LA CLORATITA

“Anant pel camí de Sebes, al cap d’una mica d’haver passat el Mas del Director, surt un camí a mà dreta que passa entremig de dos cases que estan gairebé derruïdes. És l’entrada a una finca coneguda com “La Cloratita” i que pertany a Ercros, un cartell plantat a la cruïlla dels camins ho anuncia. Li diuen així perquè fa molts anys, quan la guerra civil, hi fabricaven un explosiu que duia aquest nom, cloratita. Encara avui es poden veure algunes de les instal•lacions ja molt fetes malbé. Seguint el camí passes les dos primeres cases caigudes, després n’hi ha més, i et trobes amb dues columnes soles a costat i costat de camí que abans devien servir per fixar la porta d’entrada. Passo de pressa amb la bici perquè em sembla que estan a punt de caure i no vull que em caigui damunt cap pedra; no gaire més endavant hi ha un bosquet de pins i entre el pins una muntanya allargada i no gaire alta en forma de “L” amb les vessants llises i el cim tot al mateix nivell. De seguida es veu que és artificial, és la protecció de les instal•lacions soterrades on feien els explosius i encara es pot veure algun forat que s’endinsa davall terra, fa una mica de por i tot. Sempre m’ha agradat anar-hi a l’estiu, quan no tinc escola i la tarda és llarga, només cal pensar en agafar aigua, perquè sempre hi fa molta calor a Sebes, però entre el bosquet de pins s’està fresquet i et pots dedicar a fer circuits amb la bici o investigar pels racons com si fossis un arqueòleg. Cada vegada que hi vaig està més trencat i hi ha més herbes, però és l’excursió que més m’agrada fer, si pot ser amb algun amic, així és més fàcil que a casa m’hi deixin anar, encara que sempre els he de convèncer perquè em deixin passar el pont.”

“Davant de l’estació, al parc, mon cosí i jo jugàvem amb les tortugues de formigó entrant i sortint pels forats de la closca. Ens engronsem i, si fa bo, a l’aigua patos! A la piscineta d’un pam d’aigua que hi ha. Sempre supervisats per algun familiar, en aquest cas recordo el iaio. Una mica més enllà, al “cuartel” nou de la Guàrdia Civil, un caporal engalanada de guarda al portal, les caderneres empresonades a les gàbies penjades a la paret, impecable pintada de blanc, fan càntics harmoniosos. Des del carrer es veuen les petites pedres de calà en què està empedrat el pati d’armes. Al davant, a les vies, hi ha dos trens. Un de càrrega que porta vagonetes carregades de sal fins dalt. L’altre de viatgers que ja desfila per les andanes. El cap de l’estació, amb el banderí a la mà dóna les consignes oportunes als caps de tren”.

Jose Antonio Català Sangrà. Fragment “Massa caps”

2n Premi XX LO FLIX D’ABANS.

DEL CARRER DE BONAIRE

Tant de la casa on vaig néixer, com del carrer de Bonaire on era situada, només en tinc bons records. De la casa ja n’he parlat força, però del carrer em sembla que no gaire. I això que l’àvia Pepa solia dir que era el millor i més ben batejat de la vila. Ho devia creure així pel fet de ser un carrer ample, ensolellat i cèntric; o, simplement, perquè hi vivia -o sigui perquè era el seu. Penso que no passarà de ser una opinió com qualsevol altra. Ja que d’altres carrers tenien les mateixes condicions. I tots els parers són vàlids.

Ara, pel que toca al nom, no es pot negar que Bonaire és un nom escaient. La prova és que existia -i encara existeixen- en altres poblacions (a Móra d’ Ebre, per exemple). Em decanto a creure que en un cert temps havia estat un nom de moda.

Moda té relació amb modern. A Benissanet, els carrers moderns són els que surten del lloc que ara en diuen plaça de Catalunya (popularment el Portal). A més del carrer de Bonaire, es pot dir que n’hi ha cinc més (Ebre, Sant Vicent, Sant Jordi, Eres i Nou).

…

Pel que toca al carrer de Bonaire, com que era camí de pas per anar a Móra d’Ebre i a Ginestar, aviat va ser un carrer important. Quan jo era infant, Benissanet tenia a la vora de dues mil ànimes. I al carrer de Bonaire hi havia una botiga gran de queviures (que també era merceria i ferreteria), una tenda de roba, un foro, una camisseria, una barberia, dos catès, una taverna, una sabateria, una serralleria, una ferreria, un boter, un baster, un canyisser, la peixateria, l’estanc,…

Al carrer de Bonaire hi vivien el mestre, la mestra, el secretari, el practicant, un músic major, un matancer, una modista, una brodadora, l’apotecari,…

Va ser a l’ombra d’aquelles cases que vaig començar a córrer, a jugar, i on moltes coses de la vida em van ser revelades. I he dit a l’ombra en el sentit més real del mot, perquè, mentre vaig ser petit, el sol, a l’ estiu, no em va tocar gaire. Sempre que sortia al carrer, el meu avi, o bé l’àvia, m’advertien: “Noi, passa per l’ombra!”. (A l’hivern, és clar, més aviat m’aconsellaven de passar pel sol.) Per tot plegat, n’hi hagué prou perquè em fos possible de conèixer el carrer de Bonaire pam a pam, casa per casa. Totes les portes m’eren obertes i vaig ser molt amic de tothom. Anant pel món, vaig enyorar sempre aquell carrer, i ara, que me’n vaig del món, encara l’ enyoro.

Artur Bladé i Desumvila 1907-1995

Adap. Bladé a l’escola. Dossier de l’alumne.