Aquesta imatge correspon a la superfície d’un astre del sistema solar. És una fotografia feta per un satèl·lit espacial el passat 18 de març.
Observeu els detalls i intenteu deduir de quin astre es tracta. Aquí vénen dues pistes:
(1) té una gravetat aproximadament 2,5 vegades més petita que la Terra.
(2) la temperatura de la superfície pot arribar a 400 ºC de dia i a -180 ºC de nit.
Quan doneu el nom intenteu argumentar, en base al que observeu, per què és tracta d’aquest astre.
L’arxipèlag del Japó existeix gràcies a la tectònica de plaques. És relativament “jove”, es va formar al Mesozoic gràcies a la subducció de la placa Pacífica per sota la placa Euroasiàtica de manera que va formar un arc d’illes volcàniques. La fertilitat de les terres volcàniques i el clima van facilitar l’establiment de poblacions humanes. Actualment està habitat per poc més de 127 milions de persones i fins al dia 11 de març de 2011 era la tercera potencia econòmica mundial. Aquell dia, a mitja tarda, un moviment sísmic de magnitud 9.0 a l’escala de Richter, amb l’epicentre prop de la costa de l’illa de Honshu, va provocar un gran terratrèmol que va causar un tsunami. El mar va entrar quilòmetres endins provocant la devastació de pobles i infraestructures humanes. Quatre dies després els morts i desapareguts superen les 10.000 persones. Es van desplaçar 500 km de falla, l’illa de Honshu es va moure 2,4 m i l’eix de la Terra es va desplaçar 16 cm. A més de les pèrdues humanes i la devastació incalculable, una de les pitjors conseqüències poden ser els danys causats a dues centrals nuclears, l’abast dels quals hores d’ara encara no són avaluables.
A més de vídeo que il·lustra aquesta entrada al bloc, s'adjunta aquest enllaç de la percepció del terratrèmol en terra ferma.
També l'abans i el després del tsunami (cal fer córrer la fotografia per la pestanya blava, com si s’enretirés una cortina). Cal recordar que la paraula tsunami vol dir onada gegant en japonès.
L’endemà del Dia Mundial contra el Càncer (4 de febrer), el doctor Manel Esteller, de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), publicà al Períodico de Catalunya un article breu, però interessant. 
En primer lloc, Esteller ret un petit homenatge a Jordi Carvajal, l’inquiet professor que l’estimulà a l’adolescència a submergir-se en el món de la recerca. Tot seguit, ressalta l’alt índex de curació de molts càncers i passa a comentar els grans avenços que han fet possible combatre eficaçment molts tumors malignes en els últims vint-i-cinc anys: l’obtenció dels genomes de cèl·lules cancerígenes; l’aparició de fàrmacs específics que actuen en diferents processos cel·lulars; el desenvolupament de vacunes per prevenir algunes infeccions que provoquen càncer (com ara l’hepatitis B) i la implantació de programes de detecció precoç (de càncer de mama i de coll d’úter).
A continuació, el doctor Esteller justifica perquè en la nostra població hi ha més casos de càncer que en generacions passades: vivim més temps i el temps és un factor que fa falta perquè algunes cèl·lules esdevinguis canceroses. Tot seguit, el científic reconeix la feina i el suport a la recerca de les associacions de pacients o d’algunes iniciatives privades com la Fundació Josep Carreras, nascuda al nostre país fa més de vint anys. Per acabar, Esteller relata una de les frases que tot sovint diu als periodistes quan li pregunten sobre la curació del càncer: “Jo sé com eliminar una tercera part dels tumors del món”, i escriu que davant la sorpresa de l’entrevistador, afegeix: “Simplement la població ha de deixar de fumar”.
A la imatge: una cèl·lula Assassina Natural (Natural Killer, NK, color groc) ataca una cèl·lula cancerígena (color vermell).
Clica si vols llegir l’article sencer.
Un altre article relacionat interessant
El petit Nicholas Volker patia dues malalties gairebé impossibles de detectar a partir dels símptomes que presentava. Cada vegada que menjava es produïen forats al seu intestí i patia intensos dolors. El van haver d’operar més de 100 vegades. Finalment, els metges van decidir seqüenciar el seu DNA per saber si la malaltia es devia a una mutació genètica. Es va trobar que patia XLP o síndrome de Duncan, una malaltia causada per una mutació al cromosoma X que produeix una deficiència immunològica i que només es presenta en una de cada milió de persones. A més, el nen també patia un desordre que provocava els forats intestinals. L’única opció per curar-lo passava per un trasplantament de medul·la òssia que es va fer al juliol de 2010 amb la sang de cordó umbilical a partir d’una donació compatible amb el patró genètic de N. Volker.
