Marxa enrera (el text de la Irene)

MARXA ENRERA

Jo, en Fredie, era una agulla de rellotge petita, normal i corrent. Cada dia visitava al número dotze, l’u, el dos, i així successivament fins l’endemà.

Recorria les hores sense saber el temps que hi dedicava, perquè amb  el meu amic Sim (l’agulla gran) jugàvem a fet i amagar. En Sim començava a comptar al numero dotze i qui arribava primer a l’u, guanyava la partida. Efectivament: jo era el campió.

Però un dia vaig trobar a faltar algú.

En Sim ja no hi era!!!!

Vaig passar tot un dia sense en Sim. Ja no servia de res donar voltes i voltes sense que el temps canviés.

Al dia següent va aparèixer un individu nou. Era en Nico. Tenia la cara prima, i allargada (se’l veia trist) i no tenia cara de gaires amics.

Però en aquell individu hi havia una cosa que no rutllava…..

Anava marxa enrere!!!!!

Me’l vaig mirar sorprès:

-Escolta –vaig dir una mica atemorit-  tu, tu, tu,no vas una mica …. vull dir que…

De cop em va interrompre i em va dir:

-Que vaig marxa enrere?

-Sí!

En aquell moment va començar un enfrontament en tota regla.

Va posar una cara com si li hagués fet alguna cosa horrorosa (potser l’havia ofès).

Jo, confós per la situació, em vaig posar a córrer cap a les dotze de la nit.

No dormia ni menjava, només em limitava a no trobar-me cara cara amb en

Nico.

No solíem  parlar entre les 12 i les 5 perquè ell feia la seva migdiada. Fins que va passar una cosa molt rara:

Devia ser que tenia algun problema durant la seva fabricació MADE IN XINA, o simplement un mal comportament de petit: “no ho sé però penso esbrinar-ho” -vaig pensar.

M’hi vaig acostar i li vaig dir:

-Escolta, a tu no et passa alguna cosa a l’hora de fer la teva feina ?

Ell va contestar de seguida.

-Doncs ara que ho preguntes sí. T’explico: ara fa un temps quan encara no hi havia persones a qui demanar ajuda, un home baixet i molt entremaliat em va tirar al terra i em vaig trencar i em va enganxar amb cel·lo i em vaig convertir en una agulla marxa enrere; el meu amo em va retornar a la  botiga. Llavors va ser quan em van comprar els teus amos i segurament quan se n’adonin em rebutjaran com els anteriors.

De seguida vaig entendre el seu patiment  tant intens.

No era la seva cara, no era el seu malhumor, no era res d’això: era el fet de ser rebutjat per una persona i el pensar que un altre faria la seva feina tard o d’hora.

Va abaixar el cap i va continuar amb la seva marxa enrera.