Sara Cuesta 1r A batx

Quan van enviar la meva mare a un altre lloc de treball, ja no tenia prou temps per portar-me a l’escola; així que el meu avi m’hi acompanyava els dies que no havia d’anar a diàlisi. I els dies que ell no m’hi podia dur, la meva mare em deixava a casa d’una amiga meva a les vuit del matí.

Recordo com si fos ahir que tots els matins, quan em llevava, sentia en Frank Sinatra i sabia que el iaio ja s’havia llevat i que estava esmorzant, així que jo em llevava i també em prenia la llet. Un cop ja havia esmorzat, em vestia, agafava la meva motxilla i les meves coses de ballet i ens en anàvem cap a l’escola, tots dos agafats de la mà.

Un cop arribàvem a l’escola, el iaio em deixava a la porta i jo li deia adéu amb un somriure. Passava el dia a l’escola, ballant, fent deures i jugant amb les meves amigues, però tot i que m’ho passava bé a l’escola, esperava impacientment que arribessin les cinc i tornés el meu avi a buscar-me. Un cop sortíem de l’escola, anàvem a una petita botiga de queviures i compràvem alguna cosa per a berenar. Els millors dies eren aquells que menjàvem dònuts mentre baixàvem pel passeig Valldaura. Pel camí, parlàvem del que havia fet a l’escola, i ell m’explicava coses de la seva infància per les muntanyes de Jaén, dels dies que passava a la muntanya, tot sol, cuidant el bestiar. Pel camí, sovint compràvem coses i, en arribar a casa, m’ho oferia amb aquella navalla del dibuix de l’àncora del vaixell, i li deia si m’agradava o no, i tots dos rèiem perquè érem semblants i ens agradava molt estar l’un amb l’altre.

Durant el llarg camí que hi havia de casa a l’escola i de l’escola a casa, teníem temps de parlar de milers de coses. Els dies que plovia, sota el paraigua del cel estrellat, m’explicava històries de com passava l’hivern quan era petit i no hi havia ni la calefacció ni els recursos que tenim avui en dia. Mentre passejàvem, amb les manetes dins les butxaques del seu abric i sota aquell cel del paraigua, tot mirant el paisatge del parc de la Guineueta, m’ensenyava els tipus d’ocells i d’arbres, em parlava dels poetes i dels poemes que més li agradaven…

Per exemple, sempre recordaré la tarda que em va explicar qui era Federico García Lorca i també recordaré aquelles tardes en què em recitava els versos més bonics de Machado… Tots aquells moments van ser màgics, potser no en el mateix moment, però si que ho han estat posteriorment, i el record que sempre em quedarà és el del meu avi, que va ser el millor avi que jo podria haver tingut, perquè em va ensenyar coses que ningú més no em podrà ensenyar, i em va estimar com cap avi em podria haver estimat, i jo li agrairé sempre tot el que va fer per mi.