Category Archives: Articles

Parlem d’expressivitat motriu

En referència al concepte d’expressivitat motriu en Bernard Aucouturier, en parla de: Es la manera de ser i estar que cada infant, manifesta el plaer de ser ell mateix, de construir-se de forma autònoma i de manifestar el plaer de descobrir i de conèixer el món que l’envolta.*[i]

“Manera única, original i individual de ser, d’estar en
l’espai, com a conseqüència del funcionament psíquic de l’infant. Expressió de
la nostra història profunda, lligada a les nostres pulsions d’aferrament i de
domini a través del cos, de l’espai, del temps, manifestats aquí i ara”*[ii]

Podem parlar de l’expressivitat motriu com una construcció
del psicomotricista a partir d’una comprensió teòrica que permet entendre,
comprendre la forma en que cada infant resolt els conflictes inconscients, a
través de les relacions amb les persones i els mon que l’envolta per poder
viure el plaer de ser ell mateix.

El plaer de ser un mateix anima el sentiment de llibertat. Es
a dir poder arribar el més lluny possible en la realització d’un mateix ( en la
seva construcció), de sentir-se bé en la relació amb els altres, ja que la
llibertat i la relació es troba en el compartir.

Segons Aucouturier, existeixen tres nivells d’expressivitat
motriu, a través de la qual els infants expressen i projecten la seva història
profunda:


1-SENSACIONS INTERNES DEL COS:  lligades al sistema
laberíntic, depenent d’ell les sensacions d’equilibri. L’infant viu aquestes
sensacions des del període prenatal apareixent al llarg de tota la vida
associades a determinades experiències motrius com:

El pler de pressionar: sensacions de límit i unitat

El plaer d’empènyer: vinculada a la pulsió de domini, el
desig d’explorar l’espai, a l’experimentació amb el moviment i el distanciament
de la mare. Provoca nombroses vivències internes, empènyer en e l’espai per
aixecar-se, posar-se en peus) i externes, empènyer per relacionar-se amb el mon
exterior, en relació amb els altres, amb els objectes. Simbòlicament empènyer
significa allunyar-se dels altres. Empènyer és actuar, és transformar, base de
la intervenció, de la creació. Empènyer és també allunyar-se, distanciar,
tirar, a vegades per fer mal, per una història de sofriment, per la
impossibilitat d’haver experimentat aquesta experiència amb benestar, amb
plaer. Aquest plaer d’empènyer s’anirà transformant en els jocs de coordinació
i jocs socialitzats, en accions de control sobre l’exterior.

El plaer de la rotació: de girar, del s jocs de balanceig,
vinculats a les primeres sensacions laberíntiques.

El plaer de la caiguda:
que recorda les vivències de ruptura tònica del nen i la nena en la seva
primera infància quan era sostingut en braços, manipulat en l’espai,
experimentant situacions de tensió i distensió tònica. Si la criatura ha viscut
aquestes ruptures tòniques amb seguretat experimentarà gran plaer en el jocs de
caiguda. Per el contrari si ha viscut sensacions desagradables al ser
manipulat, viurà situacions de caiguda amb desplaer.

El plaer postural:
la vivència postural proporciona informació relativa a la ubicació del
cos en l’espai i la modulació tònica necessària per realitzar canvis posturals
a partir del terra i del cos de l’altre.

El pler de l’equilibri: des del naixement fins el primer
any, la criatura prepara la musculatura i estabilitat per poder iniciar la marxa.
Aquestes primeres experiències son presents quan experimenta situacions
d’equilibri i desequilibri. Les vivències de situacions plaents de l’equilibri
l’ajudaran a unificar els dos hemicossos, a tenir major disponibilitat i
harmonia.

El plaer de conquistar l’alçada:
apareix quan l’infant a conquistat la marxa i es sent segur al terra i
en el seus desplaçaments. Ens facilita la ubicació d’objectes com escales, pla
inclinat (rampes), bancs,…

El plaer de la ubicació dels dos
costats del cos:

en es primers moments de la vida del nen/a el sistema nerviós està en plena
mielinització. Es fins aproximadament el tres anys per a que pugui vivenciar la
simetria del seu cos.

