Avui, tota la comunitat educativa ha sortit a donar suport als treballadors i treballadores de la fàbrica de Flix.
Hem sortit des de l’EScola Bressol, des de l’Escola Enric Grau Fontseré, des de l’Institut alumnat, mestres, professors, fins i tot una representació del món sindical educatiu per arribar a la plaça Església on molta gent ens esperava, altra hi estava acampada, però tota, tota ens ha rebut amb un fort aplaudiment mentre les càmeres dels mitjans de comunicació s’esmerçaven a copsar un dels instants que la història de Flix escriurà en lletres d’or.
Com deia la presentadora de l’acte “…deixeu-nos ser agosarats i suggerir un titular de premsa, i diem: Avui el futur de Flix es concentra a la plaça l’església per donar suport als treballadors i treballadores de la seva fàbrica i a tot el poble de Flix”.
En nom del Cloret hem llegir un manifest:
“Em dic Cloret.
Vaig nàixer a Flix.
Fill de les Electròlisis de la fàbrica, els nens i nenes de l’escola em van escollir com a mascota i em van batejar amb el nom de Cloret, que és el diminutiu de clor i clor és el producte que fabriquen les electròlisis de Flix.
Quan ha fet falta, l’anagrama d’ERCROS i jo, agafats de la mà, hem compartit espai en els cartells que anunciaven la celebració del dia Mundial de Medi Ambient.
Ara em quedaré orfe si tanquen les electròlisis. I per això estic trist!
Ara els pares i les mares de molts nens i nenes de l’escola que sempre em passegen contents per tot arreu es quedaran sense feina. I per això estic trist!
Ara sento dir als grans que perilla el futur dels meus nens i nenes. I per això estic trist!
Perquè estic trist vull llençar un crit en nom de totes les nenes i nens, de tot el jovent que avui estem aquí, perquè s’escolti ben fort i tothom sàpiga que volem tenir un futur.
NO VOLEM QUE ERCROS ENS ROBI EL FUTUR.
CRIDEU AMB MI!
VISCA EL FUTUR DE FLIX!
VISCA FLIX”.
Hem formulat desitjos…
“Imitant la lletra d’una cançó escrita per Eulàlia Canal i musicada per Dàmaris Gelabert en motiu de “La festa de la pau”, hem volgut expressar també els nostres desitjos al voltant del nostre poble i el problema dels acomiadaments dels treballadors d’ERCROS i altres empreses que hi treballen.
Si tingués la màgia d’un mag
De la crisi en faria un record fictici,
dels acomiadats, fusters i advocats,
i de les ganes de marxar, il·lusió per estar.
Si tingués la màgia d’un mag
de la crisi algun ofici en faria,
de la fàbrica un nova factoria
i de la brossa que hi ha, paquets per emportar.
Si tingués la màgia d’un mag
de les retallades en faria calçotades
de la contaminació un jardí amb color
i dels EROS diners impresos.
Si tingués la màgia d’un mag
dels acomiadats en faria ocupats
d’un lloc on no es pot viure on lloc per estar
i de la lluita de la gent, en faria esperança.
Si tingués la màgia d’un mag
de les pudors d’ERCROS
en faria olors de flors
i dels acomiadats, milers d’ocupats.
Si tingués la màgia d’un mag
de les retallades en faria abraçades
a Zabalza al meu calaix posaria
i amb un cadenat tancaria.
Si tingués la màgia d’un mag
de l’ERO llocs de treball faria
de la pobresa riquesa
i de la crisi mil oficis.
Si tingués la màgia d’un mag
faria que tot el món tingués treball,
a poder ser, tot l’any.
sense crisi i sense atur
on poguéssim viure tots junts.”
I hem repartit fulletons explicant la història del nostre Cloret:
“Hola! sóc en Cloret i vull contar-vos una història, la meva.
Primerament vull dir-vos que sóc un llapis , la mascota de l’escola “Enric Grau Fontseré de Flix“, un col·legi molt guai de la Ribera d’Ebre.
Una vegada, un professor, que es deia Vicent Caballer, em va dibuixar. Entre tots els nens i les nenes em van triar un nom. Van fer votacions i com que no s’aclarien, em van posar de nom Macabeu i de cognom Cloret. Aquest cognom me’l van posar perquè a Flix hi ha una fàbrica centenària que dóna vida al poble i on hi fan clor.
Si us hi fixeu bé, al meu costat hi tinc un company, és un pardal, m’acompanya a tots els llocs on surto i sempre juguem junts. Després d’un temps, com que sempre estava al mateix lloc i m’avorria, em van portar a veure un senyor que es deia Marcel Guiu. Ell em va dibuixar de diferents maneres: fent esport, estudiant, treballant al “col·le” i també passant-m’ho bé.
El curs 2009-10, un exalumne, Màximo Daura Torreblanca va col·laborar en l’elaboració d’un graffiti al mur del pati. Aquesta activitat formava part del projecte De la pintura rupestre al graffiti que estava desenvolupant 2CM. Aleshores, es va aprofitar l’avinentesa per demanar-li nous dissenys que m’adeqüessin a les noves realitats de l’escola: escoltant la ràdio, ballant sardanes…
Estic molt content d’estar en aquesta escola, aquí em diverteixo molt!
Crec que ja he parlat prou. SALUT!”
