Croak- saltava una, croak- saltava l’altra. Fins que sense adonar-se’n van caure dins d’un bidó de llet. Tan gran era el bidó i tan petites les granotetes que per molts esforços que feien no podien sortir.
Nedaven i saltaven i res aconseguien. Els animals de la granja es van adonar de la situació i amb cruel realisme les aconsellaven:
- ” Deixeu de lluitar, no ho aconseguireu! !
- ” Està massa profund, morireu de totes maneres!”
- ” Això només té un final…!”
Una de les granotetes, cansada i desanimada va deixar de nedar i abandonant la lluita va fer cap al fons de tot.
En canvi l’altra, continuava sense parar, amb el cansament de company i amb la certesa de que alguna cosa es podia fer.
El que ningú s’esperava era que de tan moure i remoure la llet, aquesta es va fer espessa com la nata i gairebé sòlida com la mantega. Així la granoteta, fent un últim esforç, d’un salt va aconseguir sortir del bidó.
Tots els animals es van quedar bocabadats.
- ” Gràcies”- va dir la granoteta. ” Amb els vostres ànims heu fet que no hem desanimés, i al final m’he salvat”.
I es que, el que no sabien els animals de la granja, és que la nostra amiga era sorda i en lloc de paraules de derrota ella escoltava encoratjaments a continuar.
Els ratolins es van quedar decebuts, per que no era la resposta que ells esperaven. Molts d’ells van marxar enfadats, pensant que havia sigut una pèrdua de temps.
Uns altres en canvi, van començar a pensar, que pot ser estaven equivocats i que podien provar aquesta manera de viure que els atreia molt més que la que vivien.
I així és com un petit ratolí, seguint els seus instints va fer que una altra vida es presentes per a ells i els seus amics.
“ JO VULL SER PRINCESA “
La Maria té 6 anys. Sempre està somiant, a cada moment del dia li surt un somni dels ulls, de vegades li surt de les orelles,fins i tot dels dits dels peus.
Té el cabell rinxolat i de color castany. Això és la única cosa que no li agrada. A ella li agradaria tenir el pel de color negre.
Negre com els musclos que surten de la mar salada. Com les olives dels olivers del seu iaio Tomàs. Com la nit puntejada d’estels.
El negre no és tan mal color com pensa molta gent.
El somni més desitjat de la Maria és ser princesa. 
Per això sempre porta vestits i faldilles. I de vegades es posa una jaqueta de la seva mare com si fos una reial capa i camina pel passadís de sa casa saludant al seu estimat poble, que està reprensentat pel seu germanet Manel.
El que la Maria no enten, és perque quan juga a ser princesa les seves amigues se la miren amb ulls estranys.
Inclòs, de vegades la seva mare li diu:
– Ai Marieta! Deixa de somicar i toca de peus a terra.
I això a la Maria la posa molt trista.
Pot ser la seva mare, ho diu perque les princeses dels contes són rosses, amb ulls blaus i amb una panxeta més petita que la d’ella.
I quan la Maria pensa això, el seu cor es fa més petit i el seu somni menys desitjat.
Això de ser princesa es fa cada cop més difícil. Com més gran es fa, menys princesa es sent.
La Maria es mira a la seva iaia que era molt i molt velleta i va pensar que ja ni recordaria que era això de ser princesa:
– “ Iaia, tu quan vas deixar de ser princesa?”.
La iaia se la mira amb tendressa i tot acaronant-la els cabells rinxolats li diu:
– “ Bonica Maria, jo mai he deixat de ser princesa. I tu tampoc ho has de deixar de ser-ho mai. Però no has de ser una princesa com la dels contes. Aquestes són avorrides, no juguen mai i són totes iguals. Això no té res d’especial ni divertit. En canvi tu ets una princesa única. No hi ha ningú com tu. Ets la princesa Maria! “.
I de nou, un somriure torna als llavis de la Maria:
– “ Es clar!! Jo sóc la princesa Maria. Ja no cal voler ser princesa, perque ja ho sóc!!”.