PRÀCTICA CENTRAL: Creació del personatge

La pràctica central consisteix en el guió, preparació, rodatge i muntatge d’una seqüència.
Nosaltres, per començar, vam triar de què podia tractar la nostra conversa prèvia i les idees més destacades, van ser aquestes:
– La mort d’un estimat.
– Malaltia d’algú proper.
– Divorci dels pares.
– Discussió d’uns amics.
– Desamor.
– Trencament d’una parella.
– Allunyament d’una persona estimada (nostàlgia).
– Discriminació per part de la família, falta d’afecte.
– Internat.
Finalment, vam decidir fer-ho sobre el divorci dels pares ja que és una situació per la qual alguns i algunes alumnes han passat i els hi és molt propera. També, perquè és un tema amb què podem transmetre diferents sentiments com per exemple l’aïllament, culpabilitat, impotència, tristesa/incertesa, angoixa i por, entre d’altres.
Un cop escollit el tema i haver-ne parlat bastant, vam crear un personatge que vam anomenar Paula. Entre tots i totes vam donar-li vida:

La Paula té una vida bastant complicada. Deixant a part el tema dels seus pares, l’escola no li va gaire bé.
És una persona orgullosa que es fa la forta però que en el fons li afecta tot el que li passa i que a la vegada, és molt sensible envers els altres. No l’importa gaire la seva imatge ja que considera que no val la pena arreglar-se i més tenint dificultats econòmiques. Tot i fer-se la dura i fer veure que tot li és absolutament igual, compta amb la Laura, la seva amiga de la infància a qui li explica i li confia tots els seus problemes des de primària. “A part de la Laura, també hi ha en Pau, el seu germà petit. Amb ell, també s’expliquen les coses i es porten bastant bé però la Paula, en ser la gran, té la obligació de ser responsable i cuidar-se’n. Tots dos tenen por de què passarà, si els separaran o no, però, la Paula té molt clar que farà el que faci falta perquè continuïn junts.”
Com tots els altres adolescents, té diferents aficions i trets que la caracteritzen. Li agrada la música, llegir, escriure i sobretot, ballar; que, en certa manera, quan balla, s’oblida de tot per una estona. També, li agraden els dies que fa vent, passejar el seu gos i, una de les coses que fa més sovint, agafar la bicicleta i anar-se’n a una muntanya el més lluny possible per sentir-se aïllada de la resta del món. Quan es posa nerviosa, s’acostuma a rascar l’orella o mossegar-se el llavi.
I els estats emocionals després de la conversa són:
– Tristesa.
– Desconcert (no ho acaba d’assimilar).
– Aïllament.
– Incertesa del futur.
– Angoixa.
– Por.
– Impossibilitat.
– Ràbia.
– Bloqueig.
– Certa sensació d’alleujament, però amb tristesa alhora.
– Soledat.
– Pes molt gran.

Neus Caballero

Estrena dels Minuts Lumière

Ja podeu veure els nostres Minuts Lumière aquí

Tot rodant els minuts Lumière

Sandra Charneco

Vam anar a la fàbrica Electrorecycling del Pont de Vilomara i Rocafort a rodar el meu primer minut Lumière. Aquest consistia a gravar el procés de desmuntar una televisió en una planta de reciclatge. Va sortir tot perfecte, amb un imprevist que va donar el seu toc al minut. Mentre treballaven, va caure una pantalla al terra i es va trencar. Va succeir quan portàvem uns 30 segons gravant i van començar a netejar tota la trencadissa. El so va ser espectacular, ja que hi havia molt soroll, però en aquell moment, encara n’hi va haver més. Els vam demanar que fessin guspires amb la radial, més de les habituals, perquè els colors i les fonts de llum impactessin més. També els vam demanar que esperessin fins que comencéssim a gravar per desmuntar una pantalla gegant, ja que els hi portaria més feina i es veuria més el treball en general. Tot va sortir més que perfecte, els imprevistos van donar-li allò que volia trobar en el meu minut, no volia que fos perfecte, volia que fos original, i amb el treball de tot el meu equip: Aina Coca, Sandra Claramonte, Cristina Pérez i l’ajuda de la Núria Aidelman i la Sabina Salat va fer que tot quedés bé i que sortíssim contentes del nostre treball.

