Llegim cinc definicions del diccionari sense dir la paraula a la qual fan referència. Els alumnes hauran d’endevinar quines cinc paraules són. Primer es pot fer amb noms concrets (taula, diari, pilota,…) per, més endavant, provar-ho amb verbs, adjectius o noms abstractes. Recomano utilitzar un diccionari escolar. En poc temps els nens seran capaços de crear les seves pròpies definicions o de fer aquest mateix joc de forma autònoma.
Un bon joc per practicar el vocabulari. Tirem el dau, surt una lletra i hem de buscar el major nombre de paraules que comencin amb ella seguint una tarjeta que ens va marcant les categories: fruites, animals, peces de roba,… El podem adaptar al nivell dels nens, tant pel que fa a les categories com pel temps que tenim per a completar-lo. Molt recomanable.
Extret de la “Gramàtica de la fantasia” de Gianni Rodari (Booket). Un Limerick és un poema que té una estructura concreta, molt fàcil de treballar amb els nostres alumnes. Fa, més o menys així:
Un pobre home de Barcelona
deia que tenia a casa una mona.
Assegurava que la tenia al pis
i que era igualeta que el mico de l’anís,
aquell pobre borratxo de Barcelona.
Per fer el primer vers cal que busquem un personatge i la seva ciutat o país:
“Un pobre home de Barcelona”
En el segon, buscarem una rima fàcil que ens digui què li passa al personatge:
“… tenia a casa una mona.”
En el tercer i el quart explicarem, amb una altra rima, què pot passar:
“Assegurava que la tenia al pis
i que era igualeta que el mico de l’anís,…”
I finalment, ho completarem amb una mena d’epítet o vers final en que donem una opinió, consell, … que acabi com el primer vers:
“… aquell pobre borratxo de Barcelona.”
Una eina molt útil que no ens pot faltar. També se’n diu diccionari invers. En català, Edicions 62 n’ha editat un de molt pràctic. El funcionament és molt senzill. S’hi busca el final de la nostra paraula. Per exemple, si busquem una rima amb “pilota” buscarem “ota” i hi trobarem totes les paraules que acaben així: carota, marmota, gota, bota, …
Escoltar un conte. Tan senzill com això. L’atenció és màxima. El plaer per la literatura en estat pur, sense traves lectores, ni d’atenció, ni de comprensió… Si el mestre hi té gràcia pot crear un clima agradabilíssim. Fer les veus més agudes o greus segons els personatges, marcar la intensitat, controlar el ritme, fer incisos, gesticulacions contingudes,… A “Com una novel.la” de Danniel Pennac (Ed. Empúries) ens parla d’aquest descobriment (i molts altres). Val realment la “pennac” (perdó!!)! Els contes d’en Gianni Rodari són ideals per fer la prova.
Escriure qualsevol petit text a classe (una endevinalla, un joc, una felicitació de nadal,…) i rebre-la al cap d’uns dies a casa és un fet extraordinari a ulls d’un nen. Potser serà la primera vegada que rebrà alguna carta o postal adreçada al seu nom (si no tenim en compte algunes comercials). Paradoxalment, un recurs tan comú i real en el món dels adults pot suposar alguna cosa de fantàstic als nostres alumnes. Aprofitem-lo sempre que poguem.
Quan practiquem la lectura en veu alta sovint ens trobem amb nens que no la segueixen. Un recurs pràctic és que sigui el nen que acaba de llegir qui proposi el següent lector. Podem optar perquè cada nen llegeixi una, dues o tres frases… i hagi d’anomenar un company de la classe perquè continui la lectura. I així successivament. És un gran estimulant perquè ningú perdi el fil.