El plaer del salt en profunditat: saltar en profunditat significa
perdre les referències cinestèsiques i de recolzament. El nen i la nena podran
realitzar-lo si amb anterioritat han viscut les sensacions
d’equilibri/desequilibri a través del contacte amb el terra, del joc amb els
altres en un ambient segur, amb sensacions agradables respecte al to i al
sistema laberíntic.

El plaer de saltar sobre el dur: es una situació que permet que els
infants experimentin amb gran benestar a en el moviment global, ja que han de
realitzar una forta pressió amb els recolzaments , aquesta acció l’ha de fer
amb tot el cos, amb la unitat corporal.

Situacions de regressió:
generalment representen la recerca de sensacions primàries que poden ser
considerades com una crida d’atenció vers l’altre: “tinc la necessitat de
relacionar-me amb tu, del teu mirall de plaer, per sortir de l’aïllament en
que  em trobo”.

El plaer de caminar i córrer: la marxa implica la conquesta del
món per l’infant, córrer el més ràpid que es pugui, es poder conquistar agafar
els objectes que fins ara no eren a l’abast.


2 EXPERIÈNCIES DE PLAER I DISPLAER,

el segon nivell de l’expressivitat motriu:
imatges i vivències sorgides a partir de la mirada de l’altre:


El plaer d’entrar i sortir,
d’aparèixer i desaparèixer:
tenen el seu origen en l’experiència que
l’infant ha viscut en apartar a l’altre i aproximar-se, d’allunyar i apropar
els objectes com a representació d’aquests apropament i allunyament de l’adult.

Quan l’infant juga
a amargarse, cuit i amagar, busca la mirada de l’altre. Aquests jocs
mostren la dialèctica d’entrar en la mirada de l’altre, desaparèixer i tornar a
entrar en la mirada de l’altre, una dinàmica de joc i de plaer extraordinària
para l’infant i també per l’adult que comparteix amb ell l’experiència.


El plaer d’amagar-se: és atrevir-se a desaparèixer de la mirada de l’altre sense
perdre’s.


El plaer de desordenar: després del desordre ve l’ordre i
per això és necessari que l’infant pugui entrar en aquesta dialèctica que
l’ajuda a organitzar el psiquisme. Dispersar i agrupar objectes, fer i desfer,
ordenar i desordenar, construir i derruir, aparèixer i desaparèixer, ompli i
buidar, son activitats que estan en estreta relació amb el plaer de pensar.


3. APARICIÓ DEL “COMO SI”, aparició del joc simbòlic i
els jocs sociomotrius:


El joc simbòlic: denota la capacitat de l’infant per
posar-se en el lloc d’un l’altre personatge, de deixar de ser ell per ser un
altre. L’infant pot fer aquestes accions perquè ha pres consciència del seu jo
i a pogut diferenciar-se dels altres. Els jocs simbòlics li permeten imitar la
realitat que l’envolta i manifestar-la des de la seva mirada. Li permeten també
compensar les seves necessitats i desitjos i conflictes més personals. A la
vegada li permeten expressar una primera operació intel·lectual, passar de
l’imaginari al simbòlic i del simbòlic a la realitat.


El plaer de pensar: activitats com relatar les seves
vivències, comprendre els contes o narracions que se li expliquen, dibuixar,
construir, modelar. En aquets moment la utilització del llenguatge és
fonamental, posa distància al moviment i les emocions.

Els paràmetres d’observació psicomotrius poden ser el conjunt
d’elements que ens permeten analitzar l’expressivitat motriu.

“PRENDRE CONSCIÈNCIA DE LA IMPORTÀNCIA DEL JOC EN LA
CONSTRUCCIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT DE L’INFANT. OBSERVAR
AQUEST JOC I COMPRENDRE QUÈ ÉS EL QUE S’ESTÀ JUGANT (el sentit), PARTICIPAR
SENSE SER DIRECTIU NI INVASOR I CONTENIR-LO DINS DELS LÍMITS DEL SIMBÒLIC. Es
important pel nen i també per el mestre i encara més per la relació. Aquest joc
corporal, aquest joc psicomotriu és una oportunitat pel mestre, per establir
amb la criatura i amb el grup classe un altre relació; una relació de persona a
persona que no està mediatitzada pel rol pedagògic” (Lapierre, 1990)[iii]

En la sessió de psicomotricitat el mestre no té res per
ensenyar, solament ha d’estar disponible per l’infant, en aquesta relació que
no està mediatitzada per les qüestions pedagògiques i intel·lectuals pren un
caire afectiu que s’articula al voltant de dos temes essencials en la nostra
vida afectiva: l’amor i l’odi.