PD: Els altres minuts que vam fer durant el dia, també van sortir bé. Estic molt agraïda del treball realitzat.

Neus Caballero

Jo no sabia què volia gravar. No se m’acudien idees i vaig visitar granges i fàbriques però no acabaven d’interessar-me perquè els processos eren massa monòtons o poc il·lustratius del que volia mostrar. Vaig estar una setmana dubtant i sospesant com havia de ser el meu minut fins que un dia, a classe, algú va proposar gravar el Cremallera de Montserrat. La idea em va semblar molt interessant i vaig anar a mirar les possibilitats del minut. Al principi, tenia la intenció de gravar el minut des de dins del cremallera. Però amb la cua que hi havia, vaig decidir gravar-ho des de fora. Hi havia diferents punts des d’on era interessant gravar-ho. Un d’ells, des del pàrquing. Però tenia una pega, i és que només durava 40 segons. Hi vaig anar més dies, fins que vaig decidir que estaria bé poder-ho gravar des de l’andana. I per gravar-ho des d’allà, s’havia de demanar permís. Ens van dir que hi tornéssim al dia següent quan jo havia de gravar. Finalment, va arribar el dia. Estava nerviosa ja que no sabia si em deixarien gravar a l’andana perquè semblava una posició complicada. Sortosament, ens van deixar. Un cop a dalt, a l’andana, no veia clar el lloc on gravar ja que hi havia dificultats perquè es veiés bé el paisatge. Definitivament, vam veure un lloc força interessant però era perillós ja que el cremallera hi passava molt a prop i pensava que finalment no ens hi deixarien gravar. En aquell moment estava molt nerviosa, em pensava que em quedava sense minut. Sortosament, ens van permetre estrar-hi i tot va anar molt ràpid. Només vam poder veure un cop com passava el cremallera però tot i així, em vaig arriscar. Havia de muntar-ho tot ràpid ja que quedava poc perquè arribés el cremallera i gràcies al meu equip, ho vaig poder fer. Quan ja teníem la càmera, el so i tot muntat, ja estava a punt d’arribar. Llavors, vaig decidir com volia que anés. I poc després d’haver-ho decidit, va passar el cremallera i vaig prémer el botó “rec”. Quan anava pel mig minut, em pensava que no arribaria el minut sencer però vaig pensar positivament i finalment, sí que el vaig exhaurir. Un cop acabat, estava emocionada i orgullosa. Al final, tot m’havia anat bé. I s’ha de dir, que tot gràcies a el meu equip, a la Carol i sobretot, a la Núria.

Agnès Simon

La veritat és que no em va costar gaire decidir quin minut Lumière volia gravar. Tenia tres idees però de seguida va agafar més força la de gravar com es feia un gerro al torn. Vaig estar mirant com es podia fer perquè quedés bé, i vaig pensar que la millor manera seria fent un primer pla de les mans, però quan vaig fer les fotos i les vaig ensenyar a la classe em van dir que no podia ser un primer pla ja que els germans Lumière enfocaven una cosa amb tot el seu entorn. Em va costar una mica més ja que jo tenia molt clara la idea i m’era difícil pensar una altra manera d’enfocar, però al final ho vaig veure clar.

Quan vam arribar hi havia una lluminositat diferent que en la del moment del rodatge, perquè poc abans que ens disposéssim a gravar el minut es va pondre el sol , ens pensàvem que quedaria molt fosc però no va ser així, quedava més bé sense el sol. Ens vam passar força estona mirant la intensitat de la llum, ja que feia uns reflexos a una porta que no m’acabaven d’agradar.

Al principi vaig fer un enquadrament més obert, però com abans ja he dit hi havia una porta que no m’acabava d’agradar, desprès vaig pensar que potser podria fer l’enquadrament més tancat, d’aquesta manera es veia més be com es feia el gerro. Jo volia que se sentis el so del fang, però fa massa poc soroll i amb el soroll del torn no es podia sentir així que no vaig poder que se sentis el sorollet del fang. Com que en un minut no hi ha temps de fer un gerro, vaig optar per fer la part que m’agrada més a mi, es en el moment en que puja en gerro, la meva intenció era que hi pogués donar forma però de seguida vaig veure que no era possible. La part del principi tampoc la vaig gravar ja que si gravava com es centrava el fang no hi havia temps de res. En general crec que va anar be i estic satisfeta de com ha quedat el meu minut Lumière.

