Bona tarda,
Tornem a començar, ja estic de nou a l’Antàrtida i comença una nova campanya d’un mes i mig per aquestes terres, aquesta vegada força més curta que les anteriors, ja que no podia continuar assumint en solitari la totalitat de la campanya, més de 5 mesos, per aquests motius l’any passat vaig ensenyar les particularitats de les feines a mar a un nou contractat de la UTM amb el qual combino ara les feines i ens fem els relleus.
Aquest any vaig sortir de Barcelona el dia 12 de desembre i el viatge ha estat també lleugerament diferent d’anys anteriors, per començar vaig volar a la població xilena de Punta Arenas, via Santiago de Xile, on vaig aprofitar per visitar la ciutat, ja que la sortida del vol a Punta Arenas era a ultima hora del dia, però va coincidir que era dia d’eleccions a la presidència de Xile (això implica que tots els comerços estiguin tancats i la prohibició total de vendre alcohol) en resum, la ciutat estava buida i la visita a la capital va ser molt descafeïnada.
El dia 14 de matinada ja estava a l’hotel de Punta Arenas i la previsió que tenia era volar el dia 15 des de Punta Arenes a la Base militar xilena Frei, situada a la illa de Rei Jorge de la península antàrtica, on em recull un vaixell de l’Armada espanyola per portar-me a la illa Livingston desprès de 12 hores de navegació. Doncs, com és habitual en aquestes latituds, la previsió no va servir de res i vaig haver de sortir dos dies mes tard, ja que creuar el Cabo d’Hornos i el Pas del Drake és molt complicat, encara que ho facis per l’aire (és un passadís amb un constant transit de borrasques del Pacific cap a l’Atlàntic i s’ha d’aprofitar la petita finestra que s’obre entre borrasca i borrasca que acostuma a ser de dos dies).
Aquests tres dies a Punta Arenes van ser gairebé idèntics, ja que havia de trucar a primera hora del matí a la persona que opera el vol, per confirmar si aquell dia podíem volar, la resposta negativa implicava estar pendent durant tot el matí per intentar-ho a la tarda i, si no podia ser, tornar a modificar al passaport el visat de la sortida del país pel dia següent (el tema passaport i Antàrtida té algunes complexitats que es resolen amb una mica de cintura, m’explico, el viatge des de l’Argentina o Xile a l’Antàrtida el fem directament per mar amb un vaixell de l’armada espanyola o per l’aire amb un vol especial, via la Base militar xilena Frei, per continuar amb el vaixell fins a la nostra Base a la illa Livingston, o sigui no passem per cap control duaner tradicional de sortida del país. Si a aquest fet li sumem que el continent antàrtic és l’únic lloc del planeta que no depèn de la sobirania de cap estat i, per tant, no s’ha de registrar cap entrada al passaport, podem tenir el problema de que a efectes formals del passaport no hagin sortit de l’estat i ens podem passar dels 3 mesos d’estada màxima o no poder entrar a un altre estat perquè formalment no tenim la sortida de l’anterior. Això es soluciona realitzant la sortida del país al passaport, però el problema el tenim amb les traves que posen per fer aquesta sortida les autoritats duaneres de qualsevol d’aquests dos estats, ja que tenen pendents unes reclamacions de sobirania sobre el territori antàrtic, per aquets motius entenen que no fem la sortida del seu territori quan anem a l’Antàrtida i es neguen a posar el segell de sortida al passaport).
Finalment el dia 17 de matinada vaig poder sortir de Punta Arenas i volar cap a la Base militar xilena Frei, on em recolliria el BIO Las Palmas per portar-me a la BAE on vaig arribar el dia 18 de matinada. A partir d’aquí, desprès de la benvinguda i dormir unes quantes hores, ja vaig començar la feina el mateix dia 18.
Aquests tres dies de feina a la Base han estat intensos, ja que ara mateix som únicament 8 tècnics, mal temps amb vent, neu i bras a mar i havia feina pendent de fer que implicava moviments amb l’embarcació. D’aquesta manera el primer dia vaig dedicar-lo a posar en marxa les embarcacions, ja que hi quedava feina pendent de solucionar per tenir-les operatives, el segon dia vam haver de fer un transvase de combustible a la Base una mica particular (el gasoil antàrtic que fem servir, com principal font d’energia, ens ho subministra el vaixell de l’armada mitjançant una manega que connectem del vaixell als dipòsits de la Base. Aquesta manega ha de passar per la superfície del mar i es veu exposada a la força del mar, vent i bras en superfície, per aquests motius tenim un protocol de prevenció que desaconsella realitzar aquesta maniobra amb circumstancies com intensitat de vent, mar o gel en superfície. Doncs aquest dia les condicions superaven molt aquests límits i necessitàvem omplir els dipòsits per passar les tres setmanes que trigarà aquest vaixell en tornar, per aquest motiu vam haver de fer servir una solució alternativa, consistent en carregar la meva embarcació amb un dipòsit rígid de 1000 litres i anar fent viatges del vaixell a la platja per omplir el mínim necessari per passar aquestes setmanes, en resum, una feina pesada i delicada però necessària). El dia d’avui ha estat més tranquil i l’he dedicat a preparar i fondejar una boia de mostreig al mig de la badia.
Fins aviat i bones festes,
Fede