“Allò que ells necessiten de nosaltres”

En primer lloc, voldria agrair a l’organització d’aquest acte que pensés en mi per dur a terme aquesta xerrada.

Per a mi representa un nou repte, sóc mestra d’educació infantil, he tingut el privilegi de treballar durant uns anys en l’etapa 0-3, de col·laborar en el disseny i portar a la pràctica el primer espai familiar de l’Ajuntament de Barcelona, “la casa dels colors”, i ara, ja fa uns quants anys, treballo en l’etapa 3-6, entre altres activitats que formen la meva vida professional.

Al pensar en com donar resposta a aquesta demanda i anar preparant la xerrada, vaig intentar definir quina era per a mi la principal finalitat d’aquest acte, així podíem dir que és la de compartir reflexions per aclarir neguits i recuperar els propis recursos, remarcant el paper dels pares com a primers educadors.

Pensava també en com recuperar la confiança per afrontar els reptes que tenim davant, a causa dels importants canvis que s’estan produint en el context familiar i social al llarg dels darrers anys.

Un dels processos que caracteritza aquests canvis socials més recents és la incorporació d’un nivell d’INFORMACIÓ I CONEIXEMENTS espectaculars, totalment inimaginables fa un centenar d’anys.

Aquest fenomen té grans avantatges, com podria ser els de caire tecnològic o científic, i també alguns inconvenients significatius, com ara l’augment de la incertesa, que conjuntament amb altres característiques, fan que cada cop, en paraules d’en Sebastià Serrano, les persones ens sentim més insegures, més solitàries i menys capaces, és a dir, que cada vegada tinguem menys confiança en nosaltres mateixos i en els altres*1

Sembla clar que la incertesa genera inseguretat, que no vol dir por. Vivim en una societat en la que cada vegada tenim o sentim més por a les coses.

La por ens CONGELA, no ens deixa fer un pas endavant i ens impedeix que podem avançar significativament i que qualsevol canvi resulti molt feixuc.

*1 Sebastià Serrano “Comprendre la comunicació” Proa

Recordo que a finals dels 80 i principis del 90 vaig col·laborar amb una investigació dirigida per l’ IMIPAE , una part consistia en detectar les relacions que es donaven en un espai de joc, com ara el parc entre els infants i els adults que assisteixen, bé la relació infant- infants i la que es donava entre els adults…..

Tot això em fa pensar en que hi ha un decalaix, entre les nostres arrels biològiques com éssers vius, molt vinculada als aspectes relacionals i afectius, i els avanços dels que anomenem societat del coneixement.

Sovint no tenim temps per processar els canvis que esdevenen en aquests tipus de món, i la lentitud amb la qual evolucionen les nostres peculiaritats més personals.

Aquest salt explicaria, en certa manera, la inestabilitat personal en la que ens veiem sotmesos, que té clares repercussions en els nostres recursos, com a responsables del benestar dels nostres fills i d’alguna manera es veuen reflectides en la nostra intervenció educativa.

Ens anirem centrant una mica més en les famílies.

El model de família ha canviat i està canviant contínuament.

Entre altres coses, els nous contextos socials han generat canvis importants ens els rols tradicional d’home/dona.

En l’actualitat, conviuen una gran diversitat de model de famílies: monoparentals, reconstituïdes, famílies amb fills únics, amb fills adoptius,… podríem estar parlant una llarga estona sobre aquestes noves estructures familiars. Les famílies canvien perquè els processos socials estan contínuament en moviment. No és millor ni pitjor, simplement és diferent al que teníem abans, simplement diferent.

Us parlo dels models de família perquè, sense entrar en judicis, voldria destacar que és innegable que una família monoparental té conseqüències educatives: una mare o un pare sols no poden fer els dos rols, de mare i pare a la vegada.

Una família reconstituïda té la seva complexitat perquè, a més de negociar la història familiar de la parella, s’ajunten històries de moltes famílies diferents. El fet de posar en marxa una relació entre fills de pares que no són els propis genera tota mena de conflictes.

