Ja  fa  gairebé  un  segle, a  l’Arnold  Gessel,  un  científic  pioner  de Yale, va  pensar  en  establir  una  teoria  sobre  les  normes  del  desenvolupament  humà.

Gesell  creia  que el  desenvolupament  motor  era  una  qüestió  de maduresa  neuromuscular.  les habilitats motrius  es  desenvolupaven  a  mesura que  el  cervell madurava.

La  conseqüència  esperada  d’aquesta  hipòtesi era.  tots els nens han  de  passar  per  la mateixa  sèrie  d’etapes  del  desenvolupament,  en  el  mateix  ordr i  en èpoques  aproximades.

Malgrat  això,  el  mateix  Gesell sabia que  aquelles  normes  no  eren  inamovibles;  se  n’adonà  que  les  “normes  s’incompleixen  fàcilment si  s’atribueixen  amb  massa  rigidesa”.

Però aquesta teoria  resultava  atractiva perquè  proporcionava  als  pares,  pediatres  i  professionals  de  l’educació unes  directrius  clares  que  assumien  unes  perspectives per  assolir: si  un  bebé  no seguia  el  camí  marcat per  a les habilitats  motrius, la  lectura  i  el  llenguatge,  es  desveiaria  d’un  curs  futur  regularitzat.

Però  la  teoria  de  la  maduració  neuromuscular resultà  equivocada.  A partir  de la  dècada  del  anys  60  del  segle  passat alguns  psicòlegs van  dur  a  terme investigacions  etnogràfiques en  diferents  cultures  que  determinaven  que  bebés  de  tot  el  món recorren  les  etapes  del  deenvolupament  de  manera  més  ràpida o  més  lenta segons  el  medi  que  l’envolta,  la  seva  personalitat,  el  sistema  nerviós i  llurs  limitacions.

Quan  totes  aquestes  variables  interactuen, s’obté  una  gran  quantitat  de resultats  diferents.

Per  sort, s’evidencia  una  amplia  plasticitat  del  desnvolupament  humà.

La  normativitat produeix ansietat  i  redueix les  espectatives de les  grans possibilitats  de la  infància.

Adaptat  d’un  article  de  Nicholas  Day,  extret de  DIARIO MÉDICO,  diluns  10  de maig  de 2010.