La dismorfofòbia o trastorn Dismòrfic Corporal, és un trastorn psicològic amb un funcionament similar a altres desordres com l’anorèxia o la vigorèxia. Consisteix a tenir una preocupació i ansietat excessiva davant d’un defecte corporal mínim o inclús imaginat, que porta a la persona que el pateix a prendre mesures dràstiques com entrar a la sala d’operacions una vegada darrera l’altra.
La dismorfofòbia, també anomenada trastorn dismòrfic corporal o síndrome de distorsió de la imatge, és un trastorn de la percepció i valoració corporal que consisteix en una preocupació exagerada per algun defecte inexistent en l’aparença física, o bé, en una valoració desproporcionada de possibles anomalies físiques que pogués presentar un individu aparentment normal.
La fòbia a la deformitat física és un quadre clínic bastant freqüent, els que tenen la convicció obsessiva de tenir una part o tot el cos deformes pateixen angoixa per la seva suposada “lletjor” i tendeixen a què imperfeccions minúscules assumeixin una importància desmesurada. Les queixes poden concretar-se en qualsevol part del cos i afecten per igual a persones atractives i als qui no ho són.
Els estudis demostren que en el 45% dels casos la queixa se centra en la forma del nas, si bé, les alteracions, imaginàries o mínimes, poden correspondre a la cara (grans, boca, mandíbula …), el pes , l’estatura, el cul, la panxa, el cabell, els pits, peus, mans, genitals, cames, etc.
Aquesta fòbia o por de no tenir un aspecte normal s’observa amb més freqüència en els adolescents d’ambdós sexes i aquesta extremadament lligada a les transformacions que es donen en la pubertat, començant cap als dotze anys i finalitzant, en els casos no patològics, cap a els divuit o vint.
Al crit d’alerta dels dermatòlegs sobre els perills de salut que poden comportar els tatuatges i els pírcings -infeccions, lesions cutànies com els queloides i deformacions de la pell, se suma ara la dismorfofòbia , un trastorn que pateixen les persones que no són felices amb la seva imatge, que es fan implants, es tatuen i agredeixen el seu cos amb l’esperança de millorar el seu aspecte.
Alerta pares !! Aquest trastorn sol començar en l’adolescència i anar disminuint amb l’edat, encara que en ocasions pot tornar-se crònic.