Ara Nicholas, amb sis anys, està pràcticament curat i pot menjar gairebé amb normalitat.
Actualment existeixen proves genètiques per identificar mutacions que provoquen malalties i alteracions com ara la corea de Huntington, el càncer de mama induït pel gen BRCA1, la síndrome de Down, la distròfia muscular de Duchenne (DMD) o la fibrosi cística. El coneixement d’aquestes alteracions genètiques, en alguns casos, pot preveure situacions que es poden tractar eficaçment.
Homo sapiens va originar-se a l’Àfrica fa uns 150.000 anys i va començar a expandir-se pel món fa uns 50.000 anys, un instant si considerem la història de la vida a la Terra que va començar fa 3800 milions d’anys. La història de la nostra espècie no es pot explicar sense fam, migracions, sexe i mestissatge.
Els caràcters que ens diferencien als humans actuals són trets externs (color de la pell, els ulls i els cabells; forma del nas, de la boca i dels ulls…) generats per la selecció natural, sobretot per influència de factors climàtics. El concepte de raça, biològicament, no té cap sentit, però els humans encara no hem deixat de ser racistes.
Abans del devastador terratrèmol (magnitud 7.0) del 12 de gener de 2010, Haití ja era un dels països més pobres del món. Prop de 250.000 persones van perdre la vida i moltes altres van quedar-se sense llar. A començaments de novembre l’huracà Tomàs, amb vents de més de 140 km/h i pluges torrencials, va agreujar la situació dels centenars de milers de refugiats. Gairebé al mateix temps que l’huracà van aparèixer els primers brots de còlera, l’epidèmia que es temia que arribés després del sisme.
El còlera el provoca el bacteri Vibrio cholerae, que causa vòmits i diarrees que poden deshidratar greument l’organisme, i es contrau sobretot amb les aigües i els aliments contaminats. La infecció es combat amb antibiòtics i un tractament basat en la rehidratació oral i intravenosa. També es pot prevenir amb la vacunació, però hi ha diferents soques infeccioses del bacteri i la vacuna no és sempre eficaç.
El que temien les autoritats sanitàries després de les catàstrofes naturals ha acabat succeint gairebé un any després… Ara per ara els infectats es compten per milers i els morts per centenars. Les condicions de vida, la pobresa, la higiene, la escassetat d’aigua potable i la falta d’un ajut internacional eficaç a gran escala, podrien provocar que el còlera es convertís en una catàstrofe de magnituds imprevisibles.
Andrés, un nen afectat per beta talassèmia, només tenia una opció per curar-se d’aquesta malaltia genètica de pronòstic greu: un trasplantament de medul·la òssia.
Entre els onze milions de donants que hi ha al món, no n’hi havia cap de compatible. Finalment els pares, assessorats pels metges, van decidir tenir una altra criatura per salvar Andrés. El procediment, inicialment, consistia en treure òvuls de la mare, fecundar-los amb espermatozoides del pare, seleccionar un embrió sa i compatible amb Andrés i implantar-lo a la mare. Aquest procediment rep el nom de diagnosi genètica preimplantacional (DGPI) i sense la llei aprovada el 2006, no hauria estat possible aplicar-lo en aquest cas.
Així va ser concebut Javier, i en el mateix moment de néixer van recollir la sang del cordó umbilical (rica en cèl·lules mare hematopoètiques) i les van preparar per fer un trasplantament al seu germà. El trasplantament de medul·la es va realitzar amb èxit a l’hospital de Virgen del Rocío de Sevilla el gener de 2009. Però no tothom està d’acord en els “bebés medicament”, hi ha qui creu que sota cap pretext no s’haurien de seleccionar embrions, ni rebutjar els defectuosos o no compatibles. 
Lionel Messi (Rosario, 1987) és potser el millor jugador de futbol del món i un dels millors de la història. Va arribar amb 12 anys d’Argentina a Catalunya. Tot i que llavors ja tenia un talent extraordinari per jugar a futbol, tenia un problema: era massa baix per arribar a ser un jugador de primera divisió. Als 10 anys va començar un tractament amb hormona de creixement (GH) obtinguda a partir de DNA recombinant. Dos anys després d’iniciar el tractament, cap club argentí va continuar pagant l’hormona (més de 1000 dòlars/mes) i va venir al F.C. Barcelona. Gràcies a la GH exògena, Messi va assolir una talla “normal”. Als divuit anys feia 169 cm i 67 kg, potser uns 12-15 cm més del que hauria crescut sense el tractament (i també uns 10 o 12 kg més). Sense aquesta talla corporal mai no hauria arribat a ser un jugador tan extraordinari.
