NATÀLIA: preparació i filmació del minut
Primerament, he de dir que he patit molt, no tenia ni la més mínima idea de què filmar. Primer vaig pensar a gravar com feien xocolata, però és clar jo pensava en el procés artesanalment, i quan vaig anar a la fàbrica i un bon home em va fer de guia per tot arreu vaig adonar-me que el procés estava molt mecanitzat. Per tant, em va desil·lusionar moltíssim, però amb la pluja d’idees també tenia pensat fer el paisatge del cremallera de Montserrat. Però com que a l’Oriol se li va acudir abans jo, ja no ho vaig poder fer. Per la raó que fós ho va deixar córrer i me la vaig fer meva. Vaig haver de trucar als FGC i em van passar amb una noia molt amable, Laura Vives, i ens va facilitar els bitllets d’anada i tornada gratuïtament.
No tenia gaire clar quin enquadrament triaria, consegüentment hi vaig anar un dissabte amb els meus pares, i ho aprofitàrem per fer una excursió. El paisatge que vaig veure em va entusiasmar… Quan ho vaig tenir més clar, encara que el Lluís em fés preguntes, trampes i jo hi repensés molt -en certa manera va anar bé- perquè ho vèiem des de diferents punts de vista. Fins que al final, pensant i pensant ja vaig estar del tot segura de filmar-ho a Montserrat, encara que no sapigués del tot bé el que i a més havia de tenir en compte el temps que faria o si pel que fós es presentava algun imprevist… Finalment em vaig decidir i en vaig sortir convençuda de fer-ho. L’enquadrament ja el decidiria allà mateix, al lloc en qüestió.
Un cop enllestit, el minut Lumière, he de dir que la sensació va ser impressionant!
No pensava que em posaria tan nerviosa, no pensava que patiria tant, i no pensava que hi hauria un paisatge tan especial.
Com a conclusió vull ressaltar que ha estat un minut una mica sorpresa, encara que més ho ha estat quan l’he vist, ja que no sabia com hauria captat el so, ni com hauria enfocat la llum etc… Un cop vist penso que he aconseguit el que volia tot i que el primer mig minut semblava que no s’acabaria mai, tan negre i fosc, però potser aquest és un dels efectes no buscats que crea expectació i sorpresa quan a la sortida del túnel la càmera capta aquell paisatge tan fantàstic que ens deixà a tots bocabadats.
Només en arribar al cremallera preparàrem les coses, i després amb la càmera vam preparar l’enquadrament i el tipus de llum, cosa que no sabia si sortiria bé a la sortída del túnel, perquè més enllà entrava molta llum, però a l’altre costat hi havia una altra tipus de llum, patia per si després sortia com cremat o… No ho sé, mil coses!
Però quan em vaig emocionar moltíssim és quan tot el cremallera estava ple i quedava mut, ningú xerrava, pel sol fet que jo gravava. M’ha fascinat aquest respecte i aquesta sensació…
Després de tants nervis i tanta tensió (que em va durar gairebé tot el dia…) m’ha entusiasmat fer-ho i sentir el que se sent en fer un film.
M’encanta Cinema en Curs.
desembre 14th, 2009 a les 12:08
Com els textos de l’Ana i de la Sonia, el teu aconsegueix restituir molt bé la intensitat del rodatge i de les decisions prèvies. En el teu cas, com expliques, la tensió s’accentuava pel fet que no es podia preveure completament què passaria: com seria la llum al sortir del túnel, hi hauria els núvols, i l’enquadrament? Tot l’equip va viure el rodatge amb gran tensió i atenció i el seu treball (així com el silenci dels nombrosos grups de jubilats!) van ser decisius. La primera part del Minut Lumière no només crea suspens i prepara per a l’aparició del meravellós paisatge: també són molt boniques les línies intermitents que apareixen a la part superior de l’enquadrament. Es com una pel•lícula abstracta! Després, una vegada fora, és a la part inferior on queda perfectament enquadrada la barra de seguretat. Els nervis de tots van tenir la seva gran recompensa!
gener 26th, 2010 a les 11:58
m’encanta la primera foto preciosa!