Temps a venir

Ja podeu veure el nostre curtmetratge, ‘Temps a venir’, a Film final. A les següents entrades del bloc trobareu la presentació del film, el making of fotogràfic, un tràiler i textos reflexius entorn el les diferents fases del procés de creació i els visionats de fragments.

temps-a-venir-institut-castellet-cinema-en-curs-2010-2011

Presentació de “Temps a venir”

Per començar, us volem explicar una mica com va sorgir el nostre film. En primer lloc vam partir d’emocions, temes i qüestions que volíem tractar en el nostre curt: la incomprensió dels pares de la Berta, la nostra protagonista, la seva solitud en relació als companys de l’Institut i la possibilitat de trobar alguna persona al final del film que generés un canvi d’estat emocional.

Un element molt particular en la creació del nostre guió és que paral·lelament vam començar a portar fotografies de localitzacions, i va ser a partir d’una d’aquestes fotos que vam començar a construir el passat de la nostra protagonista. En aquest passat també hi tenen un paper destacats els avis i això potser es deu al fet que alguns dels projectes fotogràfics de la pràctica experimental giraven a l’entorn dels avis.

Un dels grans reptes de la pel·lícula era com mostrar el canvi emocional de la Berta, un dels moments clau. Inicialment pensàvem amb la possibilitat que un altre personatge ajudés a la Berta a refer-se, a canviar d’actitud i d’estat d’ànim. Després vam veure que el canvi podia venir de la mateixa Berta.

Ja teníem més o menys definida la Berta i el fil argumental del nostre curt. Ara era el moment de pensar el film de forma més global la concepció del film i d’anar escollint quins recursos expressius volíem utilitzar per mostrar les emocions.

Aquesta tasca la vam fer amb tot el grup gran i també amb grups més petits que després posaven el seu treball en comú amb la resta de companys. D’aquí sorgien propostes molt interessants sobre quina llum i quins colors volíem en certes seqüències.

Era també el moment de relacionar els visionats i veure quines categories ens interessaven treballar i amb quins recursos expressius volíem expressar les emocions.
A mesura que concretàvem la planificació es van anar establint relacions i rimes interessants entre les seqüències que van donar coherència al film. L’evolució de la llum i del color en relació a l’estat anímic de la Berta. Els fils entre la càmera i el personatge ens van permetre expressar l’emoció en el moment més trist en què la Berta rep la notícia per telèfon i també en el moment de més alegria: quan la Berta al final va canviant l’expressió de la cara al ritme de la bicicleta i es va integrant amb el paisatge verd i lluminós.

Ben aviat vam tenir clar que l’ocultació del rostre el faríem quan la Berta és al telèfon i rep la notícia que els avis es venen la granja. En aquest plans ens van inspirar molt els visionats de “La promesa” dels germans Dardenne (per la posició del personatge) i “Les hores d’estiu” de Olivier Assayas (per la foscor), “Ningú no sap” de Hirokazu Kore-eda (pels plans tancats, la poca profunditat de camp i la penombra).

Com que era un dels moments més forts de la pel·lícula on la protagonista rebia la noticia, volíem ocultar la mirada perquè ens interessava transmetre que és un pes molt fort sobre ella i com que normalment oculta els seus sentiments perquè no te ningú a qui confiar-li, és un moment molt decisiu on volíem amagar el seu rostre i a la vegada, que es notés que la granja era un lloc molt important per ella deixant a part la conversa dels pares que continuen amb normalitat, sense preocupar-se per la filla i amb interessos econòmics, vam voler posar les seves veus en off per no donar-li protagonisme i per continuar estant amb la Berta i el seu estat d’ànim. “Paranoid Park” de Gus van Sant ens van ajudar a resoldre el moment de la conversa dels pares. No teníem del tot clar com fer-ho per no caure en una imatge massa estereotipada dels pares i vam considerar que seria molt millor si quedaven fora de camp i, quan se’ls veu, amb molt poca profunditat de camp.

Quan les dues converses en paral·lel acaben, vam voler que els pares desapareguessin de pla, deixant-la ella sola a l’espai i al moment, fer un tràveling que s’anava allunyant a poc a poc per deixar-la petita i destacar la seva tristesa i incertesa. Llavors, vam decidir que donés inici al pas del temps.

