Un maleït dia ens va caure a les mans un fulletó d’excursions de prop de Girona. Perfecte, vàrem dir, innocents de nosaltres.
Feia molta calor, i això a la majoria de la gent no li agrada.
Una part del recorregut era per asfalt, i això a la majoria de la gent no li agrada. Havíem d’anar a un castell però a l’hora de la veritat el castell no hi era, per tant que l’enganyin, a la majoria de la gent no li agrada.
Al final varem dinar prop del cotxe, el que vol dir que carretejar tot el menjar sense cap necessitat, a la majoria de la gent no li agrada.
Després de dinar i amb les ganes de banyar-nos a l’estany que teníem el dia es va tapar… i de banyar res de res. I això a la majoria de la gent no li va agradar.
I per acabar… el lip dub. A la majoria de la gent aquestes collonades…

Sort que la majoria de la gent va ser molt respectuosa amb l’organització però el fet, em sembla, és que ens ho varem passar molt bé!

Pd. I no podem deixar de dir que el millor moment va ser la reacció de l’Aina Guo:  -Què jo només sé dir hola amb xinès! (tot mirant-se la resta de nens i nenes).

Fins molt aviat!!!

Com que l’estiu ja s’acosta però el sol encara perdona, pot ser un bon moment per a una caminadeta pel Cap de Creus amb remullada final. Quedem, doncs, al Port de la Selva i enfilem, amb els cotxes, fins a les ruïnes de Mas Puignau. El parc natural encara és obert als cotxes i, la veritat, això ens estalvia un bon tall de caminada. I comencem a caminar. Seguim, bona part del camí, el GR11. Passem pel que queda de l’església de Sant Baldiri de Tavallera (Taballera? Tavellera? – tothom ho escriu diferent!) i seguim, en un terreny ara més erm (i el sol comença a picar fort) fins que veiem, als nostres peus, la cala. El darrer tros sembla curt i fàcil, però no us deixeu enganyar: és un trencacames!
Un cop allà, els més valents es remullen – no tenen por de l’aigua freda ni de les meduses ni de les turistes franceses – i els altres opten per mandrejar a l’ombra. Fins a l’hora de tornar-hi: malauradament, en aquesta excursió, la pujada forta és a la tornada!

La Marta i en Joan Antoni escriuran el text…

La Marta i en Guillem escriuran el text…

Sortim ben d’hora per agafar l’eix, els de Girona i Malgrat, pel camí va plovinejant però arribem a la betzinera de trobada i sembla que el temps aguanta. El pla B és anar a visitar el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa… algú posa cara d’incredulitat per fer l’anada per la vinguda… finalment decidim arriscar-nos i continuar el pla A.

La pista està plena de sots, fang i basses però aconseguim arribar a l’aparcament. Comencem a caminar tot sentint la pudor de fems i gaudint d’un camp de plaques fotovoltaiques, al cap de poc arribem a l’ermita de Sant Miquel de Sorerols: … nau amb arcs torals i, en el tram immediat a l’absis, té una fornícula oberta en el gruix del mur de cada banda. L’exterior de l’absis es revesteix amb grups de tres arcuacions entre lesenes… (sense comentaris!).

Anem caminant gaudint de les vistes del pantà de Sau i dels cingles de Tavertet… no hi ha maneres de trobar l’ermita de Santa Cília… però continuem per dinar a la masia del Noguer.

Els de la masia ens deixen un lloc fabulós per dinar: porxo, seients, magnífica vista… tot molt net, però el millor arriba al final: els bunyols Pujades (encara que aquesta vegada estan molt racionats i en Genís els té ben controlats).

Havent dinat tornem als cotxes per un camí mig perdut però que ens ajuda a fer drecera… comença a plovisquejar (just a temps).

Acabem fent un cacaolat calent (i ben calent, que ens el mereixem) per refer-nos de la frescor del dia.

El cap de setmana del 26 i 27 de setembre va començar a Can Casellas – Ciurana. Érem pocs, però els Ciurana van “engrandir” el grup amb un grapat de cosins. Després de repartir-nos en diferents cotxes vam enfilar rumb cap a Camprodon, al Càmping Els Solans. Allà ens van donar uns bungalows, més o menys equipats.
Un cop instal•lats i dinats, i amb el cel amenaçant pluja, vam decidir no temptar la sort i canviar l’excursió de tarda per un camí vora el riu Ter. Als gronxadors ens van començar a caure gotes i vam aixoplugar-nos a la botiga d’esports Vivac. Van fer l’agost!, perquè mentre a fora queia un ruixat espectacular a dintre venien forros polars a punta pala. Alguns nens van aprofitar per fer-se una bona banyada.
Després, sopar, dormir i tertúlia. I uns quants vam aprofitar per anar veure el partit del Barça a un bar cutre del poble.
El diumenge va començar aviat. Amb por que també ens enganxés una bona ploguda vam decidir escollir una excursió que no fos massa lluny. La Laura i en Santi van aprofitar per quedar-se al bungalow i descansar i els altres vam anar fins al peu del Comabona… o Costabona? per començar la caminada. Després de la típica parada a mig camí per menjar grana i agafar forces i d’uns petits moments de crisis i d’indecisió del camí més adequat, vam arribar a dalt del Comabona… o Costabona? amb un cel serè i sense núvols. Vam dinar, vam fer-nos les fotos de rigor i vam començar la baixada.
A pas lleuger, i corrent una mica l’últim tram vam arribar a baix, vam acomiadar-nos dels de Barcelona, que els esperava un bon tute de cotxe i els altres vam tirar cap al càmping. Recollir, endreçar les coses, berenar i cap a Girona falta gent!
I fins al pròxim 4uart! A veure si som més colla!

