La poesia del mes de Febrer:

TESTAMENT QUE, DES DE DINS
DEL COR, PELS BARCELONINS,
DICTA L’ÍNCLIT CARNESTOLTES
MENTRE ESPERA LES ABSOLTES

Ara que toquen campanes
tristes a la Catedral,
i sento veus inhumanes

que conspiren per fer mal.
Ara que s’esmuny la vida
pel trau que m’han fet, fatal.

S’ha acabat la meva gesta.
Ja podeu guarnir el taüt:
el vull blanc com la congesta

i tot folrat de vellut,
que sóc rei de la Innocència
i més bo que un ànec mut.

Jo que era tot goig i esma,
ja no sóc sinó lament.
Sóc una ombra de desesma

i perdo el seny i la ment:
que prengui nota el notari,
que li dicto testament.

Deixo que els polítics l’errin,
però no la gent com cal,
i que els regidors l’esguerrin.

No tinc cor municipal,
sóc anarquista despòtic,
que vol el bé universal.

Mentrestant, feu disbarats
al jardí de la Carn Tendra
i, si pot ser, enamorats.

Que vindran dies de cendra.
I quan arribi el barquer,
ni records tindreu per vendre.

Vida, doncs, vida i deler:
La resta és literatura.
Qui res no deu, res no té.

Narcís Comadira

Deixa un comentari