Ens va semblar important fer un pas del temps per mostrar com estava d’afectada la Berta pel fet que els avis s’haguessin de vendre la granja i que passés un temps abans de prendre la decisió. Volíem que es veiés la Berta en dies diferents i en situacions molt quotidianes.

En el pas del temps teníem moltes idees de plans emocionals, però faltava alguna cosa. Un dia tornant d’un rodatge vam veure uns núvols que ens van semblar molt especials i vam decidir gravar-los. Pensàvem que no els podríem fer servir, però al final en veure’ls muntats ens va agradar molt la sensació de transmetre l’ emoció del personatge a través de l’espai. Ja estàvem en el procés de muntatge i vam decidir gravar el pla de la Berta tocant les herbes i altres plans de cel.

Del visionat de “Deixam entrar” de Tomas Alfredson i “Als nostres amors” de Maurice Pialat ens va quedar una idea que aquesta seqüència havia d’anar acompanyada de música i teníem una idea força clara de com havia de ser aquesta música. Així doncs vam demanar a l’Alexis, un músic i professor de l’institut, que ens compongués una banda sonora. Va ser molt interessant el diàleg amb ell, que obligava a reflexionar sobre què volíem transmetre, sobre què transmet una o una altra música, etc…

Els nostres tràvelings, a la casa, després de la conversa, i al final (a la bicicleta), van ser inspirats amb el visionat de les “Harmonies Werckmeister” del director Béla Tar i la idea de “fils” entre la càmera i el personatge.

El primer moviment de càmera de la pel·lícula, va ser el trajecte amb cotxe. Vam posar al trípode al seient del copilot mentre que la protagonista estava asseguda darrera el conductor. Era un pla relativament tancat i amb una òptica teleobjectiu.
A la concepció global, vam decidir iniciar la pel·lícula amb un pla tancat de la protagonista i vam pensar que començant al cotxe, seria un bon recurs per fer-ho. Pel que fa l’ambient, teníem la idea de gravar aquest pla en un moment de pluja per intensificar el seu estat d’ànim amb la seva relació distant amb els pares. Pensàvem que seria impossible aconseguir pluja (feia molt sol), però un dels dies de rodatge, mentre rodàvem un dels plans a casa, va començar a ploure i vam deixar el que estàvem fent per aprofitar aquell moment de pluja. També, volíem el so dels neteja-parabrises per reforçar el seu aïllament i la manca de diàleg.

El segon tràveling, s’inicia amb la protagonista amb un pla tancat, allunyant-nos lentament de la Berta, deixant-la petita en l’espai. En aquest pla, vam posar la càmera i el trípode ben fixada en un suport de fusta amb rodes. Havíem d’encarar bé les rodes per tal de que el moviment del suport fos fluid i no trenques l’emoció que volíem donar.
Volíem mostrar-la sola, petita a l’espai.

Els moviments de càmera de la seqüència del riu van estar inicialment inspirats per un tràveling circular de 360º de “Gerry” de Gus van Sant. En el rodatge, la idea del moviment circular va anar derivant en els petits moviments de càmera dels plans fets amb càmera a l’espatlla

Vam decidir finalitzar la nostra pel·lícula amb un tràveling on seguíem a la protagonista i després la deixàvem allunyar deixant-la respirar. Va ser molt complicat trobar la bona relació entre la posició i velocitat de la bicicleta, el cotxe des d’on fèiem el tràveling, el fons i la llum. En certa manera, aquest tràveling es relaciona amb el primer, oposant-se.

Tràiler i making of fotogràfic ‘Temps a venir’

A continuació podeu veure el tràiler i el making of del film ‘Temps a venir’.



Procés de creació del film final (guió, rodatge, muntatge, visionats)

Després dels dies intensos de rodatge i del muntatge del film ens agradaria compartir amb vosaltres algunes de les experiències d’aquests dies .

Cristina Márquez

Ha estat una experiència completament nova i m’ha agradat molt tot el ritual del moment abans de la gravació: Silenci si us plau, anem a gravar, so preparat? Actriu preparada? Càmera preparada? Gravant, Acció! M’ha semblat el gest de les ganes de fer-ho, de sentir-te director de cinema, de poder pitjar el botó vermell d’una càmera professional i després veure el resultat del treball fet a consciència.

