Jo he triat aquest ofici perquè el meu reiaio (besavi)  va ser barquer a la barca de dalt.

M’han dit que els barquers  vivien en cases al costat de la barca, també que hi havia soldats que vigilaven la barca.

La feina consistia en creuar persones, animals i materials d’una banda de riu a un altra. A l’Ebre es feia des de sempre i hi ha hagut barques i per tant barquers .

El barquer ensenyava a un aprenent a la mateixa barca, d’aquesta manera s’aprenia l’ofici.

Tenien molta feina perquè era la única manera de creuar el riu.

La barca estava formada per dos llaüts grans col·locats paral·lelament, al damunt s’instal·lava una plataforma de fusta quadrada a base de taulons que provenien de la fusta del bosc.

Per guiar la barca utilitzaven el timó, i a l’estiu es clavaven  unes barres de pi de 5 m al fons del riu quan baixava poca aigua i així es marcava el camí a seguir.

Per evitar vies d’aigua calia  fer  d’un bon manteniment de la barca.

Els barquers treballaven sols, al riu i el seu horari era de sol a sol.

Aquest ofici ha desaparegut per la construcció de ponts per travessar el rius, tot i que encara en queda algun, entre ells a Flix.

Era un ofici complicat ja que un mínim error et podia costar car i a més a més era un ofici molt important.

Font: Francesc X. Torres Montagut, (el meu pare )

Francesc X. Torres Martínez

2CSB

3 – 4 – 14

La feina del  cisteller  consistia en  fer cistells fets a mà amb vímet. Va existir durant el segle XIX aquest ofici s’aprenia dins de la mateixa  família de pares a fills o entre els amics que en sabien.
Per fer els cistells s’utilitzava el vímet que s’obtenia de Prades i canyes de les rieres de la part de la costa.
Les eines que utilitzaven eren el ganivet de fulla corba, els punxons rectes o torts i estisores del tipus de podar o la clàvia.
Els cistellers tenien bastanta feina perquè havien de fer molts passos per fer el cistell, fer un cistell necessitava el seu temps.
Per fer un cistell es començava pel cul del qual surten els muntants de vímet que inicialment es lliguen i sobre els quals es comença a teixir la peça, amb vímet o canya fins que té la mida desitjada.
En concret en aquest ofici es feia servir bastantes eines i bastants materials.
El cistellers han desaparegut perquè ara els cistells es solen fer amb màquines.
Seria molt  interessant que si encara queda algun cisteller es fessin tallers i ensenyessin aquesta feina a la gent.
M’agrada molt aquest ofici, però es molt difícil.

FONT: Mercè (la meva padrina) i Internet: la viquipèdia.

Maddison Bush
2CSB
27/3/14

El sereno era un vigilant municipal nocturn que antigament rondava de nit a les poblacions de certa importància. A les ciutats s’encarregava de vigilar un sector o una zona determinada .
El cos de serenos va ser creat a finals del segle XVIII. Aquest vigilants treballaben amb la policia.
Aquest ofici s’aprenia anant al costat del sereno i mirant com ho feia.

Treballaven per torns, normalment  de nit. Treballaven pels carrers del poble.
Anaven vestits amb un uniforme i sempre portaven un grapat de claus lligades  a la cintura i brandaven un a llança.
L’ofici de sereno ha desaparegut perquè ara hi ha molts sistemes de vigilància i porters automàtics.
En resum el sereno era un vigilant molt important a la seva època, treballava sol i de nit.
La meva opinió personal és que el sereno era necessari  perquè obria la porta de casa, vigilava el poble, ara aquesta feina ho fan màquines.
Fonts :

Sra. Sisqueta Bages.

