Dins el bosc hi havia una caseta petita feta de fusta i fang on hi vivia una bella noia amb el seu pare.

La noia es deia Elisabet i el pare Ramon. Eren pobres com una rata. Com que en  Ramon no tenia feina, talava arbres i en feia llenya, després anava el poble i la venia.

Un dia en Ramon i l’Elisabet van anar al poble a vendre llenya i quan van tornar cap al tard van trobar la casa ben destrossada.
No tenien ni idea del què podia haver passat, així que no van tenir més remei que comprar-se un piset al poble amb els diners que anessin guanyant de la venta de la llenya. I així ho van
fer.
No en tenien prou d’euros per pagar el piset, i van pactar amb el venedor de pisos que li anirien donant els diners de mica en mica durant un quan temps.
Amb la llenya, no en guanyaven gaire de diners i no van poder cumplir amb el pacte, per això van haver de deixar el pis.
Mentre baixaven les escales de l’edifici es toparen amb una senyora estranya, que els va preguntar què els passava en veure la mala cara que feien. Els va dir que no patissin, que els
miracles existien per a la gent bona i honrada. També els va recomanar que escribissin en un paper desitjos. Ells no sabien que la senyora era una fada que ajudava a la bona gent.
L’Elisabet va desitjar tenir un lloc on viure i el seu pare trobar una bona feina. Finalment es
van posar tots dos d’acord per desitjar-se felicitat.
Amb els temps la sort va fer que els seus desitjos es complissin, i poguéssin
viure, amb dignitat i feliçment.
Van confiar en la vida i en el seu bon cor.

FI