Del treball en grup m’ha agradat la capacitat que hem adquirit d’expressar més bé el que volíem dir, la paciència i el compromís amb els altres companys i sobretot el fet de pensar conjuntament i anar definint el personatge, imaginar quina era la seva vida, què li agradava fer. El treball del guió m’ha interessat perquè em permetia imaginar com podria ser el nostre personatge. La part però que més m’ha agradat ha estat el moment que pensaves els possibles plans, l’enquadrament més adequat, la llum que volíem. És tan agradable imaginar-te els plans i després poder-los fer!

icastellet_filmfinal_1011-287_533x682icastellet_filmfinal_1011-25_533x800

Per últim, ens han ajudat molt  els visionats de fragments que ens donaven idees que segurament no haguéssim tingut d’una manera tan precisa a l’hora de pensar els plans i que en alguns casos van ser decisius com Ningú no sap (H. Kore-eda) que ens va inspirar per al pla del telèfon on el fons queda flou. El que em va impactar més ha estat el de Gerry (G. van Sant), aquell travelling circular i la llum, tan lent i tan bonic. O Deixa’m entrar (T. Alfredson), quan el nen està jugant amb el soldat, o quan agafa el jersei i l’olora, el pas del temps.  A Yuki i Nina (N. Suwa), aquell canvi d’escala, i el fons tan verd, o Elephant (G. van Sant), quan la noia camina i tot el que l’envolta es veu en flou i ella està nítida. També Ningú no sap (H. Kore-eda), que és un fragment que ens va inspirar molt per fer el pla del telèfon, amb el fons flou. Hi ha d’altres que m’han agradat, però no tant com aquests.Els fragments han ajudat molt a fer el film, a partir dels visionats hem tingut idees per poder crear els nostres plans, semblants en la llum, l’enquadrament, o simplement, l’acció.

De tots els plans que hem rodat el de l’habitació quan la Berta està escrivint la carta als avis és el que em va emocionar més perquè sempre que havia vist plans semblants m’agradaven i no sabia perquè. Després vaig entendre els meus sentiments i em va venir molt de gust gravar-lo.

icastellet_filmfinal_1011-238_800x533icastellet_filmfinal_1011-214_800x533

He après cada botó de la càmera, com fer balanç de blancs, com canviar el diafragma, que es diu òptica, com fer l’escript, com utilitzar cada un dels aparells, i moltes coses més. A part d’aprendre coses de cinema, he après d’altres, com ser pacient, treballar en grup, expressar millor el que vull dir, i sobretot, compromís.
Abans de començar el curs vaig pensar en com seria i m’ho imaginava d’una altra manera. És millor, és interessant, no cansa, al contrari, et dóna més força per continuar. Cinema en curs no només és una classe d’aprendre cinema, també s’aprenen coses diferents, coses que val la pena aprendre.

Queralt Redó Coín

Per a mi, el muntatge és una part decisiva, es prenen decisions molt importants perquè és el darrer pas abans d’acabar definitivament el curtmetratge. Em va sorprendre molt quan vaig descobrir que muntant els plans d’una determinada manera o d’una altra es podien crear sensacions molt diferents.

En relació als aprenentatges, crec que van més enllà del cinema. Alguns dels aprenentatges però s’hi relacionen directament: com utilitzar la càmera per mostrar sentiments, amb diferents recursos com la profunditat de camp, la composició del pla o l’enquadrament. Com dirigir el so, mesurar-lo a l’entrada de la càmera, la importància de l’scrip que serveix de guia a l’hora de capturar. També hem après a ser polits en el treball, a diferenciar una presa bona d’una dolenta, en relació al so, enquadrament i enfocament. La història del cinema també hi ha estat present, com en la pràctica dels Minuts Lumière i dels visionats.

De tots els fragments visionats m’ha cridat l’atenció un fragment de Ningú no sap (H. Kore-eda). La manera com filma els personatges en relació al tren. És molt contrapicat i de nit, juga amb els llums del fons desenfocats, que a diferència dels que vam filmar nosaltres a la pràctica central, que es veien amb forma romboide, als plans del fragment apareixen com circumferències.