En aquesta relació, el cos de l’adult adquireix un valor
simbòlic, en el que l’infant projecta les funcions materns i paterns, diem
maternant i estructurant.

La sala, es el lloc per l’expressivitat motriu: metàfora del
cos de la mare:

La sala es un espai simbòlic assegurador i de sosté que
representa el cos de la mare i en la que cada infant pot viure la seva
expressivitat motriu.

Rodolar, girar, caminar, caure, saltar, tocar, cridar,
balancejar-se, destruir, construir, mostrant-se.

“L’INFANT ÉS CONSTRUEIX A SI MATEIX A PARTIR DEL MOVIMENT. EL
SEU DESENVOLUPAMENT VA DE L’ACTE AL PENSAMENT (Wallon 1942), d’allò concret a
l’abstracte, de l’acció a la representació, del cos a la cognició… en tot
procés es va desenvolupant una vida de relacions, d’afectes, d’emocions, de
comunicació.


A.  Montserrat Castellà Pagola


[i]
B. Aucouturier “Los fantasmes de acción y l pràctica psicomotriz” Graó-2004
[ii]
P. Arnaiz, M. Rabadan i I. Vives “La paicomotricidad en la escuela” Aljibe 2001
[iii]
M. Llorca, A. Vega “ Psicomotricidad
y globalización del currículum de educación infantil” Aljibe 1998

“Allò que ells necessiten de nosaltres”

En primer lloc, voldria agrair a l’organització d’aquest acte que pensés en mi per dur a terme aquesta xerrada.

Per a mi representa un nou repte, sóc mestra d’educació infantil, he tingut el privilegi de treballar durant uns anys en l’etapa 0-3, de col·laborar en el disseny i portar a la pràctica el primer espai familiar de l’Ajuntament de Barcelona, “la casa dels colors”, i ara, ja fa uns quants anys, treballo en l’etapa 3-6, entre altres activitats que formen la meva vida professional.

Al pensar en com donar resposta a aquesta demanda i anar preparant la xerrada, vaig intentar definir quina era per a mi la principal finalitat d’aquest acte, així podíem dir que és la de compartir reflexions per aclarir neguits i recuperar els propis recursos, remarcant el paper dels pares com a primers educadors.

Pensava també en com recuperar la confiança per afrontar els reptes que tenim davant, a causa dels importants canvis que s’estan produint en el context familiar i social al llarg dels darrers anys.

Un dels processos que caracteritza aquests canvis socials més recents és la incorporació d’un nivell d’INFORMACIÓ I CONEIXEMENTS espectaculars, totalment inimaginables fa un centenar d’anys.

Aquest fenomen té grans avantatges, com podria ser els de caire tecnològic o científic, i també alguns inconvenients significatius, com ara l’augment de la incertesa, que conjuntament amb altres característiques, fan que cada cop, en paraules d’en Sebastià Serrano, les persones ens sentim més insegures, més solitàries i menys capaces, és a dir, que cada vegada tinguem menys confiança en nosaltres mateixos i en els altres*1

Sembla clar que la incertesa genera inseguretat, que no vol dir por. Vivim en una societat en la que cada vegada tenim o sentim més por a les coses.

La por ens CONGELA, no ens deixa fer un pas endavant i ens impedeix que podem avançar significativament i que qualsevol canvi resulti molt feixuc.

*1 Sebastià Serrano “Comprendre la comunicació” Proa

Recordo que a finals dels 80 i principis del 90 vaig col·laborar amb una investigació dirigida per l’ IMIPAE , una part consistia en detectar les relacions que es donaven en un espai de joc, com ara el parc entre els infants i els adults que assisteixen, bé la relació infant- infants i la que es donava entre els adults…..

Tot això em fa pensar en que hi ha un decalaix, entre les nostres arrels biològiques com éssers vius, molt vinculada als aspectes relacionals i afectius, i els avanços dels que anomenem societat del coneixement.

Sovint no tenim temps per processar els canvis que esdevenen en aquests tipus de món, i la lentitud amb la qual evolucionen les nostres peculiaritats més personals.

