Parlem del final

Una de les coses que ens ha agradat més de la pel·lícula 400 cops, és el final. Perquè aconsegueix el seu somni, però en el moment de veure el mar, es sent confòs perquè no sap que fer. No mostra felicitat, amb tot el que li està passant, no es mostra content… el final és molt obert, poden passar moltes coses, però pensem que el protagonista el que li agradaria és que la seva família l’acollís, també que poguès viure amb el seu amic i que no tornés al centre de menors, perquè si ha de tornar al centre serà molt dur.
Per acabar, opinem que per nosaltres va ser molt sorprenent aquesta pel·lícula, per tots els sentiments que expressa i per com està filmada.
Classe de 5è de l’escola Cervantes

Els quatre-cents cops, de François Truffaut (1959)

El dia 4 de febrer els alumnes de l’Escola Cervantes, l’Escola Els Xiprers, l’Escola Espronceda, l’Escola Mestre Morera, l’Escola Riera de Ribes i l’Institut Fort Pius assisteixen a la projecció d’Els quatre-cents cops de François Truffaut (1959) a la Filmoteca de Catalunya.

En el diàleg posterior a la projecció van sorgir molts temes, es van comentar seqüències, plans, elements narratius, formals i emocionals. A continuació recollim alguns dels comentaris per si voleu prosseguir el diàleg al bloc!

Els 400 cops, de François Truffaut

Els moviments de càmera

En el diàleg posterior a la projecció es va parlar d’alguns moviments de càmera:

- els tràvelings de l’inici, buscant la Torre Eiffel

- el moviment trepidant dels plans filmats des del rotor, l’atracció on puja l’Antoine (acompanyat pel propi François Truffaut!)

- els moviments entre l’Antoine i el professor.

- la panoràmica que “puja” descrivint l’edifici, i les petites panoràmiques a les escales.

Aquest pot ser un bon espai per comentar-ne d’altres!

traveling-final_quatre-cents_cops

Aquesta és una fotografia del rodatge del pla final sobre la platja: un llarg seguiment en moviment que finalitza amb el primer pla congelat de l’Antoine.

El final

En el diàleg posterior a la projecció es va parlar del final. Per una banda, és molt intens: després de les dures vivències i de la llarga cursa, l’Antoine realitza el seu gran somni, veure el mar. Per una altra, és un final obert: no sabem què passarà amb l’Antoine, si tornarà al reformatori o amb els seus pares, com serà la seva vida.
Aquest pot ser un bon espai per comentar el final: què ens transmet, per què creiem que és així, què ens transmet la mirada final de l’Antoine. També pot ser un espai per inventar i escriure possibles continuacions…

La música

En el diàleg posterior a la projecció, es va parlar de la capacitat de  la música per intensificar les emocions: la malenconia, la tristesa…

Recordeu moments amb música? Quins? Quines emocions us transmet?

La identificació

Al llarg de la pel·lícula nosaltres, espectadors, ens identifiquem amb l’Antoine. Vivim al seu costat les seves penes, les dificultats, les injustícies i també les alegries. En definitiva, compartim les seves emocions. Això és així en gran mesura per com filma Truffaut el personatge: sempre molt a prop d’ell, seguint-lo amb moviments de càmera, sense abandonar-lo mai. Del moviment frenètic al rotor als llargs tràvelings cap al mar. També recordem amb gran intensitat el seu rostre: a la classe (quan els pares van a l’escola per renyar-lo), quan estan al cinema amb el René, al furgó policial, al final…

A més a més d’escriure sobre les emocions de l’Antoine i com les vivim, també ens podem plantejar quin moment ens agradaria viure i compartir amb l’Antoine, o què podria ajudar l’Antoine en els moments difícils. Què li diríem o què faríem si fóssim, com el René, amics seus?