-Hola avi!
-Hola nois! Com esteu!
-Bé, avi. I tu?
-Jo també.
-Avi, podem esmorzar?
-Oi tant! Ara que hi penso m’acabo de recordar d’una història que em va passar a mi i als meus col·legues de la infància.
-Sí, avi! Explica’ns una història de la teva infància! Son molt interessants!
-D’acord, d’acord.
Un dia, quan estava esmorzant amb els amics, de sobte va sonar el timbre. Vam obrir la porta i ens vam trobar amb una nota. Posava:
Hola. Em dic Sr. X. M’han dit que vosaltres sou una penya que us dediqueu a far descobriments i aquestes coses. Tinc un problema molt greu: fa uns dies, quan jo era tranquil al sofà de casa meva, una persona va entrar a casa meva. Va intentar matar-me però per sort vaig escapar. No sé a què vindria però des d’aquell dia estic espantat. M’han anat passant coses des d’aquell moment i per això us envio aquesta nota. Si us plau, veniu a casa meva. El carrer és Sta. Maria dels vents.
Algú havia ratllat el carrer i no sabíem per on anar. Vam buscar per la guia telefònica, a la lletra X, el nom de Sr. X. Vam trobar una persona que es deia Sr. Xavier, un altre que es deia Sra. Xènia però no vam trobar cap senyor X.
Vam pensar que era una abreviació i per això vam anar a preguntar a la gent del carrer. Un home alt, gros i que vestia de forma estranya ens va dir que coneixia l’abreviació de l’home de la peixateria de l’altre punta del barri. Vam anar a la peixateria. Ens va resultar estrany que un Dimarts al migdia estigués tancada. Vam veure una velleta asseguda al porxo de la peixateria i li vam preguntar:
– Perdoni, senyora, coneix a l’home de la peixateria?
– Sí, sí que el conec -ens va dir la velleta- és un amic del meu nét.
– I on viu el seu nét?
– En aquest pisos d’aquí al davant. El numero 33, escala C, 6è primera.
– D’acord, moltes gràcies.
Ens en vam anar cap el pis i vam trucar a la porta. Ens va obrir una senyora alta i molt maca. Amb el seu permís vam passar.
Ens va dir que el seu marit estava treballant i que si el volien veure volguéssim a les 5 de la tarda.
Aleshores ens vam anar tots a les cases que ens corresponien.
A les 5 vam tornar a quedar. Vam anar a casa del nét de la velleta. Ens va tornar a obrir la seva dona.
– Hola. Bona tarda.
– Hola nois. Passeu. El meu marit esta dinant.
Estava menjant uns espaguetis a la carbonara amb unes croquetes de pernil que feien molt bona pinta.
– Bon dia senyor…
– Pompeu, senyor Pompeu.- Ens va dir amb un to una mica desagradable.
– Senyor Pompeu, coneix el senyor X?
– Sí, sí que el conec. Fa temps que no ens veiem.
– I ens pots dir la direcció del carrer i la de casa seva?
– Sí. El carrer es diu santa Maria dels vents.
– Gràcies, moltes gràcies senyor Pompeu.
– De res, nois.
Vam anar a buscar el carrer santa Maria dels vents. Era un carrer solitari, molt brut i sense cotxes. Vam anar a picar a casa seva. No ens va obrir ningú i amb la ajuda d’una navalla vam obrir la porta de la entrada.
El pis estava molt brut. Nomes entrar ja vam veure unes petjades d’unes botes de muntanya. Les vam seguir. Arribaven fins una porta situada a l’altra punta del pis. Vam obrir la porta i vam veure un senyor lligat amb unes cordes i la boca la tenia tapada amb cinta adhesiva.
El vam deslligar i ens va dir que ell era el senyor X. Ens ho va explicar tot. Nosaltres li vam dir que anés a denunciar-ho però ell, de la por que tenia, no s’atrevia ni a sortir de l’habitació. Li vam dir que ell es quedés a casa mentre nosaltres anàvem a la policia. Quan ja estàvem a baix, vam veure una furgoneta negra parada davant de casa. Nosaltres no li vam fer gaire cas però vam veure que un senyor armat amb una pistola que anava cap a casa del senyor X i el vam seguir. Vam veure com obria la porta amb un filferro i una navalla.
– Això no només passa a les pelis, sabeu?
– Sí, avi, però continua!
– D’acord, d’acord.
Com us anava dient l’home aquell va obrir la porta i va entrar sense fer soroll. Nosaltres, per precaució, no vam entrar. Vam sentir com l’home agafava una cosa pesada. Vam veure com s’apropava i vam anar corrents cap avall. Vam esperar allà. De sobte la furgoneta va arrencar i va donar la volta a la casa. Nosaltres la vam seguir. La furgoneta es va posar en un carreró que hi havia a prop . L’home que era al pis del senyor X estava avall. Portava el senyor X en un sac. El senyor X es movia molt. Nosaltres va decidir anar cap allà. Mentre un s’amagava els altres anàvem a distreure’ls. Era l’única manera de treure d’allà el senyor X. El noi que es va amagar va treure la gasolina i després va agafar el telèfon i va trucar a la policia. Els va explicar tot el que havia passat. Al cap de dos minuts ja eren allà.
Els van detenir. Nosaltres li vam dir al senyor X que no el perseguien a ell per matar-lo sinó perquè buscaven una cosa valuosa que tenia a casa. Ell tenia una pedra de 1 milió de euros. I …
– Nens, a esmorzar!!
– Correu. Aneu a esmorzar amb l’àvia.
– Adéu avi. Ja ens explicaràs el final de la historia.
– Sí, sí, tranquils però va, aneu!.
– Adéu avi!!
– Adéu, nois, adéu!
Sempre els enredo amb les històries que els explico. No se com s’ho creuen.