Aquest és el títol d’un llibre fantàstic que ens ha fet gaudir i riure molt. Recull les descripcions imaginatives que han fet un grup d’alumnes de dotze i tretze anys a partir dels monstres que el seu professor de Dibuix anava fent i portant a classe. No puc deixar de recollir en aquest espai alguns trocets del llibre.

La presentació d’en Juanolo, el professor dibuixant, diu:

En JuanolO va néixer al planeta Terra fa mooolts més anys que els lectors dels seus llibres. Té un sol cap, quatre ulls i dues mans. El cap el fa servir per pensar tonteries, una de les mans la fa servir per fer gargots amb un llapis i l’altre per menjar paella amb una forquilla, cosa que li encanta. Fins ara té publicats 13 llibres i amb aquest que tens a les mans 14. Actualment treballa de professor de Dibuix en un institut i quan els seus 3 fills el deixen una estona tranquil, escriu, dibuixa i cuina espaguetis a la carbonara.

COLORDRAPÍN

El Colordrapín és un ninot que té sentiments com una persona. Quan algun altre ninot l’ataca, ell es defensa canviant de color i així es camufla. Menja peixos de riu i li agrada fer una migdiada de quatre hores com a mínim. Es medica cada dia, perquè si no es tornaria boig amb tants colors. (Jonathan – 12 anys)

I al final dues sorpreses:

• dos monstres perquè els hi poseu nom i expliqueu la seva vida
• Un creatiu relat final “Quan els monstres ens visiten” de Carlos Rull, professor de Llengua Castellana i Literatura en el què els monstres descrits prenen vida.

A la contraportada  coneixem el procés que ha portat a la publicació del llibre. Hi diu:

Aquest llibre, com tantes d’altres coses a la vida, és fruit d’una casualitat. La cosa va anar així: Un dia normal fent una classe normal, se’m va acudir agafar un dels meus bolígrafs i fer un petit monstre en un full en blanc, quan de sobte, es va apropar un dels meus alumnes per veure què estava fent i tot mirant el dibuix em va preguntar:

– I qui és aquest?

– No ho sé – li vaig respondre – Digue’m-ho tu. Te’l deixo que te l’emportis a casa i demà m’ho expliques.

A l’endemà em va portar el monstre amb una història fantàstica sobre ell: què feia, on vivia, què menjava, quants anys tenia… Em va semblar un text tan divertit que vaig pensar que potser si ho proposava a tota la classe s’engrescarien amb el joc. Cada setmana portava algun monstre més i cada text que escrivien era tant o més bo que l’anterior. Vàrem anar jo dibuixant i ells escrivint sobre monstres quan va arribar un moment que em vaig adonar que allò que havia començat com un joc a l’aula s’havia convertit en… “MOoonstres! Què hem de fer!, de vegades aquestes coses passen.   (Juanolo)

Fantàstics mestres i encantadors alumnes! Felicitats! Com diu @olmillos y altres companys al twitter: una altra escola és possible.