Viquipédia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sereno                                                                                  

El canyissaire era una persona que feia canyissos. Els canyissos s’utilitzaven a les cases per posar els aliments (feien de lleixes), per fer sostres, etc…
És un ofici molt antic, el meu reiaio va començar l’any 1951 a l’altra banda del riu Ebre. Aquesta feina també es podia fer al mateix canyar.
Per aprendre l’ofici no calia anar a estudiar, només mirant com ho feia la gent més gran és podia aprendre.
Els canyissaires tenien molta feina, perquè en aquella època es feia salrassos a les cases i després ho enguixaven.
Per fer aquest ofici utilitzaven les canyes que provenien dels canyars de la vora del riu. Per fer els canyissos utilitzaven unes estisores, un badador i una paleta de fusta, i eines de fuster.
Per fer un canyís es segueixen els següents passos:
Primer és va a treballar les canyes al canyar, després es forma el canyís i es posen 5 canyes dretes. Seguidament s’agafa el badador i la canya per badar-la. Una vegada està badada és fa el canyís.

Els canyissaires no tenien horari, ho feien quan volien. Normalment treballaven sols, però hi havia gent que tenia un ajudant per donar-li les canyes. A Flix, solien treballar al sortir de la fàbrica per guanyar-se millor la vida.

Aquest ofici ha desaparegut perquè ara hi ha  nous materials de construcció i ja no és fa servir el canyís.

Vaig triar aquest ofici perquè crec que és molt interessant, a més a més el meu reaio era canyissaire i és feia Flix durant el segle passat.

Font: Sr. Josep Antoni Martínez Motos ( el meu iaio, canyissaire)

Remei Martínez Forcades        2CSB         3-4-14

El baster  és un ofici que consisteix en adornar i fer els guarniments de les besties de càrrega i pilotes que es feien amb cuir. Aquesta feina va existir quan als pobles agrícoles  treballaven el camp amb animals.

L’ofici del baster s’aprenia i es passava de pares a fills.

En aquest ofici hi havia molta feina perquè a més a més dels accessoris dels animals també feien matalassos de llana i pilotes de cuir.

Com a material principal , utilitzaven el cuir, també utilitzaven llanes amb les que s’elaboraven les guarnicions o dibuixos sobre  muntures o aparells, i fils de colors.

Normalment treballaven a casa o als baixos de casa seva. Solien treballar sols, però de vegades hi havia una persona que ajudava o tenien aprenents.

Les eines que utilitzaven eren el punxo, l’agulla , peces de fusta , una espècie de ganivet semicircular, un metre, un escaire i les tisores. Totes aquestes eines eren per a cosir i per mesurar el material.

El procés de la elaboració que seguien era: començaven a treballar la pell i el cuir, el treballaven , li donaven forma i el cosien.

Els basters no tenien cap horari, treballaven tot el dia menys les hores que havien d’esmorzar, dinar, sopar i les hores que havien de fer una altra feina. Normalment treballaven dins del poble, treballaven  a casa.

Aquest ofici no es podia fer sense saber utilitzar l’agulla, el cuir i moltes més eines. Aquest ofici era molt important perquè els animals és necessitaven cada dia per treballar al camp.

Avui en dia  ha desaparegut perquè la feina del camp s’ha mecanitzat i ja no és necessiten els animals per fer les feines del camp.

He triat aquest ofici perquè al poble de la meva mare i als pobles del voltant, hi havia molta gent que treballaven de basters. Famílies i amics dels meus avis feien aquest ofici.

Font: Sra. Maria del Carme Vallespí (la meva avia) i Natàlia Garcia (la meva mare).

Tota aquesta informació és com es feia al poble de la meva mare, avis ,tiets… (Nonasp).

Itziar Suñer Garcia

2CS-B

3-4-14

Jo us parlaré de com es feia el sabó. Abans el sabó per rentar la roba i per rentar-se es feia a casa però ara no es fa ja que es compra fet. El sabó el fan les màquines que fan tot el treball.
Aquesta feina es feia des de fa molts anys (encara hi ha gent que ho fa, però poca ), des de l’antiguitat.
Fer sabó era molt fàcil d’aprendre, només necessitaves que algú t’ho ensenyés i molta pràctica. Hi havia molta feina perquè havies de passar molt de temps remenant-lo (fent-lo).
Els ingredients per fer sabó eren aigua, sosa càustica i oli de qualsevol tipus. També es necessitava un recipient gran per posar la barreja i un pal per remenar.
El sabó es feia posant primer l’aigua, desprès la sosa càustica i llavors es remenava molt bé. A continuació s’hi posava l’oli i es tornava a remenar . Durant uns cinc dies ho havies de remenar molt bé
Alguna gent treballava al poble (a casa), tot i que algunes persones volien treballar a fora per guanyar més diners. Aquesta gent anava de poble en poble i de ciutat en ciutat per guanyar-se millor la vida. Feien sabó i el venien.
Aquesta feina de fer sabó ha desaparegut tot i que hi ha gent que encara ho fa. La gent que fa anar el sabó de casa diu que la roba queda molt neta.