El pas del temps tal com l’hem tractat m’agrada molt, sobretot els plans dels núvols, que en un principi no els havíem previst, però que un cop muntats transmeten una sensació molt forta que ajuda a entendre el pas dels dies i els sentiments de la Berta. Gràcies a aquest element hem pogut transmetre a l’espectador tot allò que volíem, incloent-hi els plans dels nens jugant, el mirador o el de la Berta tocant les tiges del camp.

icastellet_filmfinal_1011-396_800x533icastellet_filmfinal_1011-184_800x533

Jessica Ferrer

He après aspectes de funcionament de la càmera que no oblidaré mai més: com s’ha de fer el balanç de blancs i per a què serveix, com buscar l’iris adequat, l’òptica, l’enfocament i tot el que està relacionat amb la càmera. També he après a muntar el so. També he descobert qualitats del meu caràcter que desconeixia, tinc més paciència de la que em pensava i he descobert que el treball en grup sempre és més enriquidor. De tots els plans m’agraden sobretot els plans tancats i el so ambient de la pluja.

Agnès Simon

Voldria remarcar especialment el rodatge de la seqüència de la conversa a casa de la Queralt. Va ser un dia cansat però no pas pesat, anàvem per feina i al final vam fer un bon treball. Ens va costar molt aconseguir la conversa dels pares tal com la volíem. També vaig viure intensament els dos dies que vam anar a rodar al riu, tot i que després del muntatge vam descartar els retakes que havíem fet, però crec que ho havíem de fer, sinó ens hagués quedat sempre el dubte de com hauria quedat si ho haguéssim tornat a gravar i ni haguéssim quedat convençuts de la qualitat del nostre treball. De tot el que hem fet, el que m’ha agradat més és el so. La càmera també m’agrada però com el so no hi ha res, perquè sents tots els sons. Si sents un so que t’agrada més pots girar el micròfon perquè se senti més bé o si un soroll no t’agrada pots intentar amb el moviment del micro que no es senti.

Per a mi, el muntatge és el moment més decisiu de tots, depèn del moment on talles, els sentiments es poden interpretar d’una manera o altra, una mala tria podria deixar enrera tota la feina feta.

icastellet_filmfinal_1011-90_800x533icastellet_filmfinal_1011-81_800x533

Aina Coca

Em va agradar molt gravar el pla del Mirador a Monistrol, de nit, perquè em desperta emocions de pas del temps i soledat i perquè va ser una gravació difícil. Es va anar fent fosc, ens vam anar movent perquè no sabíem del tot com ens sortiria més bé. De prop, de lluny, anàvem movent la càmera, camviàvem de perspectiva, vam apujar el trípode. I al final vam començar a gravar i ens va quedar com volíem. També vaig disfrutar molt d’un pla que no ha sortit però que vam fer i consistí en què va sortir la lluna i la vam gravar. Va ser molt intens aquell moment.

Vaig disfrutar també amb la gravació de la Berta al laboratori i el primer pla de la protagonista. El muntatge de la seqüència del riu va ser complicat però va quedar molt bé: la lluentor del cabell, els reflexos de l’aigua, els cercles de la pedra quan cau a l’aigua.

En relació al so s’ha d’anar amb molta cura perquè l’equip és més fràgil del que em pensava.

Zaida Plaza

Per a mi la part més interessant va ser la de desenvolupament i creació del guió. Va ser molt curiós que a partir d’una fotografia poguéssim crear tota una història, un personatge, el seu passat i descriure les seves emocions.
Va costar perquè eren moltes hores, molt esforç, moltes idees. De mica en mica, anava agafant forma. Era difícil perquè teníem idees diferents, però quan ja teníem alguna cosa clara podíem avançar i cada cop anaven sortint més coses.

Tot i el temps que vam dedicar a la gravació de la conversa de la Berta amb la Lia, en visionar-la no ens va acabar de convèncer perquè no transmetia exactament el que volíem i la vam tornar a gravar. Després de visionar-la vaig quedar molt satisfeta amb el treball i el resultat del temps i de les idees.

He après a fer servir la càmera de vídeo i de fotografia, a muntar. He après a transmetre emocions, sentiments, afer preguntes, a voler dir més coses; he aprés a veure cinema.

