SANT JORDI

sant jordi

Procedència imatge: questiodesegons.blogspot.com

Sant Jordi, una de les dates més assenyalades de Catalunya. Per poder aprofundir en la llegenda i poder-la treballar amb tots els nois i noies, us deixem diferents recursos:

– Uns apunts sobre la llegenda de Sant Jordi, extrets del llibre Sant Jordi, estendard d’Europa.

– Uns dossiers elaborats des de l’INS Carles Vallbona, per al treball amb els alumnes.

– Un recull de vídeos, contes, webquest i altres recursos complementaris.

– Una presentació feta per alguns alumnes de l’aula d’acollida.

Que tingueu un bon Sant Jordi!

PREGUNTES SOBRE UNA LLEGENDA

L’any 1996 , els escriptors Francesc Bofill i Jason Saw van publicar el llibre  Sant Jordi, estendard d’Europa (Barcelona: Proa).  D’aquest llibre volem exposar diferents aspectes sobre aquest cavaller.

VA EXISTIR SANT JORDI?

No hi ha cap prova que permeti afirmar-ho. Deleaye deia que “la història persisteix en guardar sobre el sant un profund secret”.

No existeix un sol document fiable sobre el suposat martiri d’en Jordi (segle IV a.C.). El que sí és indiscutible és el creixent culte anys després.

QUÈ SIGNIFICA EL NOM DE JORDI?

Jordi, Jorge, George; Giorgio… l’origen és grec. Jordi deriva de “georgós”, que vol dir agricultor. Específicament, jatrdiner o viticultor.

Dues peces formen aquest nom: Gea, la terra, i el terme “ergon”, que designa el treball en general i especialment el de la terra.

NOMÉS SANT JORDI MATA DRACS?

Altres sants també ho fan. Alguns antics herois mitològics també. Però no sempre maten al drac. Més exactament el dominen. Perquè la seva mort és un símbol del control sobre les forces diverses de la natura.

Per això, el combat no és exclusiu dels homes. Nombroses dones també hi participen. Un exemple és santa Marta, germana de Llàtzer i de Maria Magdalena. Expliquen que un dia va aparèixer al costat del riu Ródano, prop d’Arles, un drac horrible, meitat bèstia, meitat peix. El poble va demanar a la Marta la seva ajuda io aquesta va sotmetre el drac i el va lligar amb el seu cinturó i el va conduir com un xai a Arles. Els seus habitants van acabar amb el drac a cops de pedra i de llança.

PER QUÈ LA SEVA FESTA SE CELEBRA EL 23 D’ABRIL?

El culte de Sant Jordi és certificat per Teodosi l’any 530: “Tota Síria venera el gran màrtir”. Orient sencer el venerava. I el mateix dia de primavera.

I no només la litúrgia oriental va escollir, ja des dels inicis del culte, la data de 23 d’abril. Occident també ho va fer. Per això, se celebrava ja en aquestes dates els antics rituals de la mort del drac. Hi ha textos “hetites”, un poble indoeuropeu del segle XIV a.C. que ocupava l’actual Turquia, que narren el combat del déu de la tempesta contra el drac.

N’HI HA UN SANT JORDI ÀRAB?

Sant Jordi és venerat pels musulmans com el “El Khdr” o “Khudr”, en àrab “el Verd”. El consideren un profeta, però fora de la línea oficial.

Diuen que va beure de la Font de la Vida i es va convertir en immortal. Alguns diuen que el color verd el va agafar en banyar-se en aquelles actives aigües. Però tots afirmen  que és el sum sacerdot hebreu Pinjás, fill de Eleazar, fill d’Aarón, l’ànima del qual hauria passat successivament pel cos d’Elies i després pel de Sant Jordi, nomcritià del cavaller Verd. Jordi, l’agricultor, és el misteriós “home verd”, ple de fecunda vida divina.

I UN SANT JORDI NEGRE?