Caster Semenya (Ga-Masehlong, 1991), migfondista de la República de Sud-àfrica va guanyar el campionat del món del 800 m llisos de Berlín amb una marca extraordinària. La seva superioritat va suscitar una gran polèmica sobre si es tractava o no d’una dona. La veu, la musculatura, l’aspecte físic general i les marques aconseguides, van fer que la Associació Internacional de Federacions d’Atletisme sol·licités una prova de verificació de sexe. Els resultats no s’han fet públics, però sembla que Semenya podria secretar una quantitat anormalment alta de testosterona, l’hormona masculina que incrementa el desenvolupament muscular. La causa podria ser la presència del gen SRY (sex determining region Y), que no és present a les dones.
Tant Lionel Messi com Caster Semenya són astres de l’esport. No hi ha cap dubte que no haurien arribat a ser els millors en les seves especialitats sense grans sacrificis i talent. En ambdós casos, però, les hormones han jugat un paper decisiu i desigual. En el cas de Messi la GH exògena obtinguda per enginyeria genètica l’ha dut fins a la glòria esportiva; en el cas de Semenya, la testosterona endògena potser la condemnarà a no poder competir més.
Per saber-ne més, aquí hi ha la biografia de Lionel Messi explicada per la família i entrenadors:
Vídeo 1
Vídeo 2
Vídeo 3
Per saber-ne més: cursa final de 800 m Semenya al mundial de Berlin (2009)
Article interessant sobre el sexe de Caster Semenya.
Al llarg de la història tot sovint els humans hem seleccionat animals per a les nostres conveniències: vaques lleteres, gallines ponedores, gossos de companyia, cavalls de carreres… Per fer-ho, els ramaders al llarg dels anys encreuen mascles i femelles amb les característiques més adequades per a cada “ús”. Un pastor alemany i un dòberman són gossos que pertanyen a la mateixa espècie (Canis familiaris). Si tots els dòberman desapareixen, els gossos continuaran existint com a espècie: els Canis familiaris no s’extingiran.
Els defensors de les curses de braus, de les corridas, fan servir freqüentment un argument erroni en contra de l’abolició de l’espectacle taurí. Asseguren que si les curses de braus es prohibeixen, l’espècie “toro de lídia” s’extingirà. Tots els braus de lídia, són bous i pertanyen a l’espècie Bos taurus, si desapareix l’espectacle taurí els bous continuaran existint, perquè els braus (toros de lídia) són tan sols una varietat de bous seleccionada pels ramaders, però si els ramaders decideixen aturar la cria i reproducció dels braus, l’espècie Bos taurus no s’extingirà.
Siguin aquestes línies una modesta aportació científica al debat i la polèmica sobre les curses de braus. És important evitar l’extinció d’una espècie, però no es pot utilitzar aquest concepte erròniament segons convingui. I ara podeu opinar tant com vulgueu: endavant!
L’escrit “Minúsculs i insignificants” (21 de novembre) ha rebut molts comentaris i val la pena aprofundir en algun aspecte.
Donada la immensitat de l’univers, no us sembla que és una actitud poc humil pensar que la Terra és l’únic món on s’ha desenvolupat la vida? No creieu que és molt probable que la intel·ligència, com atribut de formes de vida complexes, hagi pogut aparèixer en altres mons?
L’evolució d’aquests mons habitats pot haver seguit camins diferents al nostre, determinats per la gravetat, la distància a l’estrella del sistema planetari del que formen part o la composició de l’atmosfera, per exemple. Aquest procés evolutiu pot haver produït formes de vida inimaginables, tot i que la literatura i el cinema sovint ens mostren éssers amb aparença humana i altres animals i plantes que ens recorden els terrestres. En qualsevol cas, segurament mai no tindrem evidències d’aquest altres mons, perquè potser estan tan allunyats de nosaltres que cap tecnologia podrà vèncer la distància.
Aquest dos vídeos pertanyen a dos films molt diferents, però interessants, sobre la vida d’altres mons. “Avatar” (2009) és una història èpica sobre l’explotació per part dels humans dels recursos del satèl·lit fictici Pandora, que posseeix una vida molt “terrestre” amb éssers intel·ligents (els Na’vi) d’aspecte humanoide i proveïts d’un “USB” que els connecta amb la xarxa vital del seu món. Val la pena veure’l i escoltar la magnífica veu de l’actriu Sigourney Weaver descrivint la vida a Pandora.
L’altre vídeo és del film especulatiu “Alien Planet” (2005), on s’intercala la missió exploratòria per part de robots humans d’un món habitat amb entrevistes amb científics que justifiquen les formes de vida que van trobant. No us el perdeu.
Per últim: us imagineu que just ara, mentre llegiu això, éssers intel·ligents d’altres mons estiguin fent-se les mateixes preguntes que nosaltres?