Les adopcions, des del punt de vista ètic, tenen un valor extraordinari, des del punt de vista relacional, comporten una gran complexitat. Els fills adoptats només són fills dels seus pares biològics, i els pares adoptius mostren una gran generositat, i ens toca a nosaltres com pares acollidors acompanyar el creixement d’aquests infants, si no és així els hi neguem la dignitat, la pertinença a un territori i a una família d’origen.

Recordo una mare de l’escola que en l’entrevista inicial m’explica que és mare adoptiva i la forma que parlava del amor a la seva filla adoptada i com l’explicava a la nena, des de molt petita, que tenia dues mares, una que li va donar la vida, que la portava a la panxa, i l’altra, ella, que la portava en el cor, la mare del cor.

Des de la mirada de les interaccions, podem parlar de famílies molt protectores, de famílies que posen l’accent més en els desitjos que en les necessitats reals.

Aquest tipus de famílies molt protectores es situen molt a sobre de la cura dels infants i generen un alt nivell de dependència; després els nens i les nenes necessiten una lluita constant en el seu procés personal per poder desvincular-se d’aquesta dependència

Us heu fixat algun cop en una família al supermercat? A vegades veiem que, a més de la compra del menjar necessari, es dona un nou conflicte, aquell ou de xocolata que reclamen constantment, i que al final, en aquests tipus de família molt protectores, acostumen a sortir-se’n amb la seva .

Aquest estil familiar mostra manca de confiança en les potencialitats dels nens, sobreprotecció i poca adequació al ritme propi de l’infant.

Els fills actuen per amor i fidelitat als pares.

Un altre tipus de relació es dóna en les famílies autoritàries, a on l’infant ha de fer sempre el que li diuen, veiem criatures que necessiten sempre l’ordre de l’adult per fer, per pensar, per crear, sense aquesta autorització no són.

En altres, com les famílies delegants o famílies intermitents, que durant un temps es proposen mantenir-se en l’acció i en altres moments decauen, el nen no sap com actuar, es troba confós, ja que el que és vàlid per avui, no sap si ho serà demà.

Les formes d’establir les relacions conformen una forma de créixer i educar.

Si reconeixem que vivim en un món complex, que moltes vegades ens sentim sols i insegurs davant la criança dels nostres fills, i entenem que totes les famílies són vàlides, com ens posicionem davant els límits?

El tema dels límits està en boca de tothom i sembla com si els límits no existissin, de fet és així.

Constatem que hi ha una gran dificultat en posar límits, hi ha una gran condescendència a que tot és possible.

En certes ocasions, hi ha famílies que ens han manifestat que els agradaria veure per un foradet com es comporta el seu nen, la seva nena a la classe. Evidentment, no entenem que aquesta manifestació sigui manca de confiança en la mestra, tot el contrari, expressen una necessitat, pel fet de no sortir-se amb una criatura i volem saber com ho han de fer, volen recuperar la confiança en elles mateixes. “Jo no puc amb un sol, no sé com ho feu perquè 25 creguin”, “fa el que li dius?”, ….

Les famílies ens trobem amb dificultats per gestionar els límits i no pot donar-se una bona educació, no pot construir-se una bona vivència de responsabilitat, si no existeixen els límits.

Els límits són els que ajuden a trobar criteris.

Quines actituds ens ajuden a col·locar els límits:

– saber escoltar

– actitud negociadora

– actuar flexiblement davant dels errors dels nostres fills.

– Evitar culpabilitzacions

– Saber esperar

– Confiar en els propis recursos

– Saber demanar ajuda a temps.

Ensenyar a tenir límits vol dir educar les emocions.

. aprendre a conèixer-se un mateix

. a diferenciar-se

. a controlar-se

Quan parlem de límits és fa referència a la capacitat que tenen les persones a reaccionar d’una forma adequada a les exigències de la realitat, poder regular la pròpia conducta i saber tolerar la frustració.