Jessica Ferrer

El passat divendres 19, cinc alumnes vam anar a gravar tres minuts lumière. El segon minut va ser el meu. Vaig decidir gravar en una granja. La vaig visitar i em va agradar la idea d’anar-hi. A la granja, quasi tots els animals estaven a fora i no m’ho esperava. Hi havia gallines, ànecs, porcs,conills… Vaig decidir gravar els porcs, però hi havia tres tipus de porcs: els petits, els més stàndards,  i per últim, els que vaig gravar jo, que van ser els porcs més grans,  molt més grans que una persona.  Els porcs que vaig gravar estaven tancats, però quan estava mirant les perspectives des d’ on  volia gravar, l’amo em va dir si volia que deixés sortir els porcs, i vaig acceptar. Al dia següent, a les 10:30 del matí, vam anar a la granja a preparar-ho tot.  Mentre buscava la perspectiva adequada amb l’ajuda de la Raquel, les meves companyes Aina i Zaida estaven preparant el so. Vaig fer els processos amb la càmera, el balanç de blancs i tot el que s’ha de fer abans de gravar. I una vegada fet tot això vam fer prova de so. Quan tot estava comprovat i veiem que anava bé vam decidir començar a gravar, però abans daixò, li vam dir a l’amo que deixés sortir als porcs i també ens va dir que si volia que deixés als ponis amb els porcs. Vaig acceptar i vam ajuntar als ponis amb els porcs, a la gravació. Vam començar a gravar, i al principi hi havia una mica de pànic, perquè només es veien els caps dels ponis. Però quan va arribar el mascle dels porcs, tot allò va canviar. Vaig acabar de fer el minut, i vaig preguntar si el so havia estat bé, em van dir que sí, i ens vam alegrar. Perquè havíem  aconseguit gravar un altre minut. Vam guardar-ho tot i vam marxar a fer el minut de la Raquel. Van haver-hi dos tipus d’emocions, diversió i pànic, però també vam passar una mica de fred. Espero fer més gravacions, però no tan forçades i amb tan poc temps.

Laia Espada

El meu minut Lumière transcorre al telefèric de Monistrol de Montserrat. Va ser molt difícil de gravar perquè teníem una idea fixa per gravar, vam tenir alguns impediments que van fer que ens costés més del que havíem previst. Per exemple, hi havia una finestra que no es podia obrir, només tenia una obertura màxima, i era petita.  Aquest aspecte ens va dificultar el treball, ja que no volíem que es veiés el marc de la finestra.
Gràcies a la gent del telefèric vam poder fer molts viatges i poder observar ben bé on volíem gravar, posar bé el diafragma, el zoom…
Al final es va posar una companya mirant cap enrere, i ella era l’encarregada d’avisar-me quan em tocava començar a gravar: el punt de referència per gravar era una columna. Una altra companya aguantava la perxa cap a dalt, i una altra era la que em deia quants segons portava gravant, la meva ajudant.

Va ser una molt bona experiència! Encara que jo no m’imaginava que seria tan costós gravar el meu minut, el resultat va ser fantàstic. La imatge, el color i sobretot la força de la imatge en relació a tot el context tan grandiós que imposava molt i et feia perdre l’alè.

Raquel Ramírez

Tenia diferents propostes per crear el meu Minut Lumière: primer vaig pensar de rodar algun procés en què s’elaborés unes postres amb xocolata, alguns pastissos etc. Llavors vaig anar a la pastisseria Bach de St. Vicenç de Castellet per demanar si podria gravar, i em van dir que sí que podria, però després vaig tenir una altra idea i li vaig cedir la meva proposta a l’Arnau. Finalment vaig decidir d’anar a una masia que tinc a la meva urbanització i gravar els animals: les ovelles quan surten a pasturar, o els porcs quan mengen. Però quan vaig anar-hi no em van agradar, no ho vaig trobar interessant perquè em va semblar un procés massa lent que no donava dinamisme al minut.

