Vaig saber de Jaume Cabré arrel d’un programa de radio. Essent com és un melòman reconegut, l’havien convidat a Catalunya Música per conversar sobre els seus gustos musicals i la seva obra literària. Escoltar les opinions musicals de persones, que sense ser-ne professionals, s’hi sentin lligats, sol ser molt interessant. Comparar els seus gustos musicals amb els propis i adonar-se que hi ha punts de contacte ajuda a la
proximitat. En termes de xarxes socials hauria de dir que el vaig “afegir “ als meus amics, llàstima que les xarxes no em sedueixen!  Fruit d’aquella trobada casual vaig afanyar-me a llegir “L’ombra de l’Eunuc” i mentiria si digués que vaig hi trobar el que esperava. Ell llibre va quedar a la prestatgeria en espera d’una futura
relectura.

El curs passat en Jaume Cabré va tenir lagentilesa d’acceptar la nostra invitació i va venir al Valldemossa per parlar de “Les Veus del Pamano”. Va ser una conversa molt cordial i aclaridora. En privat li vaig parlar del meu interès per L’Ombra de l’Eunuc, i les meves dificultats per relacionar-lo amb el concert de violí d’Alban Berg més enllà del que és clarament evident. Les meves preguntes varen tenir la millor resposta que hagués pogut imaginar. Un monogràfic anomenat L’Àngel i l’Eunuc: es tracta d’un estudi comparatiu entre la novel·la i el concert, treball de fi de carrera elaborat per Albada Olaya Tubau el 2007.

Disposar d’aquest material ha estat un luxe que m’ha permès fer  una lectura tutelada d’ambdues obres. És meravellós i sorprenent comprovar com una obra d’art, pot deixar-nos indiferent ara i commoure’ns anys més tard. Definitivament L’Ombra de l’Eunuc m’ha sorprès i emocionat. M’ha permès recordar la meva època d’estudiant amb una universitat polititzada, gens didàctica i poc professional. M’ha permès reflexionar sobre l’art, l’artista i l’espectador i també sobre la nissaga, la família i l’individu. Si l’hagués de definir amb una sola paraula escolliria “extinció”.

De les múltiples portades de les diferents edicions, he escollit la vista de la casa, penso que, al final, com la música, és l’únic que perdura!

Em queda però un interrogant: En Miguel Gensana Eunuc, és la Manon Gropius Engels?

Sovint els lectors no som conscient del treball científic que hi ha darrera d’una creació literària.

Infinites gràcies, Sr Cabré!!!