Aquest salt explicaria, en certa manera, la inestabilitat personal en la que ens veiem sotmesos, que té clares repercussions en els nostres recursos, com a responsables del benestar dels nostres fills i d’alguna manera es veuen reflectides en la nostra intervenció educativa.

Ens anirem centrant una mica més en les famílies.

El model de família ha canviat i està canviant contínuament.

Entre altres coses, els nous contextos socials han generat canvis importants ens els rols tradicional d’home/dona.

En l’actualitat, conviuen una gran diversitat de model de famílies: monoparentals, reconstituïdes, famílies amb fills únics, amb fills adoptius,… podríem estar parlant una llarga estona sobre aquestes noves estructures familiars. Les famílies canvien perquè els processos socials estan contínuament en moviment. No és millor ni pitjor, simplement és diferent al que teníem abans, simplement diferent.

Us parlo dels models de família perquè, sense entrar en judicis, voldria destacar que és innegable que una família monoparental té conseqüències educatives: una mare o un pare sols no poden fer els dos rols, de mare i pare a la vegada.

Una família reconstituïda té la seva complexitat perquè, a més de negociar la història familiar de la parella, s’ajunten històries de moltes famílies diferents. El fet de posar en marxa una relació entre fills de pares que no són els propis genera tota mena de conflictes.

Les adopcions, des del punt de vista ètic, tenen un valor extraordinari, des del punt de vista relacional, comporten una gran complexitat. Els fills adoptats només són fills dels seus pares biològics, i els pares adoptius mostren una gran generositat, i ens toca a nosaltres com pares acollidors acompanyar el creixement d’aquests infants, si no és així els hi neguem la dignitat, la pertinença a un territori i a una família d’origen.

Recordo una mare de l’escola que en l’entrevista inicial m’explica que és mare adoptiva i la forma que parlava del amor a la seva filla adoptada i com l’explicava a la nena, des de molt petita, que tenia dues mares, una que li va donar la vida, que la portava a la panxa, i l’altra, ella, que la portava en el cor, la mare del cor.

Des de la mirada de les interaccions, podem parlar de famílies molt protectores, de famílies que posen l’accent més en els desitjos que en les necessitats reals.

Aquest tipus de famílies molt protectores es situen molt a sobre de la cura dels infants i generen un alt nivell de dependència; després els nens i les nenes necessiten una lluita constant en el seu procés personal per poder desvincular-se d’aquesta dependència

Us heu fixat algun cop en una família al supermercat? A vegades veiem que, a més de la compra del menjar necessari, es dona un nou conflicte, aquell ou de xocolata que reclamen constantment, i que al final, en aquests tipus de família molt protectores, acostumen a sortir-se’n amb la seva .

Aquest estil familiar mostra manca de confiança en les potencialitats dels nens, sobreprotecció i poca adequació al ritme propi de l’infant.

Els fills actuen per amor i fidelitat als pares.

Un altre tipus de relació es dóna en les famílies autoritàries, a on l’infant ha de fer sempre el que li diuen, veiem criatures que necessiten sempre l’ordre de l’adult per fer, per pensar, per crear, sense aquesta autorització no són.

En altres, com les famílies delegants o famílies intermitents, que durant un temps es proposen mantenir-se en l’acció i en altres moments decauen, el nen no sap com actuar, es troba confós, ja que el que és vàlid per avui, no sap si ho serà demà.

Les formes d’establir les relacions conformen una forma de créixer i educar.

Si reconeixem que vivim en un món complex, que moltes vegades ens sentim sols i insegurs davant la criança dels nostres fills, i entenem que totes les famílies són vàlides, com ens posicionem davant els límits?

El tema dels límits està en boca de tothom i sembla com si els límits no existissin, de fet és així.

Constatem que hi ha una gran dificultat en posar límits, hi ha una gran condescendència a que tot és possible.

En certes ocasions, hi ha famílies que ens han manifestat que els agradaria veure per un foradet com es comporta el seu nen, la seva nena a la classe. Evidentment, no entenem que aquesta manifestació sigui manca de confiança en la mestra, tot el contrari, expressen una necessitat, pel fet de no sortir-se amb una criatura i volem saber com ho han de fer, volen recuperar la confiança en elles mateixes. “Jo no puc amb un sol, no sé com ho feu perquè 25 creguin”, “fa el que li dius?”, ….