Quedem molt d’hora per sortir de Girona perquè no ens enxampi la calor. Arribem fins l’antic Hostal de la Vall del Bac amb molts records per en Xavi i la Clara (pels que no ho sabeu s’hi van casar). Ens equipem amb motxilles, dinar, gorres, crema solar i aigua preparats per la caminada.

El camí ens porta fins a una masia restaurada al peu de la riera d’Oix que es diu El Molí.

La caminada és molt agradable i molt variada: bosquets amb camins estrets, camins més amples, un pas pel costat del engorgats de la riera, boscos encantats amb lianes i un ambient humit…

Quan portem unes dues horetes de camí, al costat d’una casa, parlem dels que ens falta de camí i amb solidaritat sobretot amb la panxa de 5 mesos decidim arribar fins al riu a dinar i tornar pel camí que ja hem fet.

Arribem al riu i dinem. No sense abans mullar unes quantes vambes, mitjons i pantalons a causa de relliscades en duo (Pau i Guo), posar peus a l’aigua (Queralt) o bé directament sucar la roba a l’aigua (Pere i Genís).

De tornada hi ha l’esperat bany a les gorgues de la riera d’Oix. Això si, només pels valents: Clara, Queralt, Núria, Pere, Roser, Guo i Genís. Ens falta la Lali !

Berenem uns talls de síndria i meló fantàstics refrescats al riu i després de tirar quatre petards i fer l’hora dels adéus cap a casa falta gent!!

Molt bon estiu a tothom i fins el setembre!!!

Ens trobem a Terrassa i cap a la serra de l’Obac. Deixem els cotxes, passem per la Casa Nova de l’Obac i seguim el camí cap a la Casa Vella de l’Obac, mig en ruïnes i amb una bonica vista del Parc Natural.
Continuem caminant i pugem al Turó Roig. De camí cap a la Font de la Portella ens desviem per anar a veure el Pou de Glaç (de la Casa Vella de l’Obac)… impressionant: recollien el gel que es feia a l’hivern a les basses d’aquestes contrades (avui ho tindrien difícil, molt difícil).

Arribem aviat a la Font de la Portella i decidim continuar una estona més… però el camí s’embolica i reculem per anar a dinar a la font. No hi ha cap prat però la mainada s’ho passen d’allò més bé… i al final, contra tot pronòstic, cap dels petits ha caigut a la bassa.
Tornem i fem el gelat sota un cobert a la Casa Nova de l’Obac mentre cauen algunes gotes que ens acompanyen en l’hora dels adéus.

Tot i que a última hora resultem ser menys dels previstos enfilem des de la Universitat Autònoma cap al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Tot just entrar-hi ens trobem un guarda forestal i li fem tanta pena que ens deixa pujar el cotxe fins al final de la pista, a Can Pobla. Que comodons! deurien pensar els excursionistes que anem deixant enrera empolsinats i torrats pel sol.

Un cop deixem el cotxe i situats, enfilem cap al cim de la Mola. Els de Girona descobreixen que es tracte d’un recorregut molt popular per la gent del Vallès, i que gairebé tots van a passejar-hi el gos.

Seguint el Camí dels Monjos arribem al cim on hi ha el santuari i un restaurant encara més concorregut. De totes maneres nosaltres ens deixem guiar per en Joan que localitza un indret ben arrecerat del vent i relativament tranquil. Per què serà? Doncs no és fins a l’hora de les postres que en descobrim la raó. Aquella oloreta que sentíem…. no podria venir d’aquell bassal? Mira aquella canonada mig soterrada, baixa del restaurant! El que no mata engreixa i nosaltres ja hem dinat però aquests que acaben d’arribar no.

Continuem el recorregut previst. Ara toca visitar el Morral del Drac i baixar per la canal de l’Abella. Ara bé, a algú se li acut preguntar a uns excursionistes que passaven per allà i ens diuen que és molt difícil per nens. Quin calçasses penso jo, però com que estem en una democràcia fem mitja volta i tornem per allà on hem vingut.

Així doncs, amb el camí conegut baixem ben a l’idea i amb un plis arribem al cotxe. Busquem un lloc per prendre un gelat i acabem parant en una benzinera. Aprofitem per fer-hi l’Hora dels adéus i fins el proper 4rt!

Aquesta vegada no matinem i comencem a pujar des d’Anglès per la pista, fent algunes dreceres. El camí es fa llarg… sort que al final podem començar a agafar pinyes i petites (petites?) branques per encendre el foc.

Ja som a Santa Bàrbara… anem per feina: encenem el foc, preparem les graelles amb els calçots, fem llenya petita per fer flama i coure els calçots i anem (he dit anem?) a buscar llenya. Ep, nois que ja és a punt… amb quatre vegades tenim els calçots a punt de caramel… tots ens hi llepem els dits fins i tot els més menuts (ahà… els més grans teníem esperances que no els agradessin).

La carn i els butifarrots a la brassa ens els acabem menjant a dins… comença a refrescar. No oblidem el vi que ens ajuda a oblidar les penes.

L’hora de baixar s’acosta i quasi ens atrapa la foscor… deixem per un altre dia el tradicional gelat… però no pot faltar l’hora dels adéus… fins la propera.