Laia Espada

Referent al rodatge vaig ser a la gravació de les dues seqüències de la classe i em va agradar molt la del pla tancat, la manera com entra la Jessica en el pla i com després torna a sortir. Respecte al muntatge trobo molt interessant com es va muntar el pla del riu. Vam retocar fins que vam obtenir el resultat que volíem. Per a mi, la part més interessant ha estat poder expressar els nostres sentiments amb imatges.

icastellet_filmfinal_1011-361_800x533icastellet_filmfinal_1011-375_800x533

Urko Montes

El més interessant de l’elaboració del guió va ser buscar una situació per crear-lo i  la la manera d’introduir-lo. Les localitzacions per mostrar el sentiment d’aquell moment inicial ens va portar moltes hores i em va agradar molt el procés i les hores que hi vam dedicar. El rodatge va ser una experiència intensa que requeria saber el que volíem i on ho volíem gravar. La setmana de rodatge estàvem pendents del temps que faria. Vam aprofitar la pluja per fer el primer pla de la Berta quan anava en cotxe. El rodatge de la part del gos va ser molt complicat perquè costava que el gos fes el que exactament volíem que sortís en les seqüències. Va ser bastant complicat buscar una banda sonora per als plans del pas del temps. Al final l’Alexis, que és professor de música, en va compondre una expressament que va titular ‘Berta’. Ens va agradar molt. Al travelling final vam utilitzar una melodia de Saratoga. Dels visionats vull destacar sobretot el travelling circular de Gerry (G. van Sant) i el pas del temps de Els nostres amors (M. Pialat) amb música, i que té força semblança amb el nostre.

icastellet_filmfinal_1011-15_800x533icastellet_filmfinal_1011-1_800x533

Nerea Nieto

M’ha agradat molt el rodatge dels plans i les seqüències més complexos, com els del riu o el el segon tràveling, quan la càmera s’allunya del personatge per la intensitat de les emocions que desperta. També el de la bicicleta per la seva lluminositat aconseguida amb els arbres al fons, amb un color verd intens.

Haver vist fragments de grans cineastes ens ha inspirat a l’hora de pensar alguns dels plans. En relació a la profunditat de camp ens ha ensenyat molt el treball que en va fer Gus Van Sant a Elephant. En relació a la rellevància dels sons en la consolidació d’emocions ens va inspirar el mateix director amb algunes de les seqüències de Paranoid Park en què el protagonista escriu un diari i se sent el so del llapis, de la mateixa manera que la Berta està escrivint als seus avis.

icastellet_filmfinal_1011-296_800x533icastellet_filmfinal_1011-294_800x533

Cristina Pérez

Hem après que el treball en equip et permet millorar la relació entre companys i establir llaços comuns de conversa i de treball ben fet a partir del cinema i de la càmera com a centre d’atenció.  En qualsevol cas, totes les decisions les preníem conjuntament després d’un ampli consens i afectaven les diferents fases de treball: elaboració del guió, localitzacions, muntatge, música etc.

Sandra Charneco

Si hagués de triar un pla, triaria el de la Berta al riu quan tira la pedra perquè és el punt d’inflexió per entendre el pas endavant que fa la Berta, la força que treu per poder seguir i canviar les coses, els ànims per sentir-se més bé amb ella mateixa i amb els altres (per exemple en la seqüència a l’estació amb la Lia).

icastellet_filmfinal_1011-408_800x533icastellet_filmfinal_1011-493_800x533

Raquel Ramírez

Del treball de guió destacaria la creació del personatge, que ens feia pensar en estats personals d’ànim de la nostra vida quotidiana, però que no fossin habituals. Va ser complex per nosaltres però amb el diàleg i la pluja d’idees vam anar definint el personatge, el seu passat, les relacions amb els altres. Després vam construir la història a partir d’algunes localitzacions i quan en vam veure una en concret que ens va inspirar ja vam poder completar com podia ser la vida del nostre personatge. Tot seguit vam pensar en el tema principal però no sabíem com desenvolupar-lo ja que teníem principi i final però no el punt clau a partir del qual la història feia un tomb.

