Mentre faig fúting tranquil-lament per la riba del riu Charles, m’avança un grup de noies que deuen ser alumnes de primer a Harvard. La majoria són menudes i primes, van amb jerseis de color grana amb el logo de la universitat i porten els cabells rossos i recollits en una cua. Corren com si tallessin el vent mentre escolten música en Ipod nous de trinca. Irradien competència i agressivitat. Deuen estar acostumades a avançar a tothom i que no les avançi ningú. Totes semblen llestes, sanes, encantadores, serioses i plenes de confiança. Per la manera com corren, és clar que no estan fetes per córrer llargues distancies. Són les típiques corredores de mitja distància. Fan unes gambades llarges i uns salts enèrgics. No sabrien conformar-se a correr tranquil-lament, contemplant el paisatge.
No és que en vulgui presumir, però si em comparo amb elles m’adono que estic molt acostumat a perdre. Sé que al mon hi ha una pila de coses que no podré aconseguir i una pila de gent a qui no podré superar faci el que faci. Aquestes noies, en canvi, encara no coneixen aquest dolor.

– De què parlo quan parlo de córrer (Haruki Murakami)