Benvolguts companys,
sovint els alumnes que entren a l’aula ordinària no estan en disposició de fer-ho, no tenen un nivell de llengua “general” prou establert per vehicular missatges més especialitzats, i aquest és un greu impediment per arribar a integrar-se en el grup-classe i en la comunitat escolar en general. Sembla com si, un cop surten de l’aula d’acollida, ja estiguin preparats per afrontar l’aprenentatge de totes les matèries tot sols quan, en realitat, aquests alumnes necessiten d’un suport lingüístic molt més gran encara, si volem que reïxin en els seus objectius acadèmics. És per aquest motiu que us convido a llegir -i estudiar una mica- l’article Aprendre a parlar ciències en la immersió: implicacions en les altres matèries, de Bernard Laplante, expert en l’aprenentatge de L2 a través de les diverses matèries del currículum escolar.
El projecte de Laplante sembla força ambiciós si és d’aplicació aquí perquè en el col·lectiu d’alumnes de secundària persisteixen els problemes a l’hora d’entendre conceptes, a l’hora d’expressar oralment o per escrit idees molt bàsiques del món que ens envolta, i no només entre l’alumnat estranger sinó en general, i això vol dir que és necessari “parlar” més, i més profundament, en totes les matèries, i fer-ho des de l’educació infantil i primària, treballant l’argumentació, l’establiment d’hipòtesis de treball i l’arribada a unes certes conclusions, en la llengua vehicular de l’ensenyament però també en les altres llengües que són presents al nostre centre.
L’article de Bernard Laplante m’agrada perquè ofereix situacions pràctiques i que poden servir com a model als diferents especialistes docents del instituts de secundària, i m’agrada perquè deixa de banda aquesta idea que la llengua només l’ensenyem els filòlegs que per això hi som. No sé si serà fàcil estendre aquesta idea entre aquells docents que no són especialistes en llengües, però ara que està tan de moda treure’s un B2 per a alguns idiomes estrangers potser seria bona idea pensar en reciclar el coneixement de les llengües usades a l’aula, alhora que també seria interessant conèixer una mica més la llengua dels parlants que ens arriben: no és només el nouvingut qui s’hi ha d’adaptar a aquest nou entorn, nosaltres també podem veure els vincles que ens uneixen a ells. La proposta que ofereix Laplante, doncs, és molt més innovadora del que es pot veure a simple vista perquè aposta per un ensenyament proactiu que desbanca antigues maneres d’ensenyar i que encara persisteixen a l’educació secundària.
Pel que fa a possibles maneres d’aplicar aquest ensenyament proactiu i aquest ús de la llengua en consonància amb la matèria d’estudi, jo triaria l’ús d’imatges i de mapes conceptuals elaborats a partir d’aquestes imatges per simplificar el tema a tractar entre els alumnes amb necessitats específiques, partint, per exemple, de paraules clau, de l’ús de mitjans audiovisuals, de murals, fins i tot, amb la traducció al seu idioma com ja es fa en alguns assignatures… Tots sabem que l’ajuda d’un acompanyant que parla la mateixa llengua és molt útil, tot i que a mida que l’alumne es va adaptant al nostre sistema educatiu i va coneixent la llengua és bo canviar aquesta parella per una altra d’autòctona, aprofitem-la, doncs! Tota ajuda és poca i, sobretot, crec molt necessària la implicació de tot el claustre en l’elaboració de materials i recursos d’adaptació del currículum a aquestes noves necessitats i no deixar-ho tant per als responsables de les aules d’acollida, la tasca és de tots, tot i que en breu us deixaré anar per aquí algunes pautes per a l’elaboració d’aquests materials que, de ben segur, us seran molt úitls.