Arnau Planell

Al principi del projecte de cinema en curs,   només el fet de proposar-nos aquest treball, em va semblar una molt bona idea. En un primer moment, no tenia gairebé cap idea definida, però, de mica en mica, em van anar venint idees vàries: gravar en una fàbrica tèxtil, en una fàbrica de material de construcció, en un taller mecànic, en una deixalleria, en una carnisseria o al carrer. Totes aquestes propostes van ser rebutjades pels propietaris dels establiments o en d’altres casos  no vaig trobar prou interessants les accions per formar part d’un minut. Al final em vaig decidir per fer-ho en una pastisseria.

La meva primera idea sobre el minut va ser gravar com col•locàvem la nata als pastissos o bé a les lioneses o a algun altre producte. Al final em vaig decantar per reproduir com muntaven una braç de gitano i posteriorment el cremaven. Primer, el pastisser ho va fer dos cops abans que gravéssim, perquè poguéssim veure com es feia i si de veritat m’acabava de convèncer. Em va agradar i vaig decidir fer-ho d’aquell procés. A l’hora de muntar l’equip, no vam tenir cap mena de complicació però vam haver d’explicar molt clarament al pastisser que actués d’una manera natural i sobretot sense mirar a la càmara i que el procés en total durés un minut. El pastisser s’allargava massa en les proves i, quan encara no anava ni per la meitat del procés, el minut ja havia finalitzat. Li vam demanar al pastisser que relentís el procés i li vam explicar clarament el que sí que havia de fer i el que no havia de fer. Definitivament va sortir tot com esperàvem.

Penso que tot l’esforç que hi vaig dipositar va valer la pena i espero que es vegi reflectit en el minut i que a tothom li agradi molt.

Nerea Nieto

Per gravar el meu minut Lumière, només vam haver de demanar permís a la professora d’acrobàcies perquè en el meu minut es veuen nens i nenes saltant fent mortals, fent el colom (un tipus d’acrobàcia) i altres piruetes. Em van agradar molt aquestes accions perquè fer aquests exercicis té molt mèrit. El que més em va costar va ser trobar l’enquadrament, perquè primer volia que es veiés tot el pla, però des d’ un punt mig, després al final vam haver de canviar els matalassos i el minitram per poder fer bé l’enquadrament.  En vaig quedar molt satisfeta, però va costar bastant, sobretot perquè vam haver de calcular bé més o menys quin espai ocupaven per fer l’actuació sense sortir de l’enquadrament, encara que al minut, i ha un moment on un nen surt de l’enquadrament, però és normal, perquè tampoc es pot controlar del tot bé on vols començar el salt i on el vols acabar. Una altra part que m’agrada és el moment en què la professora ha d’entrar per ajudar una nena i dóna moviment al minut.

A part de gravar el meu minut, també vaig ajudar dues companyes més; en un altre rodatge vaig fer de making off, i a l’altre de sonidista. Fer de sonidista em va fascinar, perquè al minut que vam gravar hi havia un soroll d’una aixeta, i se sentia molt bé l’aigua com queia, immediatament l’home que sortia havia de moure l’aigua i també se sentia molt bé i quedava perfecte.

En definitiva ha estat una experiència molt maca i molt intensa.

Cristina Márquez

Jo vaig decidir gravar a la cuina. El grup estava format per quatre persones amb càrrecs diferents. El meu ajudant de càmera va ser l’Aina, el making off corria a càrrec de  la Raquel, el sonidista va ser la Zaida i jo la càmera. Primer vam decidir la posició de la càmera, si més amunt, o més avall en relació a l’enquadrament. Quan ja teníem la posició ideal havíem de posar-la al trípode. Un cop encalçada havíem de fer el balanç de blancs, l’ enfocament i  la profunditat de camp.

Per a mi el més difícil va ser l’enfocament, perquè quan es visualitzava que estava bé hi havia alguna peça que no era al lloc pertinent i va costar una mica que em decidís. En general em va anar tot bé, em va agradar com em va sortir, els colors sobretot. Tinc moltes ganes de començar a fer més pràctiques amb la càmera.