Les famílies ens trobem amb dificultats per gestionar els límits i no pot donar-se una bona educació, no pot construir-se una bona vivència de responsabilitat, si no existeixen els límits.

Els límits són els que ajuden a trobar criteris.

Quines actituds ens ajuden a col·locar els límits:

– saber escoltar

– actitud negociadora

– actuar flexiblement davant dels errors dels nostres fills.

– Evitar culpabilitzacions

– Saber esperar

– Confiar en els propis recursos

– Saber demanar ajuda a temps.

Ensenyar a tenir límits vol dir educar les emocions.

. aprendre a conèixer-se un mateix

. a diferenciar-se

. a controlar-se

Quan parlem de límits és fa referència a la capacitat que tenen les persones a reaccionar d’una forma adequada a les exigències de la realitat, poder regular la pròpia conducta i saber tolerar la frustració.

Els nadons no tenen gaire capacitat de tolerar la frustració, ni l’espera. Necessiten satisfer les necessitats corporals i afectives. Segurament hem sentit alguna vegada que si atenem aquesta demanda ràpidament l’estem malcriant; tot el contrari, aquesta resposta amorosa a les seves necessitats li dóna seguretat, es sent estimat i satisfet i pot anar construint relacions més positives amb el món que l’envolta. Aquesta confiança li permetrà poder aprendre de mica en mica a esperar i tolerar la frustració.

A mida que creix, hem d’anar col·locant els límits que li ajudin a sentir-se segur, i així va aprenent a controlar-se, a poder esperar.

Aquest aprenentatge els ajuda a orientar-se, a adaptar-se a la realitat a anar construint la seva personalitat.

(Exemple R.)

Per saber col·locar un límit hem d’assumir la nostra responsabilitat; el fet de ser adults i vetllar pel seu benestar, prendre decisions és cosa adults, que no vol dir que no els ensenyem a les criatures a poder triar, distingir, pensar.

Potser entrem en un terreny que ens podem veure identificats, la dificultat de dir NO, un no que clarifica, situa i que no té res a veure amb el sentiment de culpabilitat i tot el que ens comporta. Poder dir no de forma tranquil·la, clara i entenedora ens facilita la feina. Dir No, no te res a veure amb el sentiment de culpa i de totes les compensacions que segueixen a aquest no, per tal de sentir-nos bons. La culpa no ens ajuda, en debilita, en col·loca en una situació de perdre.

La culpa no ens ajuda a ser millors, ens col·loca en un terreny poc estable, quan sentim culpa ja hem perdut.

Els límits els marquen els pares i els fills els han d’anar interioritzant, els han de fer seus, cal ensenyar-los a acceptar les lleis, el que toca, el que hi ha.

No podem ensenyar allò que no sabem fer, per exemple, com limitem el nostre temps a la nostra feina?

Els nostres nens necessiten els pare i les mare, i no parlo de quantitat de temps, més aviat de qualitat de temps, de moments compartits, moments significatius.

Un altre aspecte que voldria aportar és la necessitat de no manifestar davant de les criatures les formes diferents d’enfocar les coses, hem d’intentar ser coherents i anar plegats. Desprès ja parlarem amb la parella i sense la presència dels nostres fills. Els nens i les nenes detecten molt aviat a qui li demano això o l’altre per tenir èxit.

Cal construir alternatives que ajudin a crèixer a l’infant, que li donin seguretat i confiança, i recuperar la confiança dels pares com a primers educadors.

Si em permeteu, voldria compartir amb vosaltres un petit vídeo que solament dura tres minuts sobre un programa que vaig dissenyar ja fa uns quants anys i que portem a terme des de l’any 94 sense interrupcions, en diferents ajuntament del nostre país. “Anima’t, juga amb ells” pares i fills juguen junts en la sala de psicomotricitat. Durant una hora a la setmana els participants del programa comparteixen un espai de joc psicomotriu i després mig hora per la representació dels petits i un espai de reflexió per els adults.

Després, si us sembla bé, obrirem un torn de paraules.

Montse Castellà i Pagola

Castellar,20 d’abril 2010.

allo-que-els-nens-necesiten-de-nosaltres