FONT: La tieta Lola i a ella la va ensenyar la iaia.
Carme Cervelló Garcia.

2CSB

Abril 2014

La feina antiga que he triat jo és el ferrer,

aquest ofici va existir durant al segle XIX, quan el poble de Flix vivia  de la terra.
La feina del ferrer consistia en arreglar les eines agrícoles i ferrar els cavall, rucs, etc…
Els materials que utilitzaven eren el ferro i el carbó. El ferro el compraven i el carbó el treien de la mina.
L’ofici s’aprenia fent d’aprenent en una ferreria, el meu reiaio per aprendre l’ofici va anar a les mines de Faió.
Els ferrers sempre tenien molta feina, tenien més feina els caps de setmana perquè hi venia gent de fora.
El meu reiaio treballava al garatge de casa seva, com molts ferrers.
Les eines que utilitzaven eren les encluses, el martell, les alicates, les claus, el ganivet, el fornal,…
Una de les feines que feien era ferrar els cavalls es feia seguint aquests passos:
Primer és treia la ferradura vella, després és netejaven els cascos del cavall i els aplanaven, ficaven la ferradura nova o reparaven la vella i per últim és col•locava al cavall.
El meu re iaio no treballava sol l’ajudava el seu fill. El seu horari era de dilluns a dissabtes de 6 del matí  a les  10 de la nit i els diumenges treballaven fins als migdies. Treballaven sempre al poble.
Es podia aprendre l’ofici fent un curs d’aprenent i sempre tenien feina.
Aquest ofici ha desaparegut perquè han evolucionat les eines del camp i per tant les eines antigues han desaparegut.
La feina de ferrer consistia en arreglar les eines agrícoles i ferrar els cavalls, rucs, etc…
He triat aquest ofici perquè el meu reiaio va ser ferrer.
Fonts: Josep Sangrà, Carme Cirac, Araceli Sangrà i Antonio Aguilà (iaio, iaia, mama i papa).

Núria Aguilà Sangra
2CSB
3-04-14

He triat aquest ofici antic perquè m’interessa molt ja que fa més de 150 anys que a la meva família hi ha hagut barbers.
Aquest treball consistia en afaitar i tallar el cabell a la gent. Antigament alguns barbers, com el meu besavi, també eren dentistes (arrancaven els queixals).
L’ofici s’aprenia, normalment de pares a fills però si alguna persona volia aprendre aquest ofici podia anar a alguna barberia o una acadèmia a que li ensenyessin l’ofici.
Tenien molta feina, sobretot les vigílies de festes perquè venia molta gent per estar apunt per als dies de festa. Tenien un horari molt intensiu.
Per fer la seva feina utilitzaven aigua i el sabó per afaitar, colònies i massatges per després de l’afaitat, “polvos talco” pels pelets que deixaven. També utilitzaven brotxes, navalles per afaitar, diferents tipus de tisores, màquines manuals per tallar els cabells.
Normalment treballaven a la barberia i als llocs que els manaven. De vegades tenien un ajudant, normalment els barbers treballaven al poble.
Aquest treball ha desaparegut perquè avui en dia els homes s’afaiten ells mateixos amb noves màquines que van sorgir.
Vaig triar aquest ofici perquè quasi tots els meus avis i besavis han treballat de barbers i vaig pensar que seria molt interessant explicar aquest ofici.
Font: Sr. Magin Pujol (el meu avi).
Núria Daura Pujol
2CS-B
3-04-2014