Els nadons no tenen gaire capacitat de tolerar la frustració, ni l’espera. Necessiten satisfer les necessitats corporals i afectives. Segurament hem sentit alguna vegada que si atenem aquesta demanda ràpidament l’estem malcriant; tot el contrari, aquesta resposta amorosa a les seves necessitats li dóna seguretat, es sent estimat i satisfet i pot anar construint relacions més positives amb el món que l’envolta. Aquesta confiança li permetrà poder aprendre de mica en mica a esperar i tolerar la frustració.

A mida que creix, hem d’anar col·locant els límits que li ajudin a sentir-se segur, i així va aprenent a controlar-se, a poder esperar.

Aquest aprenentatge els ajuda a orientar-se, a adaptar-se a la realitat a anar construint la seva personalitat.

(Exemple R.)

Per saber col·locar un límit hem d’assumir la nostra responsabilitat; el fet de ser adults i vetllar pel seu benestar, prendre decisions és cosa adults, que no vol dir que no els ensenyem a les criatures a poder triar, distingir, pensar.

Potser entrem en un terreny que ens podem veure identificats, la dificultat de dir NO, un no que clarifica, situa i que no té res a veure amb el sentiment de culpabilitat i tot el que ens comporta. Poder dir no de forma tranquil·la, clara i entenedora ens facilita la feina. Dir No, no te res a veure amb el sentiment de culpa i de totes les compensacions que segueixen a aquest no, per tal de sentir-nos bons. La culpa no ens ajuda, en debilita, en col·loca en una situació de perdre.

La culpa no ens ajuda a ser millors, ens col·loca en un terreny poc estable, quan sentim culpa ja hem perdut.

Els límits els marquen els pares i els fills els han d’anar interioritzant, els han de fer seus, cal ensenyar-los a acceptar les lleis, el que toca, el que hi ha.

No podem ensenyar allò que no sabem fer, per exemple, com limitem el nostre temps a la nostra feina?

Els nostres nens necessiten els pare i les mare, i no parlo de quantitat de temps, més aviat de qualitat de temps, de moments compartits, moments significatius.

Un altre aspecte que voldria aportar és la necessitat de no manifestar davant de les criatures les formes diferents d’enfocar les coses, hem d’intentar ser coherents i anar plegats. Desprès ja parlarem amb la parella i sense la presència dels nostres fills. Els nens i les nenes detecten molt aviat a qui li demano això o l’altre per tenir èxit.

Cal construir alternatives que ajudin a crèixer a l’infant, que li donin seguretat i confiança, i recuperar la confiança dels pares com a primers educadors.

Si em permeteu, voldria compartir amb vosaltres un petit vídeo que solament dura tres minuts sobre un programa que vaig dissenyar ja fa uns quants anys i que portem a terme des de l’any 94 sense interrupcions, en diferents ajuntament del nostre país. “Anima’t, juga amb ells” pares i fills juguen junts en la sala de psicomotricitat. Durant una hora a la setmana els participants del programa comparteixen un espai de joc psicomotriu i després mig hora per la representació dels petits i un espai de reflexió per els adults.

Després, si us sembla bé, obrirem un torn de paraules.

Montse Castellà i Pagola

Castellar,20 d’abril 2010.

allo-que-els-nens-necesiten-de-nosaltres

2 thoughts on ““Allò que ells necessiten de nosaltres”

  1. Núria March

    Gràcies Montse per aquest bloc!
    Feia dies que volia mirar-me’l més a fons però fins ara no he trobat el moment.
    És una sort que comparteixis articles com “Allò que ells necessiten de nosaltres”.
    També em fa molta il·lusió anar seguint l’Anima’t, encara que sigui a distància.
    Ens mantenim en contacte.
    Moltes gràcies de nou
    Núria

  2. Montse Castellà

    Núria, com sempre ets molt amable.
    Intentem apropar-nos a les famílies respectant el seu saber fer.
    La veritat es que és un espai ple d’energia que ens renova sessió darrera sessió.
    Gràcies pels teus comentaris, estimada Núria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *