El cos humà 3er ESO

Anorèxia i bulímia
Llegeix amb cura les següents històries
La Mònica
Mònica és una noia de 15 anys. Estudia i des de fa dos anys ha perdut molt de pes.
( … ) És una noia àgil i li agrada estar en forma. S’aixeca molt d’hora i corre pels carrers de la seva ciutat, tot i que més tard dediqui dos o tres hores a ballet o a gimnàs. És llesta i treballadora i obté unes excel·lents notes, i la veritat és que s’esforça per tal d’aconseguir-les.
A més, darrerament està demostrant ser una gran cuinera. Prepara unes postres delicioses i no només això, sinó que sovint aconsella encertadament als seus germans sobre el tipus de nutrició que els hi cal per fer esport.
Com és que els seus pares estan preocupats per ella? L’han portat al metge sovint, l’insisteixen perquè mengi més i quan són a taula la situació es fa insuportable. Mònica, amb et plat davant, toca i reparteix el menjar, a vegades en pren una mica, però ha d’anar al bany immediatament (una vegada allà, escup el que té a la boca). Sabem que de vegades amaga el menjar a les butxaques o el guarda en els tovallons. Fins i tot s’ha notat una olor desagradable a la seva habitació, ja que ha deixat restes de menjar en llocs amagats i naturalment s’han fet malbé …
Mònica era el que se sol dir “un preciós bebè” i després una nena més aviat rodoneta. Ella recorda amb amargor que el seu pare l’anomenava carinyosament “la meva boleta” i encara ara de vegades ho fa. Tot va començar aproximadament fa tres anys, quan li va venir la regla. Va fer “el canvi” i va notar que el seu cos es desenvolupava. Esparverada, va comprovar que el seu pes augmentava. Si ja havia estat una nena pleneta, quin tipus de dona seria? Va decidir controlar el seu pes. D’una vegada per totes aconseguiria ser una dona atractiva. No volia de cap manera ser una dona grassa. Va comprovar que no era gaire difícil trobar informació de com ser maca. Podia documentar-se àmpliament sobre règims dietètics en moltíssimes revistes ‘”femenines”, tanmateix als diaris, a la televisió, a la ràdio, únicament anant de casa seva a l’escola podia llegir gran quantitat d’anuncis de productes que aprimaven a les farmàcies que trobava pel camí. Va aprendre ràpidament quins aliments eren saludables i quins eren perjudicials. Si volia ser maca i saludable no devia menjar hidrats de carboni (pastes, arrossos, llegums, pa…) o greixos de cap manera, podia consumir algun tipus d’amanida (molt poc condimentades o, millor sense condimentar), algunes fruites (però compte! el sucre que hi contenen) i en ocasions algun tipus de peix o carn (però amb cura amb el greix que hi contenen … es parla molt del colesterol).
Es va convertir en una experta en calories. Va decidir començar un pla de dieta racional i controlar el seu pes diàriament.
AI principi era molt difícil, tot i que en aquell moment la seva mare la va recolzar totalment, però de mica en mica va aconseguir enganyar el seu apetit i descuidar-lo. Naturalment, no bastava en disminuir els àpats, sinó que a més havia d’augmentar la despesa calòrica. Això la va portar a augmentar el seu exercici físic.
Aviat es va sentir recompensada per les expressions de les seves amigues i de la seva pròpia família: “Com t’has aprimat! Que esvelta et veus! Que prima que estàs!”. Aquestes expressions li donaven molta alegria, però havia d’anar en compte i no relaxar-se, perquè sinó, podia recuperar molt ràpidament tot el què havia perdut.
Li passaven algunes coses, si bé no desagradables, sí desconcertants. La menstruació li va desaparèixer ja feia un any. Això li preocupava sobretot a la mare, també a ella, però menys.
Per altra banda, tot i que estava molt contenta per les talles que havia baixat, en alguns moments, ara no li agradava ensenyar algunes parts del seu cos: a la platja, per exemple, s’estima més posar-se roba que no pas quedar-se en banyador.
Ara tots li diuen que està massa prima, però ella no s’ho veu i creu que ha d’anar en compte perquè davant el dubte de si està molt prima o molt grassa, és millor la primera opció.
D’altra banda, acostuma a sentir fred i el seu cabell està molt deteriorat. De vegades pensa que potser tinguin raó i estigui massa prima, però… si menjant tant poca cosa, va passar de 34 a 35 kg ahir, si mengés normalment, el més probable és que aviat pesaria 70 kg!
L’Ester
L’Ester té 19 anys. Estudia periodisme i comença a destacar en la seva carrera. Procura portar una vida independent i, darrerament, tot i que dorm a casa cada dia, menja a part de la resta de la família.
Prepara el seu propi menjar, que és molt estricte (hamburgueses, poma i iogurt) i el consumeix en solitari.
La seva mare ha acceptat aquest règim dietètic, tot i que no el considera gaire adequat. Però el que realment li ha sobtat aquest any és la desaparició immediata de tots els aliments rics en calories, que compra una vegada a la setmana. Durant molts mesos anava preguntant a l’un i l’altre si s’ho havien emportat; després d’investigar molt, va descobrir amb sorpresa que la xocolata, les galetes i altres dolços els consumia l’Ester. Això la va preocupar força, ja que sabia quins eren els costums dietètics de l’Ester, però quan va tenir una llarga conversa amb ella, va quedar esparverada en adonar-se que després de la ingestió d’aquests aliments, l’Ester els vomitava.
Ja farà cosa d’un any que aquesta situació es manté. L’Ester sempre ha estat molt preocupada pel seu aspecte. L’espanta molt augmentar el seu pes i, amb anterioritat al vòmit, havia practicat altres mètodes de control. Es proposava unes dietes molt estrictes, a vegades pràcticament dejunava un dia sencer, però com és natural, les seves “ganes de menjar augmentaven molt especialment pels aliments” prohibits. Amb molta pena, va veure que els seus intents de restricció xocaven amb un apetit desmesurat i que, seguint -segons ella- aquests “mals instints” consumia grans quantitats d’aliments prohibits. Després de la ingestió se sentia fatal. Es notava inflada i sobretot pensava que s’engreixaria terriblement. Va aprendre que podia fer alguna cosa per tal de controlar els efectes de l’afartada. Va prendre laxants i diürètics, però el més efectiu va ser provocar-se el vòmit. N’havia sentit a parlar i ho va posar en pràctica: al començament ho va trobar molt desagradable, però ràpidament ho va convertir en un hàbit amb el qual es podia permetre el luxe de menjar tot allò que volgués sense engreixar-se ni un gram.
Ara està desorientada i trastornada, voldria que el menjar no controlés la seva vida, però no sap com fer-ho. Hi ha uns aliments amb els quals se sent segura, sap que no es descontrolarà, però n’hi ha d’altres, els més desitjables, que li produeixen molt de malestar. Actualment cada dia vomita després d’atipar-se.
L’Ester se sent estranya i solitària; mai va a un restaurant amb amics (té por de descontrolar-se). Coneix persones que l’aprecien, però mai els podria explicar el seu problema. Els seus àpats són el seu secret. Creu que mai podrà ser normal.

Qüestionari
.1 Quins aspectes tenen en comú les dues històries?

.2 Quina creus que ha estat la. causa dels dos tipus de trastorns alimentaris que pateixen la Mònica i l’Ester?

.3 Et sents identificada amb alguns aspectes del comportament de les dues noies?

.4 Coneixes algun amic o amiga que pateixi anorèxia o bulímia? .

.5 Et preocupa molt el teu aspecte físic?

.6 Creus que per ser maco/a s’ha de ser prim/a? .

.7 Creus que els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió … ) ens indueixen a voler estar prims? De quina forma?

.8 Creus que és convenient començar a fer un règim sense consultar un metge, únicament per ser tan prima com …

.9 Et sents afalagada quan et diuen que estàs prim/a?

.10 Et preocupa quan augmentes alguns quilos?

.11 Has vist alguna fotografia d’alguna persona anorèxica? T’agrada el seu aspecte físic?

.12 Creus que valia pena posar en perill la salut, només per ser prim o prima?