LA FILLA ESBORRADA, DE MARGARIDA ARITZETA.

En un post anterior meu d’aquest blog, vaig escriure sobre L’amant xines (2015) de Margarida Aritzeta, i constatava la dificultat de presentar i donar raons d’aquella novel·la perquè l’Aritzeta per a mi no és qualsevol cosa. Ara, en haver llegit La filla esborrada, aquestes paraules se’m queden curtes. No intentaré pas fer una ressenya en tota regla, perquè podeu trobar-ne una escrita per l’Anna Maria Villalonga que em sembla fantàstica. En aquest escrit només vull referir-me a algunes qüestions que m’han semblat cabdals per motivar-ne la lectura i que poden animar-vos a conèixer una mica més l’autora.

En primer lloc vull referir-me a l’edició on podeu llegir el text, Capitol Books (la web de l’editorial ofereix unes pàgines de mostra, així que podeu començar la lectura aquí). Em sembla una edició bellíssima, un llibre amb paper de qualitat, gruixudet, i amb caràcters prou grans per facilitar la lectura a aquelles persones amb dificultats lectores o de visió.  A més a més, la portada és molt il·lustrativa del que trobareu entre les pàgines del llibre: ens mostra la fesomia d’una dona que molt bé pot ser la nostra protagonista, la Laura, o qualsevol de les dones de la col·lectivitat de dones representatives del moment històric que l’autora vol mostrar, la immediata postguerra espanyola (1945-1946) coneguda a través d’un moment més actual, l’any 1992. Unes dones que varen ser “esborrades” per haver assumit riscos, compromisos o obligacions no gens acceptats per la tradició familiar o hegemònica del moment. El paper que l’Aritzeta concedeix a totes les dones d’aquesta novel·la té una importància cabdal, no només pel que fa al fil argumental d’allò que ens explica sinó, i molt més significatiu encara, per les dades i conseqüències apuntades de la nostra història més recent i és així com l’Aritzeta no només dissenya una història que molt bé podríem considerar ficció, sinó que, a més, incorpora elements presos de la realitat que ella coneix molt bé i que ens explica al final del llibre, a l’Epíleg amb què conclou el text. Per tant, tenim, com en obres anteriors però no desenvolupat expressament perquè no és allò que li interessa en primera instància, un component històric rellevant que es vol “silenciar” però que emergeix entre els silencis de la narració i  que lliga realitat i ficció amb una voluntat de conservar i difondre la nostra memòria històrica un cop més.

Aixi, doncs, dèiem fa un moment que les dones ocupen un paper molt important en aquesta obra i, tant és així que, temes com la descoberta de la nostra vertadera identitat, la mentida, la mort, el dolor, la família i el paper que ens hi toca exercir, la ingenuïtat de la primera joventut, la fugida de la llar familiar, la maternitat, la submissió a unes tradicions establertes o l’assumpció del risc a la recerca d’una vida millor, els ideals polítics i la llibertat, la justícia; la descoberta de l’amor,  pactat  o no, el sexe i l’amor prohibit, el paper de l’home en la societat, el proscrit, la condició dels maquis, la devoció a Dèu, la diferenciació de classes socials, la possibilitat d’esdevenir únic, diferent, a través de l’aprenentatge musical i de les dots pel cant en una dona…, entre molts d’altres, prefiguren tot un seguit d’elements que fan de l’obra una perfecta partitura d’interessos diversos que condicionen una lectura amanyagada d’una deliciosa amalgama de contrastos, embolcallats per la música que acarona la lletra tot al llarg de les dues-centes vuitanta pàgines de què consta el text. Amb múltiples referents musicals i literaris, Aritzeta ens ensenya, i molt, en aquest llibre, però el que més bellament sap fer és utilitzar la llengua amb una delicadesa i subtilesa que enamoren, transportant-nos com d’una cançó de bressol es tractés pels terrenys rurals que ella coneix tan bé i que descriu amb una riquesa lèxica inqüestionable. No podem deixar d’esmentar, també, la innocència, no només infantil, d’alguns dels seus personatges,  un tret molt característic de la societat de l’època de la postguerra que ella vol constatar com a deix que cal abandonar per ser fidels a una condició humana en creixement,  intel·l3ctual i humà, i que anirà evolucionant en la psicologia d’alguns dels seus  personatges, així com en el leitmotiv de la novel·la, l’Erlkönig (El rei dels verns) amb què juga amb nosaltres. En suma, un intent, segurament, de no oblidar els nostres orígens, els nostres somnis i les nostres culpes. Beneïda lectura!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=P1AWdDVNYsI[/youtube]