icastellet_filmfinal_1011-211_800x533icastellet_filmfinal_1011-72_800x533

El travelling de la bicicleta va ser molt divertit de gravar. En aquest pla jo vaig fer de directora i d’scrip. Sabíem el que volíem i crec que vam obtenir el resultat que volíem: és un pla d’alegria, de trencament i a la vegada obert. Però a mi m’agrada més muntar perquè trobo el procés més dinàmic. El fet de lligar els plans, veure si munten, la coherència i també alhora el contrast entre els plans, s’obté en el muntatge i és per aquest motiu que a mi m’agrada comparar-ho amb el destí final de la pel.lícula. Al final hi ha certes decisions de muntage que se’t van imposant naturalment segons les tries que has fet i les decisions que has pres.

De tots els fragments visionats, L’estiu de Kikujiro (T. Kitano) em va impactar molt, la manera com filmen el nen, la solitud que sens quan veus el curt, els canvis d’escala etc.

icastellet_filmfinal_1011-232_800x533icastellet_filmfinal_1011-471_800x533

Retrats

AGNÈS SIMON El meu oncle agnes_elmeuoncle_800x312

ARNAU PLANELL La meva àvia arnau_avia_800x348

ARNAU PLANELL Tània arnau_tania1_800x368

CRISTINA MÁRQUEZ Autoretrat

cristinam_autorretrat_800x231

CRISTINA PÉREZ Hoppus cristinap_hoppus_800x332

CRISTINA PÉREZ Laia cristinap_laia_800x231

JESSICA FERRER Isaac jessica_isaac_800x231

NEUS CABALLERO La meva àvia

resized-neus_avia-1 resized-neus_avia2 resized-neus_avia3resized-neus_avia

QUERALT REDÓ Sandra
resized-queralt1_sandra

resized-queralt3_sandra

resized-queralt2_sandra

RAQUEL RAMÍREZ Gerard

resized-raquel_gerard

SANDRA CLARAMONTE Cristina

resized-sandra_cl_cristina-2

resized-sandra_cl_cristina-1

URKO MONTES
resized-urko_1
resized-urko_2
resized-urko_3

ZAIDA PLAZA
resized-zaida_1
resized-zaida_2
resized-zaida_3

SANDRA CHARNECO Queralt

resized-daptic-1-queralt

Alícia

resized-diptic-2-alicia

LAIA ESPADA

resized-laia

AINA COCA

aina_urko_1a_800x342

aina_urko_2_800x341

aina_urko_3_800x231

Pràctica central

Ja podeu veure les pràctiques centrals a l’apartat corresponent!

Planificació de la pràctica central

Planificació Grup 1

Planificació Grup 2

Rodatge de la pràctica central

Us explicarem com va anar el rodatge de la nostra pràctica central.
Va ser el dia 16 de febrer al matí, i  el grup estava format per l’Arnau, la Nerea, la Jessica, la Laia, la Neus, l’Urko i la Sandra Cl.
Vam anar a la muntanya a l’entorn de Sant Vicenç de Castellet fins a la Balconada des d’on es contemplava tot el poble.

Volíem un entorn de natura i ens va semblar l’espai adequat.

  • Un pla de moviment: Una  panoràmica ascendent i després descendent. Començava amb el paisatge fins a enquadrar el personatge assegut.
  • Un primer pla del rostre on volíem mostrar la mirada de la Paula.
  • Un pla d’esquena lateral on finalment la protagonista s’aixeca i surt del pla.

A part dels plans de la Paula, vam gravar altres plans de l’entorn. Cadascú va escollir un o dos elements de la natura. Per exemple vam triar la copa d’un arbre en moviment perquè feia vent.
La seqüència consistí en la interpretació del que sent una noia que es diu Paula en el moment que els seus pares li han anunciat la seva separació i tots els canvis a la seva vida a partir d’aquest moment. Ella després d’aquesta notícia està preocupada pensant com serà la seva vida i com haurà d’enfrontar l’endemà.