Cristina Pérez

Quan ens van dir que havíem de fer un minut Lumière, se’m va acudir anar als cines Montcada que conec per motius familiars. Vaig sospesar de gravar el projeccionista. Al dia 20 de Novembre, vam anar a la sala de projecció. En  arribar, vaig preparar l’enquadrament ideal per gravar, després d’algunes consideracions, em vaig disposar a fer el balanç de blancs, l’enfocament de l’òptica i el tancament del diafragma. En aquestes tasques em va ajudar la Núria i tot el que havia après a les classes pràctiques. Quan ho tenia tot preparat, li vaig dir al Víctor (projeccionista)  si podia carregar un altre projector per calcular el temps que trigava a fer-ho, va estar-hi  gairebé un minut a preparar-ho. La Sandra Claramonte que era la sonidista, va buscar el lloc adequat per gravar el so del projector i que se sentís bé. Tot estava preparat i ens vam decidir a gravar; la Carol va preparar la claqueta, es va gravar i després d’això ja vam començar el minut. Tot va sortir com s’ahavia previst, en Víctor va acabar la seva feina en el segon 0:51 i va encendre el llum de l’òptica, fins que acabés al minut exacte.

Al començament, quan s’havia de preparar tot i gravar, em vaig posar una mica nerviosa perquè tenia por que sortís malament, no em va costar gaire preparar les coses, tot és qüestió de pràctica, però tinc ganes de fer més pràctiques i utlilitzar el material de cinema en curs.

Sandra Claramonte

El meu minut Lumière el vaig rodar a la planta de reciclatge del Pont Vilomara i Rocafort. L’Electro Recycling és una planta de reciclatge de pantalles de televisors i ordinadors amb la pantalla gruixuda; fins hi tot podríem dir que és l’única planta d’Espanya d’aquestes característiques. El procés de realització del minut no és tan fàcil com  en un primer moment vaig pensar que seria.

Hi vam haver d’anar la Sabina, la Sandra Charneco ( que també va realitzar el seu minut a la mateixa planta de reciclatge però en una altra secció)  i jo. Dues vegades per mirar bé el lloc, fer fotografies i decidir el pla i la posició correcta de la càmera i l’últim cop definitivament  per anar i gravar directament sense imprevistos inesperats.

EL dia que vam gravar, primer vam rodar el meu minut perquè les noies que seleccionaven els materials feien un horari més restringit que la planta dels televisors.

El grup de rodatge el formàvem l’Aina Coca, la Cristina Pérez, la Sandra Charneco i jo. La Sabina i la Núria també ens acompanyaven.

Vam quedar a la Plaça Margarida del Pont de Vilomara a les 8:00 h AM i tots junts vam anar cap a la planta de reciclatge.

Personalment, penso que va anar tot bastant ràpid, ja que vam trigar a fer els dos minuts comptant la preparació, amb la meitat del temps previst, i el resultat va ser positiu

En el meu minut vaig rodar la secció de dones de la mateixa planta abans esmentada;  la seva feina consistia en la inspecció i classificació de les peces de ferro o acer que passaven per una cinta transportadora

Per tal que hi hagués mes moviment al minut, vaig parlar amb una d’aquestes dones i li vaig demanar que escombrés una mica i la resta del grup va estar treballant normalment sense mirar a la càmera perquè ja els hi havia comentat la importància de la normalitat en l’execució de les tasques.

Estic bastant satisfeta del meu minut i del resultat obtingut.

Rodant el primer pla

Vam aprendre a utilitzar la càmera, va ser molt interessant perquè la Núria ens va ensenyar el concepte de profunditat de camp que et permet enfocar o desenfocar segons les sensacions que vulguis transmetre i els objectes o persones que vulguis enquadrar. Com que havíem d’anar movent l’objectiu perquè es veiés d’una manera o d’una altra, vam ser molt curosos a  enfocar la càmera perquè sortís bé el primer pla. Vam fer grups i així vam poder passar per tots els càrrecs. Va ser molt divertit!

Al dia següent la Núria ja portava els nostres videos, i vam poder retocar, retallar i esbrinar com podíem millorar els videos, el temps de cada seqüència i afegir-hi una pantalla en negre davant i darrera.

Laia Espada

Rodant el primer pla

Va ser molt divertit la filmació del nostre primer pla amb una càmera tan professional i amb l’ajuda de la Núria i d’altres professors. Vam planejar el que volíem que sortís i com ho volíem, des d’ on gravaríem i  on colocaríem la càmera. També vam escriure el script i la claqueta i va ser molt divertit fer de tècnica de so perquè  s’escoltaven tota mena de sorolls, fins i tot la gent parlant des de lluny. Més tard vam escollir qui sortiria al primer pla sense moviment de càmera o càmera fixa i vam provar com ho faríem i molts altres detalls perquè sortís bé. Hi van haver unes quantes errades,  però definitivament va quedar molt bé.