Els pobles de l’Àfrica negra conserven des de fa molt de temps la narració del combatcontra el drac: “En el riu Ilunange (Níger) vivia l’horrible drac Usiququmadevu. Untombinde, la filla del cap local, va anar un dia a banyar-se amb les seves amigues. De mentres, el monstre els va robar la roba. Les noies li van pregar que els tornés la roba i així ho va fer. Però Untombinde no va voler rebaixar-se a suplicar al monstre i aquest se la va menjar. Llavors el seu pare va enviar guerrers per rescatar-la, però també van ser menjats per la bèstia que es va dirigir al poble i es va menjar animals i persones. Només un home va aconseguir escapar-se. Amb l’ajuda d’un elefant i uns leopards va atacar al drac i el va matar. De la seva boca van sortir animals i persones. L’última va ser l’orgullosa Untombinde”.

Aquest popular mite africà és conegut en gran part del continent d’Àfrica.

REALMENT SANT JORDI ÉS EL PATRÓ DE CATALUNYA?

Les Corts Catalanes, reunides en 1456 en el cor de la catedral de Barcelona, van declarar la festa de Sant Jordi dia de precepte. Des de llavors va ser patró principal de Catalunya. Però avui ja no ho és. Oficialment, i des de 1888, només és patró secundari del Principat. Li va prendre el relleu  la Verge de Montserrat. I en 1961 la seva festa va passar a ser una commemoració.

En 1926 la festa de sant Jordi havia unit per sempre l’amor i la cultura al voltant del dia del llibre.

PER QUÈ ES REGALEN ROSES EL DIA DE SANT JORDI?

La fira de les roses és una antiga festa galant que catalunya ha sabut mantenir. Des del dia de sant Jordi es repartien flors i llaminadures a les dames que assistien a la cerimònia del palau de la Generalitat. Aquest costum es certifica en 1613.

Quan la Generalitat va ser dissolta, la fira de les roses va sortir als carrers adjacents i més tard va conquerir Catalunya sencera. Era la primaveral “fira dels enamorats”, perquè acostumaven a anar-hi promesos i parelles acabades de casar i el costum exigia que els homes regalessin la flor a les seves companyes.

DOSSIERS ELABORATS DES DE L’AULA D’ACOLLIDA DE L’IES CARLES VALLBONA PER TREBALLAR AMB ELS ALUMNES LA DIADA DE SANT JORDI: n’hi ha dos nivells, un d’inicial (per als alumnes acabats d’alfabetitzar) i un de més avançat. Que us vagi bé!

ALTRES RECURSOS: contes, vídeos, jclic, cançons, webquest… Edu 365

 

Presentació feta per alumnes de l’Aula d’acollida:



LA MONA DE PASQUA

Recuperem un article anterior per explicar la Mona de Pasqua.

Una de les tradicions més dolces de la Setmana Santa és la mona.

Déus vos guard, padrí,
la Pasqua ha vingut,
doneu-me la mona;
i Déu us dô salut.

Joan Amades va escriure aquests versos per defensar que la mona de Pasqua es regala i es menja el Diumenge de Pasqua, i l’endemà, Dilluns de Pasqua, se’n mengen, si en queden, les restes.

En el Costumari català (el llibre que parla de les tradicions catalanes) Amades parla de la mona i de quan es regalava en el capítol dedicat al Diumenge de Pasqua —o Pasqua Florida—.

Tot i això, és molta la gent que té el costum de regalar la mona per dilluns de Pasqua. En el fons, l’important és seguir amb les tradicions. I si us fixeu en els aparadors de les pastisseries, de mones n’hi ha de tots tipus.

Una mica d’història

La mona de Pasqua ja es feia al segle XV, tot i que era una mica diferent. El pastís original era una espècie de coca feta amb farina, sucre i altres ingredients. També es guarnia amb ous, però no pas de xocolata, sinó de veritat, això sí, durs i amb la closca pintada de colors. El padrí tenia el deure de regalar la mona al fillol, i hi havia de posar un ou per cada any que tenia el nen o la nena.

Al segle XVI va arribar el cacau d’Amèrica i la xocolata es va incorporar a la mona. Aleshores va començar a canviar, fins a transformar-se en un pa de pessic cobert de rovell, mantega o xocolata i guarnit amb els tradicionals ous, figuretes i plomes. Es diu que una pastisseria del carrer Ferran de Barcelona, Can Massana, va ser la primera que hi va posar una figura de xocolata, un mico. D’arreu de Catalunya s’anava a la capital, en aquestes dates, per poder veure i comprar aquest animal de xocolata tan graciós.