Sandra Claramonte Gañán
Nerea Nieto Berruezo

VISIONAT DE PLANS

El passat dimecres dia 9 de febrer vam fer visionats de diferents tipus de categories de maneres de planificar una seqüència.  Les categories eren:
Plans tancats: Consistia a filmar tota una seqüència amb plans tancats. En els fragments visionats eren molt importants els plans del rostre . I en segon lloc les mans. El diafragma estava al màxim d’obert per obtenir poca profunditat de camp i sovint es feien amb òptica teleobjectiu.  Dos dels fragments visionats pertanyien a la pel·lícula Ningú no sap (Hirokazu Kore-eda, 2004).
-Canvi d’escala: Consistia a gravar diferents tipus de plans  amb un canvi molt radical d’escala entre alguns d’aquests plans. El canvi d’escala es pot aconseguir variant la distància entre càmera i personatge o bé canviant l’òptica. És important valorar l’espai on rodarem els plans per poder donar joc als canvis d’escala. A l’estiu d’en Kikujiro (Takeshi Kitano, 1999) el canvi d’escala permet mostrar la soledat de Masao. La planificació d’un pla en tancat dóna peu a fer un canvi d’escala a un pla més obert i provocar una emoció intensa en l’espectador.
De l’emoció del personatge a l’espai: Consistia a incloure després de diversos plans del personatge, plans de només l’espai, i, captar l’essència del personatge a través de la densitat d’aquests espais. En aquests espais també es construeix l’emoció del personatge. Per exemple a Males Terres (Terrence MalicK, 1973) l’espai és fonamental per crear aquestes emocions.

Vam veure plans de les diferents categories, com per exemple:
Plans Tancats
Ningú no Sap, amb poca profunditat de camp en el moment que ell mira als seus germans i es veu ell nítid i els seus germans flous.
Vam visionar La promesa en què el director utilitzava la poca profunditat de camp i el moviment de càmera.
De canvi d’escala
Vam veure ”L’estiu d’en Kikujiro”, al pla anterior al camp de futbol el nen es veu més nítid que el que hi ha darrera, i a mesura que el nen va sortint del pla, es va veien tot més flou.
A Yuki i Nina un dels plans és molt obert i el precedent d’esquena, està gravat sense trípode.
Emoció del personatge a l’espai
Per últim vam visionar Males terres on tots els plans van ser molt oberts excepte quan enfoquen els animals.
Per finalitzar vam veure La leyenda del tiempo que era una pel·lícula documental. Quan el nen caminava el fons estava molt flou. El paisatge que enfoca expressa un sentiment i una sensació de deixadesa.

Arnau Planell i Laia Espada

Les pràctiques experimentals.

A partir del visionat i comentari de fragments de pel·lícules, pintures i fotos, incloses al DVD de Filmar el Personatge, els professors ens han proposat les pràctiques experimentals. Dins de les pràctiques experimentals n’hi ha una de fotogràfica i l’altra de vídeo.

La pràctica fotogràfica consisteix a retratar un personatge a partir de dues o tres fotografies que expliquin i ens aportin aspectes sobre aquest personatge. Un cop fetes les fotografies, s’ha de fer la tria de quines vols que estiguin al díptic o tríptic. El díptic és un conjunt de dues fotografies i el tríptic de tres, que tenen relació entre elles, és a dir, que mostren diferents aproximacions a una mateixa persona. Abans de fer la tria, n’hem fet moltes de fotografies tot experimentant diferents possibilitats segons els paràmetres fotogràfics explicats a classe: enfocament, llum, color, escala etc. Finalment la tria final és decisiva perquè el nostre retrat tingui impacte visual i aconsegueixi desvetllar la complexitat del personatge, arribar a la seva essència. Aquestes dues o tres fotografies les hem de muntar sobre un fons blanc o negre.

La pràctica de vídeo es tracta de gravar un personatge, animal o objecte que per nosaltres sigui interessant i bonic de mostrar amb plans curts i variant la distància i l’enfocament. També hem tingut en compte els films dels fragments visionats a l’aula.

Hi ha la possibilitat que les tres opcions abans esmentades tinguin relació. Un cop fets tots el vídeos, s’han de muntar de manera que estiguin tots ajuntats amb un cert ordre i quedi un sol vídeo. Després de crear el vídeo, s’ha d’escollir el so, el que en diem muntatge musical.

Podem triar una música que no sigui coneguda, sons peculiars o bé utilitzar el so del vídeo original.

Acabades les pràctiques experimentals, iniciarem la pràctica central.

Agnès Simón i Cristina Márquez