GLOSSARI CARTESIÀ

 

– EVIDÈNCIA: és la manera en que la veritat es manifesta a l´esperit (pensament) en el moment en que aquest l´entén com a veritat; és doncs el caràcter propi del coneixement vertader. Allò evident es manifesta de manera immediata al pensament, amb la qual cosa l´acte del coneixement que permet captar allò evident ha de ser simple i immediat. Aquest acte del coneixement és la intuïció. L´evidència s´oposa a la conjectura. No hi ha lloc per al dubte en tot allò que representa evidència.

 

– ANÀLISI: métode invocat com a segon precepte, i imprescindible per a dur a terme el tercer (la síntesi), per tal de conduir amb ordre els pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer. Suposa una reducció dels problemes més complexos a idees més simples i, per tant, més fàcil de veure la seva claredat i distinció.

 

– SÍNTESI: després de l´anàlisi, cal anar ascendint mica en mica, fins arribar al coneixement dels objectes més compostos i complexos. Aquest precepte exigeix l´ordre que representa l´essència mateixa del mètode. “El mètode consisteix en disposar en ordre aquelles coses cap a les quals s´ha de dirigir la mirada de la ment amb la finalitat de descobrir alguna veritat”. “L´análisi mostra el vertader camí pel qual una cosa ha estat metòdicament construida, i manifesta com els efectes depenen de les causes; així si el lector segueix el camí, i es fixa bé en tot detall, entendrà la cosa així demostrada tan perfectament, i la farà seva”. És, doncs, la via de la deducció.

 

– ENUMERACIÓ: és el quart precepte. Consisteix en fer un recompte o comprovació tant del segon com del tercer precepte. És una mena de revisió general per tal de no ometre res. Serveix per a extendre l´evidència de la intuïció a la deducció.

 

– DEDUCCIÓ: és una operació a través de la qual entenem totes les coses que són conseqüència necessària d´altres ja conegudes com a certeses. És una cadena ordenada d´evidències que parteix de les idees clares i distintes per a arribar al coneixement d´allò més complex, amb la mateixa claredat i distinció dels principis del quals s´ha partit. Es parteix, per tant de les naturaleses més simples, que són també les més absolutes i independents, per tal d´arribar a les relatives o dependents de les absolutes, que no es poden obtenir de forma immediata per intuïció.

 

– CERTESA: seguretat del pensament de posseir la veritat. Adhesió ferma i completa a allò que sembla ser la veritat, per motius d´ordre intel.lectual. Absència total del més mínim dubte a l´hora d´establir un coneixement com a vertader.

 

– CLAREDAT: forma part del criteri de veritat establert per Descartes al primer precepte (l´evidència). És una nota o característica de les idees o naturaleses simples, vertaderes en sí mateixes, i obtingudes mitjançant la intuició. És el coneixement que està present i manifest en un pensament o esperit atent. La impressió que produeix una idea, el contingut de la qual està immediatament present en l´enteniment és una idea clara. La nítida presència d´un coneixement en la ment.

 

– DISTINCIÓ: és el fet de trobar un coneixement en la ment de manera totalment i perfectament singularitzat, és a dir, separat de tota la resta, sense contenir res que pertanyi a cap altre coneixement. És una idea separada de totes les altres i definida en sí mateixa en relació amb les altres. Aquesta s´obté portant la claredat fins al límit màxim, eliminant tot el que conté d´obscur.

 

– DUBTE: estat de l´esperit que deixa en suspens el judici. Els escèptics al afirmar la impossibilitat de distingir el vertader del fals mantenen un dubte radical i universal. No obstant això, Descartes proposa un DUBTE METÒDIC, provisional, ja que pretén assolir la veritat. Aquest dubte cartesià està caracteritzat per un radicalisme que no admet terme mig entre la veritat i la falsedat, i és també universal; a més té un caràcter racional, donada la presència de motius per dubtar; i té un caràcter voluntari, és a dir el dubte s´estableix en una decisió de dubtar.

 

– INTUÏCIÓ: Descartes entén per intuïció “no el testimoni fluctuant dels sentits, o el judici falaç d´una imaginació que compon mal, sinó la concepció d´una ment pura i atenta tan fàcil, clara i distinta, que en absolut queda cap dubte sobre allò que entenem; o el que és el mateix, la concepció no dubtosa d´una ment pura i atenta, que neix de la sola llum de la raó i que, per ser més simple és més certa que la mateixa deducció” (Regles, III). Les propietats essencials de la intuïció són: la intuïció és un acte del pensament pur, en oposició a la percepció sensible; és infalible, en la medida en que és més simple que la deducció; s´aplica a tot acte simple del pensament. Descartes la defineix com una mena de llum natural, que presenta evidència (idees clares i distintes).