Els altres grups també van fer un gran treball.

Sandra Charneco

Rodant el primer pla

img_6566El passat dijous va tornar a venir la Núria per gravar un pla. Va ser una experiència molt bona; vam aprendre a utilitzar molt bé els estris que seran els nostres companys durant aquest curs: la càmera, la perxa, la claqueta i el micròfon. Jo vaig fer de càmera, ens van explicar en què consistia visualment la profunditat de camp i també la necessitat de fer el blanc de blancs. Ens vam inventar una situació que havia de ser natural i propera: dues alumnes del centre van participar en el rodatge del pla i van fer d’actrius. Vam estar dues hores per fer un pla d’uns trenta o seixanta segons!!! Vam aprendre que és força complex rodar i que no és pas un joc. Em va agradar molt i tinc moltíssimes ganes de tornar a gravar un altre cop.

Raquel Ramírez

Primers plans

Aquests són els nostres primers rodatges.

Grup 1

Grup 2

Grup 3

Rodant el primer pla

Aquell dijous que vam fer els primers plans, va ser un dijous entretingut, ja que van ser les primeres gravacions. El grup classe el vam dividir en 3 grups. Primer gravava un grup i, després, en gravava un altre, i així fins a tres. La gravació consistia a fer un pla i en l’elaboració del pla hi participaven 4 o 5 persones. Les idees les vam haver de donar nosaltres. I abansimg_65381 de començar a gravar, ens van explicar com es triava la llum, la profunditat de camp, com es captava el so… I en cada grup hi havia diferents càrrecs a fer. No tots els del grup eren actors, sinó que un feia d’actor/actriu, un altre de director, càmera i ajudant de càmera (foquista ), so, claqueta, i el que apunta el temps de cada seqüència. Jo vaig fer d’actriu, i un altre dia em tocarà fer un altre càrrec. Va ser molt interessant, tot i que  va costar una mica fer la seqüència perquè rèiem, hi havia petites interrupcions: el timbre, gent que cridava, professors que passaven… Al final tot va sortir bastant bé. El nostre pla mostrava una nena que buscava un professor i no el trobava.  També vam treballar amb la profunditat de camp. Vull fer més pràctiques com aquesta, perquè em va agradar molt. Fins aviat!

Jessica Ferrer

Rodant el primer pla

img_6572El dijous que vam començar a fer els primers plans va ser prou interessant. Vam fer 3 grups de 4 0 5 persones. Cadascú tenia un càrrec a fer. Hi havia els càrrecs de la càmera i el seu ajudant, el so, el director, la claqueta i el que apuntava el temps de cada seqüència o time code. Mentre un grup estava gravant, els altres 2 estaven a l’aula fent pràctiques a l’ordinador. Va ser interessant, jo vaig ser la directora. Però el que més em va agradar va ser el micro, era divertit perquè escoltaves les coses que deien fluixet, més fort… En el meu pla, sortia una nena llegint, i més tard una altra nena arriba i la crida per marxar. La nena sortia nítida i tenia poca profunditat de camp. Espero tornar a repetir aquesta pràctica, em va agradar molt.

Cristina Márquez

Rodant el primer pla

El dijous passat vam gravar el nostre primer pla, va ser divertit però pensava que no trigaríem tant de temps a muntar-ho. Jo vaig fer de directora, vam fer els scripts, la claqueta etc. Tots vam provar com se sentia el micro i em va sorprendre. Vam triar qui sortia, vam decidir que la Núria  llegia en  primer pla  i la Nacha venia i la cridava per marxar. Alguna de les preses no va sortir bé i la vam haver de tornar a repetir, fins que al final va quedar bé i tothom va estar d’acord que era la bona. Un dels problemes que vam tenir va ser que de les aules del voltant no paraven d’entrar i sortir professors i alumnes. A conseqüència d’aquest fet havíem d’interrompre el treball. No va passar gaire cops, però va ser força empipador. És un dels inconvenients de rodar en un Institut.

Queralt Redó