultat. Va intentar-ho tantes vegades i amb tantes disfresses que el germà va acabar creient que a aquella tribu tothom tenia els ulls blaus i va decidir acceptar la feina.

-Si treballes per mi – digué l’home dels ulls blaus- hauràs d’obeir-me cegament.

Quan eren a la seva mansió li va ordenar:

-Encén una foguera que no faci fum, tragina la meva mare a la teva esquena fins al terra i agafa uns quants ocells perquè els meus fills hi puguin jugar.

Tres feines pràcticament impossibles de realitzar i que van mantenir el germà ocupat durant pràcticament tot el dia . Al vespre estava rebentat. Aleshores el seu amo li encarregà altre cop un parell de feines també duríssimes. Va arribar l’hora de sopar i ell estava tan extenuat que no va tenir ni tan sols esma d’anar a buscar el sopar, que se’l va cruspir el gos.
L’endemà l’amo va continuar en la mateixa línia i el germà es va queixar.

-Ja et vaig advertir que si treballaves per mi no podries queixar-te- li va recordar.

– Estic mort de gana i no paro de carretejar gent d’aquí cap allà, és una mena de contrasentit- s’atreví a replicar el germà.

Aleshores l’home dels ulls blaus va treure l’espasa i el va decapitar.

Mentrestant el fill de la serp, anava visitant l’arbre tal com havia promès al seu oncle. Un dia el va trobar tot pansit i sense fulles i es va preparar per a un llarg viatge. Va travessar el bosc fins arribar al mateix mercat que el seu oncle. Allà va trobar l’home dels ulls blaus i va acceptar les seves condicions de treball.

Quan van arribar a la seva mansió, l’amo li va manar exactament el mateix però el fill de la serp no les va seguir al peu de la lletra. Per exemple, en comptes d’agafar ocells per als nens, va agafar escorpins.

L’amo se’n va adonar i quan li va retreure va comprovar que el fill de la serp no es quedava callat com el seu oncle. Malgrat tot, li va donar la segona tanda d’ordres, tot recordant-li que per guanyar-se el sopar ,hauria de fer una cursa amb el gos. Smimie’ennda tampoc no li va fer cas, va matar el bestiar, va deixar la vella al terrat tota la nit i naturalment es va morir i en comptes de competir amb el gos, el va matar d’un cop de roc.

-Què és això?- va preguntar l’home dels ulls blaus irat- mates el meu bestiar, enverines els meus fills i deixes morir la meva mare…
– Estàs criticant el meu treball?- protestà el fill de la serp.
– I tant que sí- replicà l’home dels ulls blaus.

Aleshores el fill de la serp va treure la seva espasa i va decapitar l’assassí del seu oncle.

Oussalam!

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.

-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

– Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs? Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïcha amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

– Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

– Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase – respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– I ara que us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàsNo patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi? L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogresse :
– Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
– Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
– No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
– Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tyal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.

I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.