Un drac és bàsicament com una enorme serp amb dues potes o cap -rarament quatre- i a vegades amb un parell d’ales. El seu rostre, així com altres parts del cos, sol estar més relacionat amb tercers animals, com lleons o bous.

 

A tot arreu es diu que té un fort alè de foc, capaç de rostir qualsevol cosa. Els dracs catalans, a més, són capaços d’emetre un fètid alè capaç de podrir-ho tot amb la ferum que fa.

 

Normalment són salvatges i despietats. Maten els ramats i els seus amos. Custodien grans tresors en solitari i estan dotats d’una gran saviesa. Els defensen durant temps llarguíssims a causa de la seva llarga vida i de la capacitat de mirar aEl tret comú de tots els dracs és com tot tipus de característiques d’animals de terra, mar i aire, es fusionen d’una forma tan harmoniosa, que sempre resulta ésser la criatura més bella i imposant que s’hagi vist, i que representa el més perfecte equilibri entre bellesa i lletjesa. Un animal diví i l’únic digne d’ésser l’emblema i guardià del poder de la naturalesa. través de les parpelles, fins i tot quan dormen. L’actuació dels sants ha aconseguit, però, d’amansir-los sovint, fins a tal punt que es morien de llàstima després que ho fes el sant que els havia beneït.

 

A cada civilització la figura del drac juga un paper important com a déu, guardià, i en alguns casos com a demoni, però tots aquests sentits mitològics estan d’acord en què es tracta d’un ésser poderós i respectable, en algunes civilitzacions és reconegut també per posseir gran saviesa.

El fet que tant cultures occidentals com orientals hagi imaginat rèptils gegants i alats es pot atribuir al contacte amb gavials, cocodrils i caimans; la troballa de fòssils de dinosaures barrejats amb altres d’animals voladors com pterosauris i a l’associació de llangardaixos i rèptils amb la sexualitat masculina. Dracs segons diferents cultures

 

El simbolisme al voltant del drac és essencialment el de la lluita. La lluita entre el drac i un heroi o un déu té, tanmateix, distints significats. En aquestes mítiques pugnes el drac assumeix dos papers, el de devorador i el de guardià que tenen finalment una única arrel: el d’un ésser còsmic en espera, l’acció del qual implica la mort -o el naixement- d’un ordre universal.

 

 

 

 

 

Així, en un principi foren els devoradors de déus – alguns mites refereixen als dracs la causa dels eclipsis, per exemple-, o els seus enemics – cas d’Apofis i Pithon, enemics del Sol-; posteriorment els dracs foren forces a les que se’ls oferien donzelles de sacrifici i no trigaren en concebre’s com a menjadors d’homes. Però aquest paper no s’allunya del de guardià, que implica l’espera i manteniment d’un ordre, sigui per una nova vida per l’univers o el d’un lloc sagrat. Justament perquè són guardians d’alguna cosa sagrada és que són simbòlicament el pont a l’altre món o la prova de tot heroi.