D’on ve el nom?

Sembla que a l’època romana es regalaven, com a prova d’amistat, ous durs amb una pasta de pa que s’anomenava “munda” o “monus”. Els àrabs també regalaven cistells d’ous decorats, que rebien el nom de “munna”, als seus senyors. Amb el pas del temps, “munda”, “monus” i “munna”, han evolucionat i n’ha quedat la paraula “mona”.

Les figures de xocolata solen ser l’element més esperat i espectacular de les mones. Cada any, les figures que s’hi posen tenen relació amb personatges de l’actualitat.
Els ous de Pasqua

A molts països d’Europa i als Estats Units no tenen la tradició de la mona, però sí la dels ous de Pasqua. El primer que fan els nens i nenes quan s’aixequen al matí és buscar els ous i els conills de xocolata que, segons la tradició, el Conill de Pasqua ha amagat la nit anterior.

Antigament, els catòlics no podien menjar ous durant la quaresma. Perquè no es fessin malbé, els bullien i els cobrien amb una fina capa de cera. Molts pensen que d’aquí ve la tradició de pintar i decorar els ous de pasqua. Quan acabava la quaresma, o sigui, el diumenge de Pasqua, es regalaven ous a amics i parents.

I si voleu fer una mona… aquí teniu la recepta. Bona sort!

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/1zOhhMIX2Vw" width="485" height="380" wmode="transparent" /]

Enguany, el famós pastisser de Barcelona, Escribà, ha fet aquesta mona gegant:

LA CASTANYADA

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants (1 de novembre) o la vigília de Tots Sants (31 d’octubre). Prové d’una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica és el moscatell. Pels volts d’aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes.

Vídeo sobre La castanyada, amb música de la Dàmaris Gelabert.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=j1bHbfRtBKA[/youtube]

Els panellets són unes postres delicioses.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/PTpbDG4un20" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Podeu trobar molta informació si cliqueu aquí.

[kml_flashembed movie="http://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=e91b309e37&view=att&th=11d48dd17f7cff7c&attid=0.1&disp=vgp&realattid=f_fmw2onaw0&zw" width="10" height="10"/]

FESTES DE NADAL: 24 de desembre, el Tió

La nit del 24 de desembre és una de les més màgiques de l’any, sobretot per als nens. La celebració té l’origen en la gent del camp i pagesos. Abans els troncs dels arbres es feien servir per fer eines i eren la principal font d’energia. El tió representa la importància d’aquest recurs natural. A més, el Tió té qualitats màgiques.

El tió és un tronc, triat pels nens, que es converteix de forma màgica en un ésser a qui se li ha de donar menjar (pa sec, pells de fruita, etc.) i aigua, que viu a la cuina o al menjador de les cases i que la nit de Nadal donarà regals als nens. Al tió se li posen potes i se li dibuixa una cara.

Pel dia de la Puríssima (el 8 de desembre) es comença a donar menjar cada dia al tió, i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit.

Un tió salvat de la llar de foc, ben escalfat i alimentat (i en alguns casos disfressat), es converteix en el protagonista de la nit de Nadal. I amb l’ajuda dels cops de bastó i les cançons dels nens, el tió caga regals. Abans els regals eren fruita seca, torrons i dolços.

Tradicionalment el tió mai no caga objectes grossos (els regals grans els porten els Reis), sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits. Quan el tió ja no vol cagar més, caga una arengada ben salada, un all, una ceba o es pixa a terra.

El Tió és una celebració molt familiar. Cada casa el celebra de la seva manera i les cançons que es canten mentre se’l fa cagar varien segons la tradició de cada lloc.

CANÇONS PER FER CAGAR EL TIÓ:

Caga tió, caga torró
d’avellana i de pinyó,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons,
que són més bons.
Caga tió
sinó et darem
un cop de bastó.

Caga tió,
d’avellanes i torró;
pixa vi blanc
de les festes de Nadal.
Ara venen festes
festes glorioses
menjarem conill
i llebres si en tenim.
Caga tió
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó.