Pau Codó 1r B batx

– Va pare, apaga el llum que ja fa estona que hauríem d’estar dormint.

– Una estoneta més i l’apago.

– D’acord, però no te’n vagis a dormir gaire tard.

En Raimundo va seguir llegint sense fer cas del seu fill. Semblava mentida que als seus setanta-dos anys hagués après a llegir i a escriure. Ell, nascut en una família molt pobra d’immigrants andalusos, instal·lats a Catalunya, la guerra civil l’havia agafat de ple en edat escolar. Ell no havia pogut anar mai a l’escola ja que els seus pares el necessitaven per treballar les terres que tenien.

Quan tenia disset anys, va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil. La seva feina consistia en fer el manteniment dels enormes telers. Per fer aquella feina només necessitava dues mans; ni llegir, ni escriure, ni pensar, només dues mans. Envejava els seus germans petits perquè anaven a l’escola, llegien contes, i podien escriure tot el que volguessin.

Al cap d’uns anys es va casar, i amb els diners que havia anat estalviant va poder comprar una casa molt modesta amb algunes terres per guanyar-se la vida com a pagès. Va tenir dos fills, l’Adrià i l’Esteve. Estava orgullós que els seus fills anessin a l’escola, i encara se sentia més orgullós sabent que havia donat als seus fills un bon futur, ja que els havia pagat la universitat.

Quan Raimundo va quedar vidu, es va quedar ben sol en aquella casa que havia comprat amb tants esforços. L’Esteve, el gran dels dos germans, l’havia convençut perquè s’instal·lés amb ell i la seva família, al pis que tenien a Barcelona. Raimundo ho va acceptar, tot i que no li feia gens de gràcia viure en una ciutat com Barcelona. I encara li va fer menys gràcia quan va saber que el seu fill l’havia apuntat a un casal de gent gran per anar a passar l’estona.

Raimundo es va enfadar molt, ja que estava convençut que el fill ho feia perquè un pobre vell com ell no els molestés. Però un dia va decidir anar al casal i va veure que no estava gens malament. Es va apuntar a un grup per aprendre a llegir i escriure. Ja feia més de dos mesos que hi anava, li agradava i, cada vegada que s’acabava una classe, tenia més ganes d’anar a la següent. Havia descobert la lectura i l’escriptura.

La lectura li havia obert les portes a un món on podia anar sempre que volgués. Un món en què es teletransportava a móns exòtics que ni s’imaginava, ell que no havia sortir mai d’Espanya, i que l’únic viatge que havia fet havia estat quan era petit, de Granada a Barcelona. Ara cada nit viatjava al centre de la terra amb Jules Verne, a Londres amb Charles Dickens, o a París amb Víctor Hugo.

Ara que havia descoberts els MÓNS que li donaven els llibres, no volia apagar el llum, no, encara no, volia aprofitar fins a l’últim moment per fer allò que se li havia privat durant gairebé tota la seva vida: llegir.