He descobert N
ikos Kazantzakis de forma, diríem, casual, traient pols a la biblioteca de casa meva. Tinc gairebé tots els llibres de la MOLU (Millors Obres de la Literatura Universal, Eds. 62), aquella col·lecció hereditària de la MOLU que es va congriar a la dècada dels anys 80 del segle passat, amb la voluntat de donar a conèixer obres d’autors forans traduïts al català, i que fou dirigida per Joaquim Molas, amb l’assessorament de Josep M. Castellet i Pere Gimferrer. Molts dels autors presents en aquesta col·lecció em són totalment desconeguts, no m’havia atrevit mai a llegir-los (confesso el pecat, encara no he llegit prou!), i Kazantzakis és un dels que es troben a la llista. I haig de dir que m’ha sorprès enormement la lectura de Alexis Zorbàs (1946), traduïda al català l’any 1965 per Jaume Berenguer i Amenós. Aquesta lectura ve molt a tomb ara perquè Club Editor va publicar, el 2018, El Crist de nou crucificat, una novel·la fortament ressenyada que ha posat Kazantzakis entre els autors més rellevants de la literatura del segle XX. Cal, doncs, fer esment de la vàlua de la seva narrativa ara que tenim l’oportunitat de llegir-ne traduccions recents i no tan recents com la que us ressenyo avui aquí.
Alexis Zorbàs és un cant a la vida, a l’amistat, al sentir del nostre cor al llarg de la nostra existència però, sobretot, en la nostra maduresa i com a reflexió a la vellesa futura. És un llibre profundament reflexiu, ple de meditacions que t’enlluernen per la simplicitat amb què hi apareixen, gairebé sempre a través dels diàlegs entre el narrador principal, el “patró” (el mateix autor, un jove d’uns quaranta anys) i aquest personatge singular que encapçala el títol, més gran, ratllant la jubilació, que ha fet canviar la percepció del món del narrador en primera persona des del primer moment que el va conèixer. El patró es relaciona amb Zorbàs quan el contracta per a capitanejar les obres de la mina de lignit que vol explotar a l’illa de Creta i és arran d’aquesta relació que s’hi estableix un vincle entranyable i significatiu entre tots dos. Així, el text mostra l’essència dels dos personatges, el patró i Zorbàs. Se centra en els petits detalls que van conformant la seva vida diària per ensenyar-nos a comprendre els aspectes fonamentals de l’existència, d’una forma intensa, colpidora, però alhora amb la mirada fresca, innocent, a voltes infantil, però tremendament vital i sàvia, del personatge principal, Zorbàs. Per a Zorbàs, el més simple és el més bell de la vida: una bona conversa després d’hores de feina a la mina, un àpat ben acompanyat d’un bon vi, una bella cançó tocada amb el santuri i ballada abraçat als braços del teu amic a tocar de mar i el sospir d’una dona que t’espera ansiosa. D’edat avançada, aquest home és el símbol del carpe diem etern, no coneix aturador pel que fa a cantar la vida perquè cal gaudir-la al màxim abans que sigui massa tard. Malgrat sembli simplista i primari en alguns aspectes –a l’igual que els habitants del poble o els frares del monestir amb qui han de pactar les obres de construcció del telefèric que transportarà el lignit- ell coneix la veritat per ser feliç, molt més que el patró que és escriptor i la busca als llibres, perquè aquesta veritat és en la bellesa de què ens hem d’amarar per capir-la. És en la senzillesa del poble i en els vells costums de la tradició on l’autor hi bolca el seu interès per arrelar-nos encara més a la nostra espècie com a poble i ho aconseguirà mostrant la vida senzilla de les gents, les decepcions a què ens veiem abocats massa sovint els éssers humans com a part del nostre aprenentatge així com també a les il·lusions que ens acompanyen inexorablement fins a la fi dels nostres dies. L’Hortènsia i la Vídua exemplifiquen molt bé aquest últim aspecte del relat dels nostres personatges. La visió un pèl quixotesca de la dona també sorprèn en aquest text i ens aboca a valorar-la, si més no, molt més del que queda plasmat directament a l’obra. Diria que la intenció de Kazantzakis no era ridiculitzar la figura de la dona, ans al contrari: posar-la al capdavant de les coses importants a la vida malgrat la visió masclista que es desprèn en alguns episodis.
En conclusió, Alexis Zorbàs és una lectura que arriba al fons de l’ànima, un text que colpeix per la bellesa del seu ritme i del seu lèxic, per la documentada aportació de detalls de la Grècia viscuda per l’autor que et transporta a uns espais llunyans i en certa manera calmats per a oblidar-te de la quotidianitat del moment de confinament que vivim. El lector rep la història com si d’una confessió es tractés, les cartes d’un altre amic del patró que és lluny arriben amb la força de l’onatge que les transporta i t’ubiquen en un món passat però que encara és prou present. Per als qui hem conegut un món fora de les noves tecnologies, aquest llibre és un retorn a quelcom millor: a alguns dels moments del nostre passat on hi apareixen, semblants, algunes de les escenes o costums retratats per l’autor, el record dels objectes presents en la seva quotidianitat com a part d’una altra època i que conformen la saviesa popular d’un temps desaparegut però proper que perviu en el teu interior.
